Espanya 1 - Catalunya 1. Vots per comarques

Jugàvem a fora, i hem empatat. I ara comença un altre partit, més difícil i més complicat, però ningú no ens treu que l'empat aconseguit té un regust inconfusible de victòria, amb una Catalunya que apareix d'un altre color en els mapes. Un partit nacionalista -Convergència i Unió- és la primera força en vots i escons en el global de Catalunya i en 3 de les 4 províncies, atès que a Barcelona encara ha quedat primer el PSC. Atesa l'escassa diferència de vots final, he buscat també la distribució per comarques. El resultat us el pinto a continuació, amb el codi de colors següent:

1. Blau
2. Verd
3. Groc
4. Carbassa
5. Vermell

La conclusió és que CiU és la primera força en 36 de les 41 comarques, segona en 2 -Barcelonès i Vallès Occidental- i tercera en 3-Baix Llobregat, Baix Penedès i Tarragonès. El PSC lidera en 4 d'aquestes -Barcelonès, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Baix Penedès- i els nostres adversaris del PP són primers al Tarragonès. Altres elements a destacar és que ERC és segona força a 3 comarques -Osona, Pla de l'Estany i Solsonès, i tercera en 7 comarques més -Berguedà, Conca de Barberà, Garrotxa, Pallars Jussà, Pallars Sobirà i Ripollès. Per la seva banda, ICV és sempre quarta o cinquena força. Com a curiositat, només hi ha dues comarques -Garraf i Vallès Oriental- on els partits tinguin el mateix ordre que en el total de Catalunya

Totals per comarques, actualitzats a 27/11/11, incloent-hi els vots en blanc

Una segona visió és en percentatges sobre els vots totals vàlids. Aquí el codi de color es distribueix per rangs

• Blau 40%-50%
• Verd 30%-40%
• Groc: 20%-30%
• Carbassa: 10%-20%
• Vermell <10%

Aquí destaquen el 49,0% de CiU al Pla de l'Estany (de fet, 48,98%), el 33% de PSC a Alta Ribagorça, i el 29,7% de PP a la Vall d'Aran. Per la seva banda, IC només arriba al 10% al Barcelonès (al Baix Llobregat és el 9,97%), mentre que ERC té el seu màxim en el 17,9% del Solsonès.

	CIU	PSC	PP	IC	ERC
Alt Camp	39,0	22,4	17,2	4,9	9,9
Alt Empordà	37,7	20,7	21,4	4,5	9,2
Alt Penedès	36,9	24,5	15,0	6,5	9,6
Alt Urgell	45,3	19,6	15,7	5,0	8,9
Alta Ribagorça	37,0	30,7	12,6	6,0	7,3
Anoia	34,5	24,0	19,4	5,8	7,9
Bages	39,1	22,5	15,0	5,2	10,3
Baix Camp	33,4	23,6	24,5	4,9	6,8
Baix Ebre	30,6	29,8	18,3	4,9	9,5
Baix Empordà	38,5	23,5	16,2	5,3	10,0
Baix Llobregat	20,7	33,0	22,5	10,0	4,6
Baix Penedès	26,2	28,9	26,3	6,1	4,9
Barcelonès	24,4	28,7	22,4	10,0	6,1
Berguedà	46,2	19,3	10,7	4,1	11,9
Cerdanya	48,4	15,1	16,7	4,1	10,1
Conca de Barb	42,6	17,9	12,4	5,9	14,4
Garraf	28,6	28,0	21,3	8,1	6,3
Garrigues	47,1	18,3	13,7	3,0	12,0
Garrotxa	48,3	18,3	9,4	5,0	12,6
Gironès	38,7	21,0	15,1	5,7	11,6
Maresme	34,2	22,2	20,8	7,1	7,4
Montsià	32,1	27,8	20,3	4,1	10,2
Noguera	45,3	18,3	17,4	3,1	10,7
Osona	48,3	14,1	9,9	4,8	14,2
Pallars Jussà	45,5	23,1	10,5	4,2	11,1
Pallars Sobirà	47,0	20,0	9,4	6,0	11,9
Pla de l'Estany	49,0	13,1	10,0	5,3	15,6
Pla d'Urgell	48,6	17,6	15,4	2,7	9,5
Priorat	40,3	22,0	9,0	6,2	16,0
Ribera d'Ebre	36,1	26,7	13,5	6,1	11,7
Ripollès	44,4	18,7	10,6	4,0	15,5
Segarra	45,8	16,1	17,4	3,7	10,2
Segrià	36,6	22,6	23,7	4,2	6,1
Selva	34,3	24,9	18,3	6,7	9,1
Solsonès	47,0	12,5	12,6	3,2	17,9
Tarragonès	25,4	27,0	28,9	5,9	5,2
Terra Alta	38,1	22,4	20,7	3,8	10,3
Urgell	44,9	16,8	16,2	3,6	11,7
Val d'Aran	31,1	26,0	29,7	4,0	2,4
Vallès Occid.	25,8	29,2	20,8	9,7	5,7
Vallès Oriental	30,4	25,6	20,3	8,7	6,7
Total general	29,4	26,6	20,7	8,1	7,1

