Per si mai fem res mal fet, els ciutadans normals tenim por dels jutges. Quan s'equivoquen, els polítics també tenen por dels jutges, a més de témer la premsa i, cada 4 anys, els exàmens de les eleccions. Però els jutges, de qui tenen por?
De ningú. Els jutges no tenen por de ningú. Són independents de l'executiu i, evidentment, del legislatiu. Si creiem que un jutge ha prevaricat flagrantment, hem de demanar que s'ho miri... un altre jutge. I si mai se'ns ocorre fer saber a un jutge pel carrer que ens fan fàstic les seves sentències, encara que sigui de la forma més educada possible, ens obriran de seguida un procés per terrorisme. És a dir, no els cal tenir por de res, ni des del govern ni des de l'ira popular.
És bo que els jutges no tinguin por? D'entrada cal dir que sí, perquè això garanteix que siguin independents a l'hora d'impartir justícia. El problema passa quan els jutges no apliquen la justícia, sinó que se la inventen, sense que hagin de tenir cap mena de prevenció pel que els pugui passar.
I és amb la impunitat que els dona aquest poder absolut que s'entenen actuacions com les del Tribunal Superior de Justícia de la Colònia, quan decideix, pels seus collons morenos, que s'ha d'anar a votar enmig d'una pandèmia, per sobre del que havia acordat un govern de Catalunya que consideren directament inferior.
dissabte, 30 de gener del 2021
dissabte, 16 de gener del 2021
Som mitja nació
Durant tot el procés independentista els catalans ens hem unit, potser com mai, per demostrar al món que som una nació amb dret a decidir sobre la nostra independència, amb una voluntat política sostinguda en el temps i amb manifestacions milionàries, sempre sota els principis de democràcia, pau i inclusió social. El cim del procés va ser el referèndum d'independència de l'1 d'octubre de 2017, que els independentistes vam guanyar per golejada, amb més de 2 milions de vots per al Sí, equivalents al 90% en una participació del 43%.
La violència de la policia espanyola d'aquell dia i, de fet, la por que aquesta violència s'intesifiqués posteriorment fins a extrems inimaginables, va fer que el govern català no s'atrevís a proclamar la independència de Catalunya. Aleshores, amb un absolut menyspreu per la democràcia, el govern espanyol va ocupar les institucions, va empresonar mig govern i va forçar l'anada a l'exili de l'altre mig. Malgrat tot, i segurament per pressions internacionals, va acceptar de convocar urgentment les eleccions del 21 de desembre. Potser aquest va ser el moment en què vam estar més a punt d'aconseguir la independència: unes eleccions teòricament lliures, amb participació massiva, sota la mirada de tota l'atenció internacional i on tres partits es presentaven clarament a favor de la independència. Si les guanyàvem amb més del 50% dels vots, hauríem fet un pas fonamental. I sí, les vam guanyar, un altre cop amb més de 2 milions de vots per la independència, que representaven el 47,5% dels vots en una participació rècord del 79%, però no vam superar el 50%, i vam continuar essent mitja nació.
És cert, els del 47,5% som mitja nació, però som la mitja nació que creu en la democràcia, en el respecte a la voluntat popular i en la renúncia a la violència com a mètode de resolució dels conflictes polítics. Que creu que Catalunya es mereix el dret a ser independent, per mantenir la seva identitat, la seva cultura i la seva llengua, però també per donar una vida millor a tots els seus habitants, vinguin d'on vinguin, parlin com parlin, resin a qui vulguin i estimin com els plagui.
L'altra mitja nació és la del 43,4%, que el 21 de desembre va votar a Ciutadans, al Psoe i al PP, per demanar més repressió, donant així la seva total aprovació a la violència policial de l'1-O, els empresonaments de líders polítics i socials i el cop d'estat del 155. Són la mitja nació que no té projecte per a Catalunya, perquè creu senzillament que Catalunya no existeix, que la seva cultura i la seva llengua no mereixen protecció i que és correcte que els catalans siguin tractats com a ciutadans de segona.
