Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris INDEPENDÈNCIA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris INDEPENDÈNCIA. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de gener del 2021

Som mitja nació

Durant tot el procés independentista els catalans ens hem unit, potser com mai, per demostrar al món que som una nació amb dret a decidir sobre la nostra independència, amb una voluntat política sostinguda en el temps i amb manifestacions milionàries, sempre sota els principis de democràcia, pau i inclusió social. El cim del procés va ser el referèndum d'independència de l'1 d'octubre de 2017, que els independentistes vam guanyar per golejada, amb més de 2 milions de vots per al , equivalents al 90% en una participació del 43%.

La violència de la policia espanyola d'aquell dia i, de fet, la por que aquesta violència s'intesifiqués posteriorment fins a extrems inimaginables, va fer que el govern català no s'atrevís a proclamar la independència de Catalunya. Aleshores, amb un absolut menyspreu per la democràcia, el govern espanyol va ocupar les institucions, va empresonar mig govern i va forçar l'anada a l'exili de l'altre mig. Malgrat tot, i segurament per pressions internacionals, va acceptar de convocar urgentment les eleccions del 21 de desembre. Potser aquest va ser el moment en què vam estar més a punt d'aconseguir la independència: unes eleccions teòricament lliures, amb participació massiva, sota la mirada de tota l'atenció internacional i on tres partits es presentaven clarament a favor de la independència. Si les guanyàvem amb més del 50% dels vots, hauríem fet un pas fonamental. I sí, les vam guanyar, un altre cop amb més de 2 milions de vots per la independència, que representaven el 47,5% dels vots en una participació rècord del 79%, però no vam superar el 50%, i vam continuar essent mitja nació.

És cert, els del 47,5% som mitja nació, però som la mitja nació que creu en la democràcia, en el respecte a la voluntat popular i en la renúncia a la violència com a mètode de resolució dels conflictes polítics. Que creu que Catalunya es mereix el dret a ser independent, per mantenir la seva identitat, la seva cultura i la seva llengua, però també per donar una vida millor a tots els seus habitants, vinguin d'on vinguin, parlin com parlin, resin a qui vulguin i estimin com els plagui.

L'altra mitja nació és la del 43,4%, que el 21 de desembre va votar a Ciutadans, al Psoe i al PP, per demanar més repressió, donant així la seva total aprovació a la violència policial de l'1-O, els empresonaments de líders polítics i socials i el cop d'estat del 155. Són la mitja nació que no té projecte per a Catalunya, perquè creu senzillament que Catalunya no existeix, que la seva cultura i la seva llengua no mereixen protecció i que és correcte que els catalans siguin tractats com a ciutadans de segona.

I, per últim, també hi ha el formatget del 8,6% que el 21-D va votar a Comuns-Podem, Pacma i Recortes-Verde, format per gent que va tenir la decència de no votar pels partits de la repressió, però que tampoc no es va atrevir a forçar la resolució del conflicte mitjançant el vot als partits independentistes.

Paradoxalment en el 21-D, amb les regles de joc espanyoles, la mitja nació del 43,4% va guanyar a la mitja nació del 47,5%. Just perquè els independentistes ens vam quedar a 2,5% i 100.000 vots del decisiu 50%. Des d'aleshores, només hi ha hagut més repressió, amb les infames sentències de 100 anys per als organitzadors del referèndum, amb un govern espanyol incapaç de fer el mes mínim gest per resoldre el conflicte d'acord amb la voluntat dels catalans. 

Mentre no passem del 50% continuarem essent mitja nació i, per tant, ens continuaran tractant com una colònia. Però la solució la tenim nosaltres, a les nostres mans, als nostres vots.

dijous, 6 d’agost del 2020

El 6 i 7 de setembre de 2017

L'unionisme, inclòs l'equidistantisme, ha convertit en mantra l'expressió de la vergonya del 6 i 7 de setembre de 2017, explicant que en aquells dies de setembre la majoria parlamentària independentista va atropellar els drets dels parlamentaris de l'oposició. I per què ho diuen? Doncs perquè els calia buscar algun precedent independentista pervers que hagués provocat la violència policial de l'1 d'octubre, el cop d'estat del 155 i les inacceptables resolucions judicials posteriors. La mala consciència democràtica de l'actuació unionista necessitava imprescindiblement una justificació. I la van trobar en el que va passar al Parlament els dies 6 i 7 de setembre de 2017.

Però exactament què va passar aquells dos dies d'infàmia? Repassem els fets.

Davant de les reiterades negatives del govern espanyol a negociar absolutament res, el 9 de juny de 2017 el president Puigdemont anuncia que el referèndum d'independència tindrà lloc l'1 d'octubre. Evidentment per complir aquesta data, caldrà aprovar la convocatòria els primers dies de setembre.

El 26 de juliol el Parlament de Catalunya aprova per majoria absoluta i de manera totalment legal, la reforma del Reglament del Parlament per poder tramitar lleis mitjançant el procediment de lectura única. Tot i que normes semblants estan en vigor al Congrés, al Senat i a la majoria dels parlaments autonòmics, el govern espanyol recorre la reforma del Parlament i el Tribunal Constitucional corre a suspendre-la.

Així doncs, en els famosos 6 i 7 de setembre es tramiten les lleis de referèndum i de transitorietat amb el Reglament vigent, atès que la reforma està suspesa. Potser es podria considerar il·legal, però no il·legítim, atès que la reforma suspesa era absolutament legal.

I era tan legal que el 29 de novembre de 2017 el Tribunal Constitucional va considerar que la reforma del Reglament era vàlida i aixecà la suspensió. És a dir, en un acte d'autèntic filibusterisme* judicial, el TC va suspendre una reforma legal del Reglament del Parlament, amb l'únic objectiu d'impedir la previsible tramitació de les lleis del referèndum i transitorietat. Ja un cop passat el perill i en plena vigència del 155, el TC no va tenir cap inconvenient a admetre la reforma.

Sobre el desenvolupament de les sessions del 6 i 7 de setembre, també hi ha molt a dir. Aquí el filibusterisme va còrrer a càrrec dels partits unionistes. Així, el dia 6, el PPSCs és informat que el Tribunal Constitucional està treballant per anul·lar les sessions del Parlament, però cal guanyar temps. Aleshores s'inicia una lluita titànica per aturar-ho tot. Al llarg dels dos dies, es demanen i tenen lloc fins a 12 reunions de la Mesa, amb tot tipus de peticions i demandes. I durant les sessions, les interrupcions són contínues, tot abusant de la petició de paraula per acabar no dient res. I al final, quan arribi l'hora de la votació, les tres forces del 155 marxaran del Parlament. També es diu que els drets de participació dels diputats unionistes van ser vulnerats. Doncs va ser una vulneració ben curiosa, perquè els dos partits que més van intervenir en aquell ple van ser Ciutadans i PP, amb 45 i 38 minuts, respectivament.

Al final, el 6 i 7 de setembre van quedar aprovades les lleis del referèndum i de transitorietat per majoria absoluta del Parlament de Catalunya. Tots els grups polítics van poder intervenir i tots els diputats van poder votar el que van voler. El problema, el gran problema, és que es van votar unes lleis contràries a la unitat d'Espanya, sense que el nacionalisme espanyol ho hagués pogut impedir. I això era imperdonable.

Que no us enganyin. El 6 i 7 de setembre van tenir lloc unes sessions i unes votacions perfectament legítimes, només alterades per les maniobres obstruccionistes i dilatòries del Tribunal Constitucional i els partits unionistes, amb un comportament profundament antidemocràtic que, lamentablement, només va ser el preludi del posterior comportament dels poders espanyols.

* El filibusterisme és la tàctica obstruccionista parlamentària que consisteix a dificultar la tramitació de lleis mitjançant la interpretació abusiva i interessada dels procediments legals. Tot i que hi ha precedents d'aquest sistema en la Roma antiga, el terme de filibusterisme (és a dir, pirateria) es va començar a aplicar en el Congrés dels Estats Units el segle XIX, mitjançant el procediment de fer discursos inacabables, immortalitzats per James Stewart en la pel·lícula de 1939 Mr. Smith Goes to Washington.

divendres, 3 de febrer del 2017

Untermenschen

Hi ha una escena clàssica abans de les batalles que és quan els generals fan una arenga a les tropes, tot assegurant que els soldats enemics no són éssers humans, sinó monstres embogits, sense moral i assedegats de sang. Així doncs no hi haurà cap problema a matar-los perquè aquells enemics no són realment persones.

Se'n diu deshumanització de l'adversari. Si els altres no són persones, no tenen drets. I si no tenen drets, estarà bé tot el que els fem. No hi ha cap mal a matar un gos boig.

Els nazis, tan civilitzats ells, ho van teoritzar. Tots aquells russos, gitanos, jueus i homosexuals que perseguien no eren persones sinó infrapersones, Untermenschen. Els podien empresonar, torturar o matar sense majors problemes perquè realment no estaven fent mal a veritables éssers humans. Fins i tot, surava una certa obligació moral -perdoneu-me la paraula- d'exterminar tots aquells indesitjables per assegurar la salvació de l'autèntica raça humana.

La política, continuació de la guerra amb altres mitjans, no li fa fàstics a aquesta perversió. Els adversaris polítics no són persones amb idees diferents de les nostres, sinó uns beneits ignorants enganyats, com a mínim. No cal discutir les seves idees perquè de fet no en tenen. Només nosaltres tenim raó perquè som els únics que pensem.

Quan ara diuen que els independentistes som uns indocumentats xenòfobs egoistes, enganyats per uns dirigents perversos, manipulats pels mitjans de comunicació i adoctrinats per l'escola, justament el que fan és deshumanitzar-nos. El que pensem, volem o votem no té cap valor, perquè no som persones cabals amb qui raonar. Som éssers alienats que no cal esforçar-se a entendre. Untermenschen.

dilluns, 28 de setembre del 2015

Jo assenyalo

27S. Els independentistes hem guanyat. Amb una participació impressionant del 78%, hem aconseguit la majoria absoluta al Parlament. El Sí ha aconseguit un 48% del vot, davant del 39% del No, i l’11% del Ni-sí-ni-no. Aquí no s’atura res, i quedem només a l’espera del referèndum definitiu per aconseguir la independència.

Dit això, avui 28S és el moment de reflexionar sobre el que ha passat en aquesta campanya. El moment d’assenyalar els que han fet servir sistemàticament la manipulació, la mentida, l'amenaça i l'insult per atacar la reivindicació independentista. No us equivoqueu, no assenyalo ningú pel que pensa i pel que defensa, sinó només per haver utilizat pràctiques indignes. I els assenyalo només per a la seva eterna vergonya, abans que demà ja els hagi oblidat.

Jo assenyalo Mariano Rajoy, Soraya Saenz de Santamaría, Cristóbal Montoro i tot el Govern espanyol, per l’ofec conscient i constant de les finances i les competències de Catalunya amb l’únic objectiu de destruir el catalanisme, pel menyspreu xulesc de les demandes democràtiques dels ciutadans catalans i per les amenaces a treballadors, estalviadors i pensionistes sota premisses radicalment falses.

Jo assenyalo José Manuel García-Margallo, per les pressions diplomàtiques per tot el món plenes de mentides, per les intolerables dificultats amb què s’han trobat els ciutadans catalans a l’estranger per poder votar, i per la increïble falsificació d’un comunicat de la presidència de la Unió Europea.

Jo assenyalo Carlos Granados, president de la Junta Electoral Central, per la seva descarada parcialitat, obligant TV3 a l’emissió dels espais compensatoris, negant l’ampliació del termini de votació a l’estranger –llevat dels vots de militars- i permetent fins a l’últim dia les il·legalitats unionistes com la infame propaganda de Societat Civil Catalana

Jo assenyalo Josep Ramon Bosch, president de Societat Civil Catalana, entitat virtual finançada des d'alguna claveguera, per les mentides i desqualificacions constants i especialment per les cartes de la por enviades il·legalment als jubilats catalans

Jo assenyalo Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i la resta de poítics espanyols, per haver vingut a Catalunya només pensant en les eleccions espanyoles de desembre, negant amb una mà el conflicte català, i amb l'altra difonentn missatges etnicistes inaudits en la Catalunya del s.XXI

Jo assenyalo Luis María Linde, governador del Banc d’Espanya, per haver insinuat que en la Catalunya independent hi podria haver un “corralito”, i Isidre Fainé, Josep Oliu i altres responsables bancaris, per haver-se plegat a subscriure el comunicat que amenaçava la societat catalana amb la fugida de les seves entitats.

Jo assenyalo Sergio Martín, Susana Griso i els altres periodistes dels mitjans de comunicació espanyols, que han fet de la manipulació i la mentida la seva pràctica habitual. Amb centenars d’hores de televisió dedicades únicament a les veus unionistes, amagant qualsevol informació desfavorable a les seves tesis com les rectificacions europees o els errors manifestos del sr.Rajoy, i editorialitzant constantment des del menyspreu i l'insult personal.

Jo assenyalo els columnistes espanyols, els noms dels quals no vull ni recordar, que ens han comparat amb Hitler, Stalin, Kim-Jong-Un o Bin Laden només perquè les nostres idees no són les seves, i els intel·lectuals espanyols que no han escrit una sola paraula per defensar-nos, llevat de singularíssimes excepcions.

Jo assenyalo Màrius Carol, Enric Hernández i d’altres, com a deixebles aplicats de les manipulacions unionistes, amb escàndols com la censura pública de col·laboradors independentistes o la publicació de les “15 preguntes de l’independentisme” en plena jornada de reflexió.

Jo assenyalo Xavier Sardà, Jordi Évole i altres periodistes i opinadors catalans que han corregut a denunciar la més petita incoherència del moviment independentista i, en canvi, han callat davant les trampes unionistes.


Us assenyalo per a la vostra vergonya. Tampoc no tinc gaires esperances que canvieu, un cop us heu empenyorat la moral. Però tranquils, el vostre odi ens farà encara més forts

divendres, 21 de novembre del 2014

El 9N sobre el Cens: participació del 43% i SI-SI en el 35%

Un dels arguments que des de l'anticatalanisme habitual s'han utilitzat per menysprear el 9N ha estat afirmar que no va interessar realment els catalans. Així afirmen sense rubor que 2/3 de catalans no van anar a votar, donant a entendre a més que aquests 2/3 votarien evidentment pel "No".

Els és igual que 2,3 milions de catalans anessin a votar en una consulta il·legal, sota amenaces directes del Govern d'Espanya, com les de les lamentables cartes de la Sra.de Luna als docents catalans, en un dia de pluja, sense cens, havent de votar en el lloc que consta en un DNI que molts feia anys que no renovaven... Evidentment, tot això els és igual, o fan veure que els és igual. Tant li fa, podem discutir sobre les circumstàncies i les condicions... però mai sobre les dades.

I les dades ens diuen que el 43% dels catalans del cens van anar a votar el 9N (perdó, a "participar"), i que molt majoritàriament van votar pel SI-SI, de manera que fins a un 35% del cens va votar SI-SI. I això vol dir, ras i curt, que tenim guanyat un referèndum real fins a una participació del 70%, sense afegir ni un vot més al SI-SI. I a partir d'aquest percentatge, només necessitem 145.000 vots més amb una participació del 75%, 275.000 per al 80%  i 410.000 per al 85%.

Evidentment el 9N va votar molta gent que no consta al cens: joves de 16 a 18 anys, i estrangers residents a Catalunya. Rectifico, podia haver votat molta gent que no consta al cens, però la veritat és que proporcionalment van ser pocs els joves i els estrangers que van acabar votant (perdó, "participant"). Consultats diferents membres de taules, hem calculat en un 2% el total dels votants del 9N que eren menors o estrangers. Per tant, per obtenir els votants sobre cens, només ha calgut descomptar aquest 2% del total de vots, evidentment en totes les opcions.

Així doncs, els 1.861.753 vots totals del SI-SI esdevenen 1.824.518 vots del SI-SI sobre cens electoral. I la participació total de 2.305.290, esdevé 2.259.194 sobre cens.

Tots els vots
Vots 
de cens
% s/cens
SI-SI 1.861.753 1.824.518
35%
Total 9N 2.305.290 2.259.184
43%
Cens total 5.257.433

Baixant el nivell a comarques, aplicant el recompte sobre cens, doncs trobem que fins a 28 comarques tenen un % de SI-SI sobre cens superior al 40%. És a dir, que la independència hi guanyarà sense problemes en el referèndum definitiu. En 9 més, el % SI-SI supera el 30% del cens, la qual cosa fa que el SI tingui moltíssimes opcions de guanyar en el dia de la veritat. Per últim, són 4 les comarques, on el % del SI-SI sobre el cens no arriba al 30%, on la victòria del SI serà possible però més complicada. Detall a continuació, amb un mapa de regal. De res.

-

diumenge, 20 de juliol del 2014

Contra "Libres e iguales"

Tothom té dret a difondre la seva opinió sobre la independència de Catalunya. El que no es pot tolerar és que es diguin mentides, una darrera l'altra.

A continuació transcrivim el text complet, posant en vermell les afirmacions que són directament falses. Com veureu tots els arguments de base són una mentida. Francament que s'ho facin mirar. Evidentment quan parla del que faran, això sí que ens ho podem creure

A més, resulta que "Libres e iguales" és el nom en castellà d'una campanya de l'ONU contra l'homofòbia: https://www.unfe.org/es. Suposo que als senyors de l'ONU i als homosexuals de parla espanyola no els deu haver agradat gaire l'apropiació de l'eslògan. 


España vive un momento crítico.

El secesionismo catalán pretende romper la convivencia entre los españoles y destruir su más valioso patrimonio: la condición de ciudadanos libres e iguales. El nacionalismo antepone la identidad a la ciudadanía, los derechos míticos de un territorio a los derechos fundamentales de las personas, el egoísmo a la solidaridad. Desprecia el pluralismo social y político, y cuando trata de establecer fronteras interiores arrincona como extranjeros en su propio país a un abrumador número de ciudadanos.

El secesionismo catalán se hermana con el populismo antieuropeo y promueve la derrota de la democracia española. Evitar esa derrota es responsabilidad de todos y la primera obligación de los partidos políticos.

Hasta ahora el desafío secesionista no ha recibido la respuesta que merece. España es hoy un Estado a la defensiva y en sus élites prevalecen el tacticismo y la resignación. No existe un auténtico debate público sobre el fondo gravemente reaccionario del nacionalismo ni sobre las consecuencias de su proyecto para la libertad, la igualdad y la seguridad de los ciudadanos. En cambio proliferan maniobras opacas para ofrecer nuevos privilegios al nacionalismo a costa de la soberanía de los españoles.

En estas circunstancias, los abajofirmantes, ciudadanos radicalmente comprometidos con los principios constitucionales de la libertad y la igualdad, entendemos que es imprescindible abrir un debate público que informe y comprometa al conjunto de los españoles. Nosotros asumimos la responsabilidad y pasamos a la acción.

