La vergonya del fets de 6 i 7 de setembre

Ho hem de reconèixer. Els fets del 6 i 7 de setembre van ser una vergonya que ha d'escandalitzar qualsevol demòcrata, tingui la ideologia que tingui. No pot ser que mig país es cregui amb dret de fer fora l'altra meitat.

Res no pot servir d'excusa per trepitjar així els drets de les persones. Això no es pot fer, ni en nom de cap nació ni de cap ideal superior. Els esdeveniments del 6 i 7 de setembre van trencar una convivència de molts anys, amb uns fets gravíssims, amb humiliacions i atacs injustificables, basats des del primer moment en falsedats escampades pel pitjor populisme. Uns fets que tots els demòcrates hem de condemnar i recordar.

I cal recordar-los, perquè els fets del 6 i 7 de setembre de l'any 1955 a Istanbul, quan els turcs van atacar la minoria grega de la ciutat i d'altres zones de Turquia, no es poden tornar a repetir. Atacs indiscriminats, incendis, agressions als grecs, etc.. I tot perquè s'havia difós la falsa notícia que la casa natal de l'heroi turc Ataturk a Salònica havia estat bombardejada. Recordem sempre la vergonya dels fets de 6 i 7 de setembre de 1955!

Què diu? Que es pensava que parlàvem dels fets 6 i 7 de setembre de 2017 de Catalunya? Fugi, home! L'únic que va passar al Parlament de Catalunya aquells dos dies és que la minoria espanyolista, després d'hores de filibusterisme parlamentari amb el suport del prevaricador Tribunal Constitucional, no va poder aturar que el Parlament de Catalunya actués democràticament en representació del poble català. I des d'aleshores que els dura una rebequeria patètica que magnifiquen constament per intentar justificar la posterior repressió policial i judicial espanyola.

El 6 i 7 de setembre de 2017

L'unionisme, inclòs l'equidistantisme, ha convertit en mantra l'expressió de la vergonya del 6 i 7 de setembre de 2017, explicant que en aquells dies de setembre la majoria parlamentària independentista va atropellar els drets dels parlamentaris de l'oposició. I per què ho diuen? Doncs perquè els calia buscar algun precedent independentista pervers que hagués provocat la violència policial de l'1 d'octubre, el cop d'estat del 155 i les inacceptables resolucions judicials posteriors. La mala consciència democràtica de l'actuació unionista necessitava imprescindiblement una justificació. I la van trobar en el que va passar al Parlament els dies 6 i 7 de setembre de 2017.

Però exactament què va passar aquells dos dies d'infàmia? Repassem els fets.

Davant de les reiterades negatives del govern espanyol a negociar absolutament res, el 9 de juny de 2017 el president Puigdemont anuncia que el referèndum d'independència tindrà lloc l'1 d'octubre. Evidentment per complir aquesta data, caldrà aprovar la convocatòria els primers dies de setembre.

El 26 de juliol el Parlament de Catalunya aprova per majoria absoluta i de manera totalment legal, la reforma del Reglament del Parlament per poder tramitar lleis mitjançant el procediment de lectura única. Tot i que normes semblants estan en vigor al Congrés, al Senat i a la majoria dels parlaments autonòmics, el govern espanyol recorre la reforma del Parlament i el Tribunal Constitucional corre a suspendre-la.

Així doncs, en els famosos 6 i 7 de setembre es tramiten les lleis de referèndum i de transitorietat amb el Reglament vigent, atès que la reforma està suspesa. Potser es podria considerar il·legal, però no il·legítim, atès que la reforma suspesa era absolutament legal.

I era tan legal que el 29 de novembre de 2017 el Tribunal Constitucional va considerar que la reforma del Reglament era vàlida i aixecà la suspensió. És a dir, en un acte d'autèntic filibusterisme* judicial, el TC va suspendre una reforma legal del Reglament del Parlament, amb l'únic objectiu d'impedir la previsible tramitació de les lleis del referèndum i transitorietat. Ja un cop passat el perill i en plena vigència del 155, el TC no va tenir cap inconvenient a admetre la reforma.

Sobre el desenvolupament de les sessions del 6 i 7 de setembre, també hi ha molt a dir. Aquí el filibusterisme va còrrer a càrrec dels partits unionistes. Així, el dia 6, el PPSCs és informat que el Tribunal Constitucional està treballant per anul·lar les sessions del Parlament, però cal guanyar temps. Aleshores s'inicia una lluita titànica per aturar-ho tot. Al llarg dels dos dies, es demanen i tenen lloc fins a 12 reunions de la Mesa, amb tot tipus de peticions i demandes. I durant les sessions, les interrupcions són contínues, tot abusant de la petició de paraula per acabar no dient res. I al final, quan arribi l'hora de la votació, les tres forces del 155 marxaran del Parlament. També es diu que els drets de participació dels diputats unionistes van ser vulnerats. Doncs va ser una vulneració ben curiosa, perquè els dos partits que més van intervenir en aquell ple van ser Ciutadans i PP, amb 45 i 38 minuts, respectivament.

Al final, el 6 i 7 de setembre van quedar aprovades les lleis del referèndum i de transitorietat per majoria absoluta del Parlament de Catalunya. Tots els grups polítics van poder intervenir i tots els diputats van poder votar el que van voler. El problema, el gran problema, és que es van votar unes lleis contràries a la unitat d'Espanya, sense que el nacionalisme espanyol ho hagués pogut impedir. I això era imperdonable.

Que no us enganyin. El 6 i 7 de setembre van tenir lloc unes sessions i unes votacions perfectament legítimes, només alterades per les maniobres obstruccionistes i dilatòries del Tribunal Constitucional i els partits unionistes, amb un comportament profundament antidemocràtic que, lamentablement, només va ser el preludi del posterior comportament dels poders espanyols.

* El filibusterisme és la tàctica obstruccionista parlamentària que consisteix a dificultar la tramitació de lleis mitjançant la interpretació abusiva i interessada dels procediments legals. Tot i que hi ha precedents d'aquest sistema en la Roma antiga, el terme de filibusterisme (és a dir, pirateria) es va començar a aplicar en el Congrés dels Estats Units el segle XIX, mitjançant el procediment de fer discursos inacabables, immortalitzats per James Stewart en la pel·lícula de 1939 Mr. Smith Goes to Washington.

Alguns enllaços d'interès:
https://www.elmon.cat/politica/conxorxa-unionista-segons-actes-mesa-6-7-setembre_2131420102.html
https://twitter.com/cristian_jurado/status/1246432555718639618
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/iu-forn-junqueras-plens-6-7-setembre_459894_102.html
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/1121054-multiples-lectures.html