PS1. Lamento i celebro alhora la meva previsió errònia que el PP seria la primera força en vots a Catalunya. Lamento l'error final obtingut, basat en aplicar càlculs en principi correctes sobre les dades del CEO, però evidentment celebro que el resultat final hagi estat un altre de ben diferent.

PS2. En els propers dies afegiré una altra entrada sobre el resultat del vot en blanc al Senat

El Mariano només em parla en castellano

Avui he rebut carta d'ell. Estripo nerviós el sobre, i entre paperines i sobrets de color hi ha la missiva que m'adreça. Veig que està en castellà. Cap problema. Li dono la volta al paper per llegir la versió en català, però continua estant en castellà. Aplico el truc del USB, i torno a girar el full. Collons, també està en castellà. Una volta més em confirma el desastre: el Mariano només em parla en castellano.

No cal dir que quedo desolat perquè el senyor que serà el meu president -vulgues que no- no té ni la mínima cortesia de fer servir el català per entrar a casa meva. Li és igual, tant se li'n dóna i no li importa. O potser sí? Perquè si al senyor Rajoy no li importés imprimir una cara en castellà i l'altra en català, ho hauria fet exactament així. Però precisament el seu monolingüisme militant vol dir que per a ell aquest detall sí que és important: les coses serioses es fan en espanyol, i prou.

I per si algú té algun dubte del que pensen aquest senyor i el seu partit sobre el teòric caràcter plurinacional d'Espanya, li recomano la lectura del resum de 100 punts del programa electoral del PP (més que res perquè la carta en qüestió no diu absolutament res de concret). Entre d'altres perles, destaquen garantir la unitat de mercat (3), potenciar Espanya com a marca turística (31), crear un sistema nacional de formació i selecció de docents (39), promoure l'educació trilingüe en les CCAA amb llengua cooficial (40), possibilitar un districte únic universitari (46), establir la cartera comuna de serveis sanitaris (52), etcètera.

No és només que estem avisats. És que anem apanyats.

Pediludium omnium rerum mensura est

Ja estem absolutament acostumats que el llenguatge en general i el periodístic en particular utilitzin el futbol com a mesura de les coses més diverses. Així, una gran multitud equival a uns quants "camp nous", una economia presumptament puixant és a la Champions League, o la distància entre el nucli i els electrons d'un àtom és similar a la que hi hauria entre una pilota de futbol situada al centre d'un camp i unes pilotetes donant voltes per les grades. Per no parlar del constant abús de l'equivalència d'hectàrees amb camps de futbol per mesurar superfícies, especialment lamentable si tenim en compte que un camp de futbol com el del Barça medeix 105x68m, o sigui, 7.140m2 i, per tant, un 29% menys que el que fa una hectàrea!