Reclamamos al Estado que aplique toda la ley y advierta con claridad de las consecuencias de violarla. Ninguna infracción debe quedar impune y ninguna sentencia puede ser desacatada.

Pedimos a los partidos políticos que se identifican con los principios de libertad, igualdad, justicia y solidaridad que demuestren su compromiso con hechos. El Partido Popular, el Partido Socialista, Unión Progreso y Democracia, Ciudadanos, y cuantas formaciones quieran preservar las bases de nuestra convivencia democrática, deben:

1. Reivindicar la Constitución como consigna de ciudadanía y convivencia, sin renunciar a las reformas cíclicas que permitan que España sea una nación cada vez más integradora y de mayor calidad democrática.

2. Rechazar cualquier negociación que con el pretexto de evitar el conflicto que plantea el secesionismo catalán limite la soberanía del conjunto de los ciudadanos y el ejercicio de sus derechos.

3. Alcanzar un pacto público, solemne y conciso que establezca un compromiso transversal de unidad de acción frente al secesionismo y garantice la decisión de someter al referendo común cualquier alteración de las bases constitucionales.

Finalmente, nos dirigimos a todos los ciudadanos españoles.

Les pedimos que trabajen organizadamente por la deslegitimación intelectual y política del nacionalismo y que se movilicen con nosotros en defensa de la comunidad de libres e iguales que es responsable de la época más justa y fértil de la historia de España.

En Madrid, a 15 de julio de 2014

dijous, 10 d’abril del 2014

Per què li diuen consulta si volen dir...

Les paraules les carrega el diable, en especial en el món de la política, on les coses volen dir que el volen que diguin.

L'exemple sagnant i actual és el de Consulta. Es diu i es repeteix des de determinades posicions a Catalunya que la consulta serà només un instrument no vinculant per conèixer la voluntat del país. Però el cert és que el resultat serà vinculant de totes totes -políticament, encara que no ho sigui jurídicament- i, a més, la seva realització ja suposa una real declaració de sobirania.

Assagem algunes definicions per a Consulta

  • CUP: revolució
  • Iniciativa: democràcia
  • ERC: declaració d'independència
  • Convergència: referèndum d'independència
  • Unió: enquesta enorme
  • PSOE: declaració unilateral d'independència
  • Ciutadans: atemptat terrorista
  • PP: cop d'estat

Clar que si volem riure una estona també podem provar amb altres definicions com diàleg o democràcia. S'accepten propostes.

divendres, 4 d’abril del 2014

La solució? Dissoldre el poble català i triar-ne un altre

El 17 de juny de 1953 els treballadors de Berlín Est van revoltar-se contra el govern de la RDA en protesta per l'empitjorament de les condicions laborals. La revolució va ser aplastada finalment per l'exèrcit soviètic en un autèntic bany de sang. 

En els dies següents, la progovernamental Unió d'Escriptors va distribuir pamflets que resaven que el poble havia perdut la confiança del govern, i que només la podria recuperar fent un gran esforç. En resposta, Bertolt Brecht va proposar que el més fàcil en aquell cas seria que el govern dissolgués el poble i en triés un altre.

Encara que sembli mentida, 50 anys després hi ha polítics espanyols íntimament convençuts que els ciutadans catalans han perdut també la confiança del seu govern. Que consideren que no importa el que la  gent vol. Que diuen que no existeixen les majories que ocupen els carrers. Que neguen el dret dels ciutadans a votar. 

Si poguessin, si per un moment poguessin, estigueu segurs que dissoldrien el poble català i en triarien un altre.

divendres, 21 de febrer del 2014

Les 4 "i" de l'independentisme

L'espectacular creixement de l'independentisme dels últims anys fins arribar a l'actual majoria social ens omple d'orgull i satisfacció, i ens dóna esperança en un futur digne per al nostre país. I aquest èxit s'ha construït a partir de la unió de diferents tipus de persones, que batejarem com les 4 "i" de l'independentisme
  • La primera "i"  són els immemorials, irreductibles, integrals i inassequibles al desaliento. En resum, els independentistes que ho són des de sempre, i que volen la independència perquè aquest ha de ser l'estat natural de Catalunya, sense importar-los si serem més rics, més pobres o més europeu: ens governarem nosaltres mateixos, senzillament perquè hi tenim dret.
  • La segona "i" són els indignats i insultats, farts que des d'Espanya se'ns tracti als catalans com si fóssim directament idiotes. Aquest col·lectiu ha anat carregant-se de raons al llarg dels anys, per explotar finalment amb l'ominosa sentència de l'Estatut que, no hay mal que por bien no venga, al final haurà fet més per la independència que mil campanyes d'Òmnium Cultural 
  • La tercera "i" són els interessats, els que han fet números amb les balances fiscals, i amb tota la política de peatges, beques i recàrrecs econòmics que patim. Conscients, si no de l'Espanya ens roba, sí del fet que la societat catalana se'n sortirà molt millor anant per lliure
  • I, per últim, la quarta "i" són els il·lusionats i impulsius, que han vist 1 milió i mig de persones a la Via Catalana i s'han encomanat de l'alegria i el desig d'una societat lliure per a ells i els seus fills.
Arribats aquí, és impossible de determinar quins són els percentatges d'immemorials, indignats, interessats i il·lusionats en el conjunt de l'independentisme actual, però totes i cadascuna de les "i" són i seran imprescindibles per al final aconseguir la independència. 

Però tampoc no ens hem d'anguniejar per com mantenir els uns sense despenjar els altres, perquè, de fet, segurament tots som alhora una mica immemorials, força indignats, prudentment interessats i espectacularment il·lusionats. 

dissabte, 8 de febrer del 2014

Cuinant per al sr.Godó, ja que ell no vol fer-ho

El passat dijous 6 de febrer, el sr.Cuní, amb la modèstia que el caracteritza, va fer públics els resultats de la primera enquesta sobre la propera consulta/referèndum del 9 de novembre. Després de donar 20 voltes als mateixos pastissos, i no anar gaire més enllà, la conclusió es va resumir en el quadre següent:

Estat Estat independent
SI 48,1% 40,7%
NO 24,4% 28,2%
No es posiciona 27,5% 31,0%

El que va ser estrany és que no es fes una projecció del "No es posiciona" a partir d'altres respostes de la mateixa enquesta o a partir de característiques de les persones enquestades. És el que es coneix com a "cuina de l'enquesta" i és el que es fa normalment, perquè l'objectiu no és saber què pensa d'entrada la gent, sinó intentar determinar què farà la gent el dia de les eleccions. De totes maneres, al programa de 8tv la senyora de Gesop va dir de passada, i sense que el sr.Cuní l'hi demanés, que el resultats suposaven un 55% - 45% final a favor de la independència.

Doncs bé, com que el sr.Godó no vol cuinar, i ell sabrà per què, aquí va el meu humil estofat... 

Criteris


  • L'abstenció no és només del 10,8% com es va comentar de passada també, sinó que pujarà fins gairebé el 25% i afectarà les diferents opcions, especialment els vots en blanc (5,8%), els no-sap (6,3%) i els no-contesta (3,5%)
  • Els no-posicionats al final acabaran decidint-se: ho he fet a ràtio de 1/3 per al si, i 2/3 per al no, suposant que els independentistes estan més mobilitzats que els unionistes.

El resultat: guanya el Sí massivament, i el SI-SI amb un marge més que suficient (19 punts respecte el No)


1 VOT 2N VOT TOTAL
SI 60,5% 88,35% 53,48%
SI-NO 11,65% 7,05%
NO 34,8% 34,8%
EB 4,64% 4,64%

Vistos els resultats, la sensació és que al Grup Godó ja hi ha gent que va fer la cuina, però que el plat final no els va agradar, i van preferir informar menys, per mantenir tant com sigui possible la sensació que tot està absolutament obert, quan la realitat és tota una altra. Però clar, no deixis mai que la realitat t'espatlli el teu titular.

dimecres, 5 de febrer del 2014

El conflicte català acabarà amb el problema català

Anem al gra. Quan hi ha un problema entre dues persones, normalment només una d'elles pateix la situació injusta: l'esclau té un problema, però l'amo no. Aquesta asimetria provoca que la major part dels problemes no se solucionin mai, perquè qui pot resoldre'ls -l'amo- no veu la necessitat de canviar l'estat de les coses.

Per resoldre el seu problema, el que ha de fer la part desafavorida és convertir-lo en un conflicte que posi en risc el status quo de la part dominant. Aleshores, la part dominant haurà de fer concessions a la part desafavorida, amb l'únic objectiu de mantenir tant com sigui possible la seva situació de privilegi. Quan els treballadors fan vaga, estan comprometent el benefici de l'empresari, que haurà d'atendre alguna de les reclamacions dels obrers per tornar a la normalitat. A l'empresari li importen ben poc els problemes dels seus treballadors, però acaba resolent-los perquè el conflicte l'afecta. A ningú no li agraden els conflictes, però tenen la virtut de resoldre els problemes.

Arribats aquí, cal proclamar ben fort la fi del problema català tal com fins ara l'hem entès. Portem molts anys patint una situació injusta, de menyspreu de la nostra condició nacional i de tot el que això representa, però aquesta injustícia no afectava ni poc ni gens a la societat i al govern espanyols, que fan aquí el paper de la part dominant. En conseqüència, el problema català s'eternitzava, es "conllevava" a la manera orteguiana, perquè des d'Espanya els que podien resoldre'l no tenien cap interès a posar-s'hi.

Però ara la societat catalana ha decidit que vol resoldre el problema i per això, a contracor i amb dificultats, l'ha convertit en un conflicte. Un conflicte pacífic i democràtic, però que qüestiona greument el status quo, en manifestar una voluntat d'autodeterminació que posa en risc la pròpia essència de la nació espanyola. A partir del conflicte, s'acabarà trobant una solució al problema. Una solució que serà més o menys favorable a cada part en funció de la força, la persistència i la intel·ligència que hi dediqui.

diumenge, 3 de novembre del 2013

La quarta via

La tercera via és història. Tots sabem que només és una estratègia per dividir el catalanisme i fer avortar el procés d’independencia que tot just hem iniciat. Una proposta sense cap contingut real, motivada per la pressió dels grups econòmics i mediàtics perquè al final res no canviï, i que els catalans amb un mínim de dignitat hem de rebutjar des del primer moment.

Perquè, si de veritat ens estimen tant i volen que no completem el procés d’independència, el que han de fer és una proposta de  debò, amb compromisos i continguts reals. I  un cop descartada la tercera via per incompareixença, aquesta proposta seria la quarta via que, d’entrada, podríem resumir en els 5 punts següents:

  1. Reconeixement de Catalunya com a nació
  2. Concert econòmic
  3. Competències exclusives en cultura, educació i llengua
  4. Traspàs de les infraestructures de transports i comunicacions
  5. Celebració d’un referèndum d’independència en el termini màxim de 10 anys
Amb aquesta quarta via sobre la taula, potser sí que alguns ens decantaríem per acceptar la proposta del govern espanyol, davant de l’escenari d’una independència declarada unilateralment que podria trigar anys a ser acceptada plenament per la comunitat internacional.

Però no hi ha perill. Mai de la vida des d’Espanya se’ns oferirà una proposta semblant, i realment només ens restarà seguir avançant cap a  la independència. 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

El triple èxit del 12-O

És del tot evident que les manifestacions del 12-O han estat un èxit. Un èxit, òbviament, de l'independentisme català en el seu esforç per presentar-se davant del món. I un èxit que, de fet, en són tres:

  • El primer èxit és que la manifestació s'ha realitzat sense cap mena de problemes. Ha quedat demostrat que Catalunya és un país democràtic on la gent pot manifestar lliurement la seva ideologia política amb totes les facilitats. No és poca cosa, tenint en compte que alguns -molts- ja ens retrataven com a nazis, totalitaris, talibans i seguidors de la cienciologia.
  • El segon èxit és que ha estat un fracàs d'assistència. Qualsevol observador mínimament imparcial pot comparar el 11-S amb el 12-O, i veure quin és el sentiment generalitzat que es respira a Catalunya. Si els unionistes no poden mobilitzar ni l'1% de la població catalana, deu ser que els seus postulats no estan gaire arrelats que diguem
  • I el tercer èxit és que els espanyols han passat de venir a Catalunya, tot i la insistència i les facilitats perquè ciutadans de qualsevol racó d'Espanya vinguessin a casa nostra a manifestar-se per la unitat de la pàtria. I això ens porta a pensar que la independència de Catalunya no desperta en els ciutadans espanyols aquesta oposició numantina que ens volen fer creure. Exactament com si als espanyols els importés un rave la nostra independència.

En resum, un èxit espectacular de l'independentisme. Però cal recordar que èxits com aquest, o la mateixa Via Catalana, no ens porten directament a la independència, sinó que cal treball, perserverança i paciència. Repetim-ho, aquests èxits no ens porten la independència, però reconeguem que potser ens hi acosten una mica.

dimarts, 4 de juny del 2013

Segons la Unesco espanyola, Catalunya... potser al final és Espanya

Actualitzat el vespre del 05/06 després de veure que durant aquest dia la versió espanyola del web de la Unesco ha afegit la notícia sobre l'acord amb Catalunya

El passat dilluns 3 de juny a París, el president Artur Mas ha firmat un conveni de col·laboració amb la Unesco. Com que encara no som un estat independent, aquest acord no deixa de ser notícia, una petita bona notícia per al reconeixement internacional de Catalunya.

Com no podria ser d'altra manera, el web de la Unesco es fa ressó d'aquest acte, amb una entrada en l'apartat de notícies de la home: 


Evidentment quan cliques a l'entradeta, hi ha una petita ampliació del que suposa l'acord, amb foto inclosa. Res espectacular, res fora de lloc, senzillament normal:


El problema és que si naveguem a les altres llengües del web, resulta que la notícia ja no apareix per enlloc. En principi la cosa no té major importància en les versions en francès, rus, àrab i xinès (sí, he tirat del google translator per comprovar-ho) perquè cada país atorga importància al que li sembla,

Però en un primer moment la cosa grinyola quan visitem la pàgina en espanyol i resulta que l'acord amb Catalunya no existeix.


Tinc molt clar que si qualsevol entitat espanyola pública o privada firmés un acord "espanyol" amb la Unesco, el tema mereixeria fins i tot més que una entradeta a la versió espanyola del web, però com que resulta que l'acord no és "totalment espanyol", el nostre president i el nostre país esdevenen invisibles.

Aquesta situació es resol l'endemà, de manera que durant el dia del dimecres 5, la versió espanyola sí que afegeix la notícia


Deia l'altre el president espanyol Rajoy que en l'escena internacional només compten els estats grans, la qual cosa no deixa de ser prou presumptuós en el seu cas. Però el problema que tenim els catalans és que l'Estat espanyol no és realment el nostre, la qual cosa s'esforça a demostrar-ho dia rere dia, minimitzant-nos i amagant-nos davant el món sempre que cal. I si per això cal trigar dos dies a publicar una notícia, es fa, perquè si no, la situació seria esperpèntica.

Perquè en el fons per a ells, no ser "totalment espanyol" és senzillament no ser "espanyol", perquè per a ells ser catalans és justament la nostra manera de no ser espanyols. Així doncs, segons la Unesco espanyola, Catalunya... potser al final és Espanya.

dimarts, 9 d’abril del 2013

What the hell is Catalonia?


From the media:
Again and again. You're a little tired of reading news about Catalans and Catalonia, but you don't know anything about them. Really, what the hell is Catalonia? An artificial country in Africa massacred by economic/tribal wars? Another former Yugoslav Republic becoming suddenly independent?  A remote island in the middle of Pacific Ocean breaking ties from a old-fashioned european metropolis? The answers are no, no and no. Catalonia is... another thing.

Catalonia is an old people of Europe

Catalonia is in western Europe, specifically in the Mediterranean coast of Spain. It ocupes 32.000 km2 or 12.400 sq mi (about the size of Belgium) in a triangle shape at the northeast corner of the Iberian Peninsula, bordering the south of France. Now, officially, Catalonia is an autonomous community of the Kingdom of Spain, like a German Land with an own Government, Parliament and a limited power on important subjects like education or health, but the most part of the 7.5 milion Catalans consider Catalonia is more than this. A lot of them, really the majority of them, think Catalonia is a nation (whatever this word means), with a history of almost one thousand years.

Catalonia has also its own language, the Catalan, a Romance language closed to Spanish and French, spoken by the most of people. Catalans have also their own traditions and feasts, like the castellers -human towers- or the spectacular Saint George's day when all the country is flooded with flowers and books. And Catalans are very proud of all of them.

And last but no least, Catalonia is the country of Barcelona, its capital, one of the most modern and high populated cities of Europe, hosting the Barça, probably the most famous football club in the world at the present time. 

In summary, a territory with an own history, language and traditions, where people consider itself as a nation: choose yourself if it's a region, a nation or a country.

Catalans want the independence

Ok. It's true. Surely, due to a mixture of political and economic reasons, now the Catalans supports the independence of Catalonia. Obviously, there are also a lot of Catalans against the independence of the country, but the most of Catalans want it. It can be seen in the political surveys of all these years, where the "independentistes" are growing every month and they are up to the 57% of respondents (about the 74% of voters, discounting the abstention), and in the results of the last elections to Catalan Parliament, where 64% of representatives belong to an electoral party supporting the referendum of independence.

But there's is a problem. Spanish Government doesn't agree with Catalans, and it won't authorize an independence referendum. Why? Because Spain considers itself one only nation, and it's inconceivable for them than a part of it, Catalonia in this case, can decide its future by its own. Obviously, it doesn't matter what people think. The  Spanish Government excuses its attitude because of the law saying "a referendum of independence is not legal". But the fact is the legality of the referendum depends on the Spanish Government decision. It seems ridiculous but it's totally true. On the other hand, the Catalan Government is decided to celebrate the referendum the year 2014. 


Are Catalans different from Spaniards?

No.There's no ethnic basis for the claiming of independence. In addition, nowadays, about the half of Catalan population have parents or grandparents born in Spain, mainly due to a large scale inmigration during the 60s of last century. And curiously, a great part of this population with spanish ancestors wants the independence too. There're not two communities faced each other, and people is fully mixed.

Catalans just feel differents. Don't blame them for it.


Why Catalans want the independence?

This is a difficult question. Some years ago, only about a 20% of population wants independence, but now this percent has grown up to 57%. This growing can be explained by two main problems have happened last years. First, Catalan Parliament approved a new Estatut -like a constitution- for Catalonia, but this law was partially abolished by the spanish Constitutional Court, and this was felt as an humiliation for Catalans. Second, the present economical crisis is very serious in Catalonia, but taxes paid by Catalan people are used by the Spanish Government to invest in other parts of Spain. Then Catalans have thought economic situation in Catalonia will improve if taxes paid by Catalans can be used in Catalonia itself.

In any case, often Catalans feel they are despised,or even hated, by Spaniards, and it's usual spanish politics criticize Catalans in political meetings in a "anticatalanisme" movement widely spread through all Spain. Sometimes it's  said Catalans are the jews of Spain, or Catalans are called Polish as an insult (?). In response, Catalans say  "If they don't love us, why don't let us go?"