I, per últim, també hi ha el formatget del 8,6% que el 21-D va votar a Comuns-Podem, Pacma i Recortes-Verde, format per gent que va tenir la decència de no votar pels partits de la repressió, però que tampoc no es va atrevir a forçar la resolució del conflicte mitjançant el vot als partits independentistes.
Paradoxalment en el 21-D, amb les regles de joc espanyoles, la mitja nació del 43,4% va guanyar a la mitja nació del 47,5%. Just perquè els independentistes ens vam quedar a 2,5% i 100.000 vots del decisiu 50%. Des d'aleshores, només hi ha hagut més repressió, amb les infames sentències de 100 anys per als organitzadors del referèndum, amb un govern espanyol incapaç de fer el mes mínim gest per resoldre el conflicte d'acord amb la voluntat dels catalans.
Mentre no passem del 50% continuarem essent mitja nació i, per tant, ens continuaran tractant com una colònia. Però la solució la tenim nosaltres, a les nostres mans, als nostres vots.
La violència de la policia espanyola d'aquell dia i, de fet, la por que aquesta violència s'intesifiqués posteriorment fins a extrems inimaginables, va fer que el govern català no s'atrevís a proclamar la independència de Catalunya. Aleshores, amb un absolut menyspreu per la democràcia, el govern espanyol va ocupar les institucions, va empresonar mig govern i va forçar l'anada a l'exili de l'altre mig. Malgrat tot, i segurament per pressions internacionals, va acceptar de convocar urgentment les eleccions del 21 de desembre. Potser aquest va ser el moment en què vam estar més a punt d'aconseguir la independència: unes eleccions teòricament lliures, amb participació massiva, sota la mirada de tota l'atenció internacional i on tres partits es presentaven clarament a favor de la independència. Si les guanyàvem amb més del 50% dels vots, hauríem fet un pas fonamental. I sí, les vam guanyar, un altre cop amb més de 2 milions de vots per la independència, que representaven el 47,5% dels vots en una participació rècord del 79%, però no vam superar el 50%, i vam continuar essent mitja nació.
És cert, els del 47,5% som mitja nació, però som la mitja nació que creu en la democràcia, en el respecte a la voluntat popular i en la renúncia a la violència com a mètode de resolució dels conflictes polítics. Que creu que Catalunya es mereix el dret a ser independent, per mantenir la seva identitat, la seva cultura i la seva llengua, però també per donar una vida millor a tots els seus habitants, vinguin d'on vinguin, parlin com parlin, resin a qui vulguin i estimin com els plagui.
L'altra mitja nació és la del 43,4%, que el 21 de desembre va votar a Ciutadans, al Psoe i al PP, per demanar més repressió, donant així la seva total aprovació a la violència policial de l'1-O, els empresonaments de líders polítics i socials i el cop d'estat del 155. Són la mitja nació que no té projecte per a Catalunya, perquè creu senzillament que Catalunya no existeix, que la seva cultura i la seva llengua no mereixen protecció i que és correcte que els catalans siguin tractats com a ciutadans de segona.
I, per últim, també hi ha el formatget del 8,6% que el 21-D va votar a Comuns-Podem, Pacma i Recortes-Verde, format per gent que va tenir la decència de no votar pels partits de la repressió, però que tampoc no es va atrevir a forçar la resolució del conflicte mitjançant el vot als partits independentistes.
Paradoxalment en el 21-D, amb les regles de joc espanyoles, la mitja nació del 43,4% va guanyar a la mitja nació del 47,5%. Just perquè els independentistes ens vam quedar a 2,5% i 100.000 vots del decisiu 50%. Des d'aleshores, només hi ha hagut més repressió, amb les infames sentències de 100 anys per als organitzadors del referèndum, amb un govern espanyol incapaç de fer el mes mínim gest per resoldre el conflicte d'acord amb la voluntat dels catalans.
Mentre no passem del 50% continuarem essent mitja nació i, per tant, ens continuaran tractant com una colònia. Però la solució la tenim nosaltres, a les nostres mans, als nostres vots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)