Però aquí no s'atura la cosa. Ja fa uns dies que per la televisió passen un anunci d'hamburgueses, on un barbut de cinquanta anys parla per telèfon amb ell mateix 30 anys enrere. S'explica a ell mateix -és a dir, a la versió 30 anys més jove d'ell mateix- que aprovarà els exàmens i tindrà una empresa a Internet, que Espanya guanyarà el mundial de futbol i que faci el favor d'entrar a l'hamburgueseria per conèixer la noia que suposem que acaba essent la seva actual dona. Paradoxes temporals a banda, el que és fantàstic és que el nostre protagonista resumeixi els últims 30 anys col.lectius en el fet que Espanya guanya el mundial de futbol! Li podria haver parlat dels 30 anys de democràcia a Espanya, de l'euro, dels ordinadors i els mòbils que ho inunden tot, dels espectaculars avenços en medicina, dels avions a preus populars, del progrés de les llibertats individuals... Però no, el fet més important dels últims 30 anys de la història d'Espanya acaba essent que una pilota va creuar la línia de gol en un camp de Sudàfrica. El futbol, ja no com a mesura, sinó senzillament com a raó de ser.

I quan ja havíem arribat al súmmum, un nou salt mortal. Aquest cap de setmana sorgeix la notícia que entre la selectíssima llista de candidats a personatge de l'any de la revista Time, hi figura Leo Messi. Entre Steve Jobs, Barack Obama i la primavera àrab... És sens dubte, la culminació de tot el procés en què el futbol, finalment, és convertit en el far i exemple del món sencer !

(1) Protàgores ratllava més grec que llatí, però el grec no es llegeix.

Votem en blanc al Senat

Pot ser que la democràcia sigui un desastre, però resulta que és el menys dolent dels sistemes. Per això, és imprescindible votar: ja sigui el partit que més agradi o el que menys desagradi. També pot ser que no hi hagi realment cap partit que ens agradi ni una mica. En aquest cas, cal votar per oposició, buscant el més desagradable de tots -PxC per exemple- i votant el que estigui exactament a les seves antípodes. D'això se'n diu votar amb una agulla d'estendre al nas, però és millor fer això que no pas no votar i l'endemà veure que aquell feixista ha estat elegit perquè ha aconseguit una misèria de vots en un  mar d'abstenció.

De totes maneres, és cert que la nostra classe política es mereix un correctiu, i aquí és on entra la proposta de votar normalment al Congrés, però votar en blanc al Senat. Per una banda, mantenim la nostra participació democràtica, però per l'altra els diem que comencin a fer neteja justament per aquesta institució, que ho té tot per merèixer la nostra atenció especial:

• És un organisme inútil, perquè qualsevol cosa que faci ha de passar després pel Congrés. De fet, googlejar "el senado no sirve para nada" retorna gairebé 20 mil resultats !
• És un organisme car, amb un cost anual de gairebé 80M€, si sumem els 55M€ assignats als que proporcionalment li deuen pertocar dels serveis comuns de les Corts Generals.
• És un organisme injust on, amb arguments de representació territorial, resulta que Catalunya, amb el 16% de la població, només hi té el 9% dels senadors (24/264), mentre que en el Congrés hi té un 13,4% dels diputats (47/350).
• És un punt negre de la partitocràcia, perquè és el lloc on van a parar els polítics que perden la seva feina, com el recentment nomenat senador Joan Saura, fins que no troben un altre lloc millor. De fet, en diuen el cementiri dels elefants o, encara pitjor, el Valle de los Caídos perquè hi acaben els que han estat derrotats en altres eleccions.

Així doncs és molt senzill. El 20-N cal votar normalment al Congrés, però per al Senat cal portar el sobre buit o amb la papereta dels candidats sense marcar-ne cap (article 96.6 de la Llei 5/1985). Òbviament no arreglarem el món de cop, però sí que posarem un gra de sorra perquè alguna cosa comenci a canviar.