Has Catalonia ever been an independent country?

Yes. And not. Catalonia never has become a separate kingdom, and from 12th century it has been linked with other parts of Spain, but always keeping its Parliament, rights and laws, and its own Government, the Generalitat. The Generalitat -or Catalan Government- was founded on the 14th century, and until the 18th century it collected taxes, administers law and holds an own army. All this situation ended on 1714, when at the end of War of the Spanish Succession, the king Philip V of Spain defeated the Catalan army and abolished all the Catalan laws and institutions, between other shameful punishments. Since then, Catalonia has been asking for more or less freedom depending of each time. Thus, the Generalitat was restored in 1932, but it was abolished again in 1939 by General Franco at the end of the Spanish Civil War. After Franco dictatorship, Generalitat was again restored in 1977.

As a curiosity, they are some historical landmarks where Catalonia has been "de iure" independent for a short time:
  • 1464. The Generalitat nominates Peter, constable of Portugal, as Count of Barcelona and King of Aragon, during the civil war against the king, John II of Aragon.
  • 1641. Pau Claris, president of the Generalitat, proclaims the Catalan Republic. Some days later, due to French help, proclaims Louis XIV of France as the Count of Barcelona
  • 1705: During the War of Spanish Succession, the Catalan Parliament, proclaimed Archduke Charles (later Charles VI, Holy Roman Emperor) as Count of Barcelona and King of Aragon
  • 1810-1814: Napoleon separes Catalonia from Spain, and annexs it to French Empire 
  • 1873: Ildefons Cerdà, the urban planner responsible for the famous "Eixample" of Barcelona, proclaims the Catalan State within the Spanish Republic
  • 1931. Francesc Macià, president of the Generalitat, proclaimed the Catalan Republic
  • 1938. Lluís Companys, president of the Generalitat (executed by Franco in 1941), proclaimed the Catalan State within the Spanish Federal Republic
Can survive an independent Catalonia?

Yes. Catalonia is larger than Belgium, most populous than Denmark and has more GDP than Portugal.

Are Catalans violent?

No. There's no relation with old basque terrorism of ETA, or any another kind of terrorism across the world. Always, the willing of a referendum of independence has been under the principles of freedom, democracy, and respect for all points of view.

Will be a referendum of independence of Catalonia?

Catalans say yes: we only want to have the right of decide our own future. And we want to celebrate it in 2014.

Spanish Goverment says no. 

What about you?

dijous, 7 de març del 2013

L'editorial pornogràfic de El País sobre el cas del fiscal de Catalunya

El diari espanyol progressista per definició ha tingut a bé publicar en l'edició del 6 de març l'editorial La renuncia del fiscal sobre la maniobra feixista que ha protagonitzat el Govern espanyol en fer dimitir un fiscal per unes declaracions en què només preveia la possibilitat de consultar el poble de Catalunya en el marc de la més estricta legalitat. I dic feixista perquè fer plegar un professional de la seva feina per expressar una idea política hauria estat una acció pròpia de Mussolini o Franco. Per cert, algú s'imagina els titulars de la premsa espanyola si la Generalitat hagués fet plegar un alt funcionari només per tenir idees polítiques diferents? Segur que feixista seria l'adjectiu més moderat..

Anant però a l'editorial que dèiem, resulta que per als espanyols progressistes de El País, les opinions del fiscal són imprudents i inoportunes, i es dedica tota una columna a glossar aquest fet. Malgrat tot, després sí que es reconeix, ni que sigui d'una manera més breu, que el cessament del fiscal està absolutament fora de lloc. 

Però insidiosament, l'editorial troba el veritable culpable de la situació: el Govern espanyol? el fiscal superior? el fiscal de Catalunya?  Cap d'aquests. El veritable culpable del cas és la política catalana, que els provoca: no conviene dejarse llevar por los nervios ante cualquier incidente suscitado por la dinámica política impulsada desde la Generalitat y sus aliados, que estos aprovechan al máximo. El tema no és que el Govern espanyol hagi fet un ridícul còsmic amb una maniobra netament totalitària, sinó que la política de la Generalitat provoca que es deixin portar pels nervis. Ja sé que la metàfora ja està gastada i fins i tot pot estar fora de lloc, però francament em sona com allò del violador que diu que la culpa és de les noies que van provocant.

Però avancem en el text, que tots sabem que els bons editorials es rematen amb una grana frase final, tan lapidària com sigui possible, que sintetitzi el missatge amb una sola línia que quedi gravada al cervell del lector per sempre. I què diu?  Doncs, que El episodio muestra el peligro de que el proceso soberanista lleve a la histeria colectiva, y no a la defensa del Estado de derecho. El que dèiem: n'hi ha uns, els bons, que al final perden els estreps, justament per culpa d'uns altres, els dolents, que van provocant. Pornografia editorial en dic jo.

dimecres, 28 de novembre del 2012

25-N Vots per comarques

Les eleccions del 25 de novembre ja són història. Ens havíem fet moltes il·lusions i el resultat final ens ha deixat una mica desconcertats. Per un moment ens havíem pensat que aquest diumenge guanyaríem per golejada i que tot seria clar a partir d'ara.

El cert, però, és que els resultats són altament satisfactoris. Una participació altíssima, que dóna tota la legitimitat democràtica al procés, una majoria absoluta i 1.780.000 a favor de la independència (CIU, ERC, CUP, SI), i gairebé els 2/3 del Parlament i 2.140.000 vots (anteriors + IC) a favor de la consulta, sí o sí.

Ja hi haurà temps per valorar el resultat d'aquestes eleccions amb detall. El que sí podem fer ja és agrair a Artur Mas la valentia d'impulsar el procés cap a la independència des de la més alta responsabilitat del país, acompanyant el que tots crèiem que el poble demanava. En un moment en què els oportunistes i els jo-ja-t'ho-deia comencen a disparar en contra seu perquè el resultat no ha estat l'esperat, cal ser justos i reconèixer el coratge que ha tingut Mas en aquests dos darrers mesos. Fins i tot, en l'hipotètic cas que la consulta no es fes en aquesta legislatura, ningú no ens treurà la il·lusió amb què hem viscut el somni de veure el nostre país independent en aquesta vida.

