El juliol de 1992, només un dies abans que comencéssim els Jocs Olímpics de Barcelona, el Congrés espanyol va aprovar la reforma de la Constitució per permetre que els ciutadans comunitaris poguessin ser elegits en les eleccions locals, d'acord amb el que havia establert el tractat de Maastricht uns mesos enrere. La reforma es va aprovar per la via ràpida i, després del preceptiu pas inútil pel Senat, va ser publicada al BOE el 28 d'agost. Com que afectava el text de la Constitució (encara que realment només li va afegir dues paraules), es va decidir també que es publicaria en les altres llengües de l'estat.
Com que aleshores no hi havia gaire pràctica multingüe a Madrid, el govern de Felipe González va enviar el text de la llei de reforma als governs de les autonomies afectades, perquè es fessin les traduccions corresponents al basc, al gallec, al català i... al valencià perquè deien que a l'estatut valencià hi posava "llengua valenciana".
Així doncs, les Generalitats de llevant i de ponent (sí, a l'inrevés del que us penseu...) van rebre la mateixa petició del govern espanyol per fer la mateixa feina: traduir un text en castellà al català/valencià. Els tècnics van posar-se les mans al cap i van acordar conjuntament de fer una mateixa idèntica versió. Aleshores Catalunya encara vivia la llarga època de Jordi Pujol (1980-2003) i a València també portaven uns quants anys amb el socialista Joan Lerma (1982-1995). Ni a un ni a l'altre no els va semblar gaire malament, així que el tema va tirar endavant.
De seguida van escriure una versió traduïda, igual per a català que per a valencià, amb algunes concessions valencianes a les formes més esteses "catalanes", com la utilització dels verbs incoatius "estableix" o "resideix", amb l'única excepció d'un sorprenent "exegeix" en la versió valenciana.
El problema el van trobar al principi de l'últim paràgraf de l'exposició de motius, que en castellà començava amb les paraules "Cualesquiera que sean...". Evidentment, aquest ús en castellà era obsolet i només propi d'un llenguatge administratiu encarcarat, així que va ser descartada la traducció directa a un "Qualssevol que..." . La segona opció era la de la llengua normal, que en aquest cas diria "Siguin quines siguin" i "Siguen quines siguen" als dos costats de la Sènia. I aquí el tema va quedar encallat, perquè no es volia donar el gust als separadors lingüístics, escrivint dos textos diferents per una sola expressió. Calia trobar una solució en què se sentissin còmodes els del nord i els del sud.
No se sap si algú cridà l'"eureka" de rigor, però és que tampoc no va ser tan difícil. Senzillament es va recórrer a la forma verbal tradicional "sia", anterior tant a "sigui" com a "siga" i que, a més, continuava utilitzant-se en expressions com "al cel sia", "o sia" o "així sia". Així doncs, el darrer paràgraf de l'exposició de motius va començar naturalment per "Sien quines sien..." tant en la versió "catalana" com en la "valenciana", que així van arribar idèntiques a Madrid.
La lliçó d'aquesta història és que de vegades és molt fàcil deixar clar que català i valencià són la mateixa llengua. Només cal una mica d'intel·ligència, i la complicitat i la generositat d'un dels que "si no te l'ha fet, te la farà" i d'un altre dels que "home de bé no pot ser".
BOE: https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1992-20403
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada