divendres, 11 de setembre del 2020

No. "I si no, no" no era la fórmula del jurament reial en les Corts catalanes

De tant en tant se cita el jurament conegut com el I si no, no com a propi de les Corts Catalanes medievals, per demostrar el caràcter protodemocràtic de la relació entre els reis i els catalans. Però la veritat és que aquest jurament no està documentat en Corts Catalanes. 

De fet, no és fins el 1565 que apareix per primer cop una versió del jurament del I si no, no. Es tracta d'un escrit del diplomàtic venecià Pietro Soranzo sobre el jurament al Regne d'Aragó, tot i que no parla del "rei" sinó del "príncep i hereu", i que tampoc hi apareix la taxativa forma del I si no, no. Després de Soranzo, la següent aparació documental del jurament la trobem en l'obra Franco-Galia del francès Hotman, de 1573, que el posa d'exemple de monarquia democràtica. Més tard, també es recull en els textos del jurista aragonès Gerónimo Blancas de 1588 i del secretari reial exiliat Antonio Pérez de 1598. En aquest últim apareix per primer cop la fórmula I si no, no
Nos, que valemos tanto como vos os hazemos nuestro Rey y Señor, con tal que nos guardeys nuestros fueros y libertades, y syno, No.

Així doncs, els  primers usos d'aquest jurament no podrien ser gaire anteriors a la data de 1565 i el seu ús segurament no va arribar fins al final del segle XVI, després que el Regne d'Aragó perdés la seva independència institucional. El 1591 Felip el Prudent havia envaït Aragó i decapitat el Justícia Juan de Lanuza, el màxim càrrec del Regne. Des d'aleshores, les institucions aragoneses quedarien subordinades al rei. Per tant, el I si no, no segurament es va utilitzar en el jurament de Felip el Prudent com a hereu el 1553, però seria dubtós el seu ús en el seu jurament com a rei el 1563. També podria haver-se fet servir el 1585 en la jura com a hereu del futur Felip el Pietós. Però no més enllà.

Des d'aleshores, el jurament ha quedat com a símbol de la primacia de les lleis sobre la voluntat reial a la Corona d'Aragó, quan en tot cas va tenir una vida curta i limitada al Regne d'Aragó. Realment, a Catalunya no hi ha cap ús documentat del jurament del I si no, no.

Això no treu que la societat catalana mantingués una certa relació electiva amb el comte-rei, com es va veure en la Guerra civil de 1462-1472, després que l'enviat català Guerau Alemany de Cervelló digués a Joan II que Catalunya sencera recorda el jurament que vas prestar, i no t'obeirà en res, ja que no mantens el jurament.

Per a més informació sobre els orígens i la utilització de la fórmula en les Corts del Regne d'Aragó, sempre és d'interès llegir l'article de 1968 de Ralph Giesey If not, not 

diumenge, 6 de setembre del 2020

La vergonya del fets de 6 i 7 de setembre

Ho hem de reconèixer. Els fets del 6 i 7 de setembre van ser una vergonya que ha d'escandalitzar qualsevol demòcrata, tingui la ideologia que tingui. No pot ser que mig país es cregui amb dret de fer fora l'altra meitat.

Res no pot servir d'excusa per trepitjar així els drets de les persones. Això no es pot fer, ni en nom de cap nació ni de cap ideal superior. Els esdeveniments del 6 i 7 de setembre van trencar una convivència de molts anys, amb uns fets gravíssims, amb humiliacions i atacs injustificables, basats des del primer moment en falsedats escampades pel pitjor populisme. Uns fets que tots els demòcrates hem de condemnar i recordar.

I cal recordar-los, perquè els fets del 6 i 7 de setembre de l'any 1955 a Istanbul, quan els turcs van atacar la minoria grega de la ciutat i d'altres zones de Turquia, no es poden tornar a repetir. Atacs indiscriminats, incendis, agressions als grecs, etc.. I tot perquè s'havia difós la falsa notícia que la casa natal de l'heroi turc Ataturk a Salònica havia estat bombardejada. Recordem sempre la vergonya dels fets de 6 i 7 de setembre de 1955!

Què diu? Que es pensava que parlàvem dels fets 6 i 7 de setembre de 2017 de Catalunya? Fugi, home! L'únic que va passar al Parlament de Catalunya aquells dos dies és que la minoria espanyolista, després d'hores de filibusterisme parlamentari amb el suport del prevaricador Tribunal Constitucional, no va poder aturar que el Parlament de Catalunya actués democràticament en representació del poble català. I des d'aleshores que els dura una rebequeria patètica que magnifiquen constament per intentar justificar la posterior repressió policial i judicial espanyola.