Avancem resultats per comarques, indicant amb colors el lloc obtingut dins cada comarca: granat el 1r; vermell el 2n; taronja el 3r; groc el 4t; verd el 5è, blau el 6ê i gris el 7è

COMARCA
V.VALIDS
CiU
ERC
PSC
PP
IC
C`s
CUP
Alt Camp 22001 8721 4086 2303 2158 1218 973 1044
Alt Empordà 56276 22977 9129 5635 7416 2832 2254 2383
Alt Penedès 54549 20926 9463 6168 4609 4452 2176 3096
Alt Urgell 10576 4978 1732 1004 1015 629 248 461
Alta Ribagorça 1975 743 348 321 155 133 58 84
Anoia 59391 20744 9018 7854 6653 4534 3274 1977
Bages 94094 37850 16669 10887 7856 6445 3702 4013
Baix Camp 84018 28578 10801 10626 13348 5013 6497 3789
Baix Ebre 34183 11766 7446 4003 3830 2542 878 1126
Baix Empordà 59900 25195 10548 7120 5758 3647 2036 2059
Baix Llobregat 394458 78138 42179 79272 56362 51750 42613 9978
Baix Penedès 43216 11829 4930 7351 6899 3597 3800 1361
Barcelonès 1076049 277781 127705 162961 166987 132371 94992 37849
Berguedà 23460 11373 5050 1751 1252 1050 378 1277
Cerdanya 9278 4812 1450 593 962 409 284 226
Conca de Barberà 11179 4972 2990 698 655 587 226 420
Garraf 66937 19020 8396 10092 8718 6553 5524 3989
Garrigues 10748 5347 2406 838 769 388 136 353
Garrotxa 29364 15351 6015 1943 1508 1272 419 1401
Gironès 85081 35443 15541 8317 7391 5173 3338 4693
Maresme 220421 78395 31265 26015 27457 19148 14852 6981
Montsià 28872 9740 6189 3740 3650 1688 604 1023
Noguera 19759 9709 3836 1594 1857 869 357 530
Osona 83329 42313 17618 4883 4241 3499 1747 2980
Pallars Jussà 7062 3470 1452 655 467 344 95 271
Pallars Sobirà 3942 1879 905 298 191 209 60 251
Pla de l'Estany 16585 8771 3784 654 820 633 199 971
Pla d'Urgell 17911 8961 3434 1387 1463 741 351 475
Priorat 5814 2533 1449 422 302 317 56 506
Ribera d'Ebre 11928 4809 2860 1311 947 685 208 358
Ripollès 15435 7729 2928 1268 956 797 308 548
Segarra 10163 4953 2002 635 919 406 209 387
Segrià 92420 33807 13852 12129 13439 6003 4734 2338
Selva 74020 28380 11931 9265 8284 5677 3608 2274
Solsonès 7077 3452 1758 407 442 266 79 309
Tarragonès 108909 27537 11707 17395 20726 8483 12656 2931
Terra Alta 6725 2765 1395 604 920 318 100 249
Urgell 17742 8769 3384 1254 1517 765 267 680
Val d'Aran 4163 1297 262 825 911 235 235 56
Vallès Occidental 445427 115423 51034 80404 53783 51688 43709 14196
Vallès Oriental 200781 61105 27345 28451 23604 21491 16685 6326
Total 3625218 1112341 496292 523333 471197 358857 274925 126219

I de regal, un altre quadre, amb els vots per comarques dels partits independentistes (CIU, ERC, CUP i SI) i també els vots dels partits favorables a la consulta (els d'abans, més IC). En aquest cas, els colors marquen el % obtingut: granat el 80%, vermell el 70%, taronja el 60%, groc el 50%, verd el 40% i blau el 30%. 

Independència Consulta
COMARCA V.VALIDS Vots % Vots %
Alt Camp 22001 14338 65,2% 15.556 70,7%
Alt Empordà 56276 35445 63,0% 38.277 68,0%
Alt Penedès 54549 34433 63,1% 38.885 71,3%
Alt Urgell 10576 7327 69,3% 7.956 75,2%
Alta Ribagorça 1975 1195 60,5% 1.328 67,2%
Anoia 59391 32605 54,9% 37.139 62,5%
Bages 94094 60230 64,0% 66.675 70,9%
Baix Camp 84018 44374 52,8% 49.387 58,8%
Baix Ebre 34183 20950 61,3% 23.492 68,7%
Baix Empordà 59900 38790 64,8% 42.437 70,8%
Baix Llobregat 394458 133589 33,9% 185.339 47,0%
Baix Penedès 43216 18688 43,2% 22.285 51,6%
Barcelonès 1076049 454485 42,2% 586.856 54,5%
Berguedà 23460 18174 77,5% 19.224 81,9%
Cerdanya 9278 6681 72,0% 7.090 76,4%
Conca de Barberà 11179 8624 77,1% 9.211 82,4%
Garraf 66937 32212 48,1% 38.765 57,9%
Garrigues 10748 8268 76,9% 8.656 80,5%
Garrotxa 29364 23253 79,2% 24.525 83,5%
Gironès 85081 57251 67,3% 62.424 73,4%
Maresme 220421 119748 54,3% 138.896 63,0%
Montsià 28872 17424 60,3% 19.112 66,2%
Noguera 19759 14369 72,7% 15.238 77,1%
Osona 83329 65370 78,4% 68.869 82,6%
Pallars Jussà 7062 5288 74,9% 5.632 79,8%
Pallars Sobirà 3942 3078 78,1% 3.287 83,4%
Pla de l'Estany 16585 13852 83,5% 14.485 87,3%
Pla d'Urgell 17911 13181 73,6% 13.922 77,7%
Priorat 5814 4592 79,0% 4.909 84,4%
Ribera d'Ebre 11928 8307 69,6% 8.992 75,4%
Ripollès 15435 11458 74,2% 12.255 79,4%
Segarra 10163 7568 74,5% 7.974 78,5%
Segrià 92420 51109 55,3% 57.112 61,8%
Selva 74020 43850 59,2% 49.527 66,9%
Solsonès 7077 5621 79,4% 5.887 83,2%
Tarragonès 108909 43573 40,0% 52.056 47,8%
Terra Alta 6725 4502 66,9% 4.820 71,7%
Urgell 17742 13249 74,7% 14.014 79,0%
Val d'Aran 4163 1634 39,3% 1.869 44,9%
Vallès Occidental 445427 185295 41,6% 236.983 53,2%
Vallès Oriental 200781 97480 48,6% 118.971 59,3%
Total 3625218 1.781.460 49,1% 2.140.317 59,0%