Segons el CEO, el PP serà la primera força en vots a Catalunya el 20-N

El 25 d'octubre el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat publica el Baròmetre d'Opinió Política, on entre d'altres resultats, es donen els percentatges d'intenció de vot per a les properes eleccions espanyoles del 20-N.

	B	G	L	T	Total
PP	10,8%	6,5%	6,6%	13,5%	10,5%
CIU	21,4%	28,4%	32,9%	20,0%	22,6%
ERC	4,5%	6,9%	6,8%	6,3%	5,0%
PSC	16,6%	14,6%	14,4%	17,4%	16,3%
ICV	6,3%	3,8%	3,7%	3,8%	5,8%

La lectura sembla fàcil, i tots els mitjans s'hi abonen: guanya CiU, i queda a força distància tant del PSC com del PP, i encara més d'ERC i ICV. Vist, doncs? Doncs potser no.

Queda fora de dubte que els enquestats hagin respost en aquests percentatges. El problema és saber si la mostra de persones enquestades és prou significativa, i això ens ho diu el mateix Baròmetre més endavant, quan ens diu el record de vot d'aquestes mateixes persones en les darreres eleccions espanyoles, i quins van ser els resultats reals. La conclusió és que en algun cas la desviació és prou significativa com per no poder prendre directament els resultats d'intenció de vot.

	Record de vot	Vot real
PP	6,0%	11,6%
CIU	17,2%	14,9%
ERC	6,3%	5,6%
PSC	26,8%	32,1%
ICV	4,6%	3,5%

L'exercici present consisteix a aplicar aquestes desviacions a les intencions de vot. Un cop ponderades també sobre la participació prevista, es calculen els vots a partir de les dades del darrer cens electoral disponible. Els resultats són demolidors.

1. Percentatges previstos, un cop corregides les desviacions de mostra, i ponderant els percentatges a un total de 95%, que és el que sumen les principals forces polítiques

	B	G	L	T	Total
PP	28,5%	23,5%	25,9%	32,3%	29,8%
CIU	26,5%	33,9%	32,6%	22,6%	28,5%
ERC	5,1%	10,3%	10,3%	9,0%	6,6%
PSC	28,3%	21,4%	23,4%	27,3%	28,8%
ICV	6,6%	5,9%	2,8%	3,8%	6,4%

2. Vots aconseguits

	B	G	L	T	Total
Cens'10	4.003.721	496.421	312.605	550.911	3.627.527
Part'08	71,6%	69,4%	70,3%	70,5%	71,19%
PP	816.744	80.964	56.978	125.332	1.080.018
CIU	758.242	116.985	71.673	87.792	1.034.693
ERC	144.789	35.542	22.535	34.884	237.750
PSC	812.263	73.661	51.490	106.224	1.043.638
ICV	190.151	20.328	6.156	14.793	231.428

3. Escons aplicant la llei d'Hondt

	B	G	L	T	Total
PP	10	2	1	2	15
CIU	9	3	2	2	16
ERC	1	0	0	0	1
PSC	9	1	1	2	13
ICV	2	0	0	0	2
Total	31	6	4	6	47

Com dèiem, els resultats són demolidors:

• CiU guanya a Catalunya, amb 16 escons, però el PP és la primera força en vots
• El PP guanya a Barcelona i Tarragona, i CiU a Girona i Lleida
• El PSC perd la meitat dels escons que tenia, i és tercera força en escons.
• ICV manté els tristos dos escons que tenia
• ERC acaba de pegar-se la patacada que no volíem veure, en quedar amb un únic escó per Barcelona.

Fins aquí les matemàtiques i una mica de sentit crític sobre els missatges que repeteixen com a lloros els diferents mitjans. Tant de bo el meu Excel estigui espatllat, i les previsions del CEO quedin molt lluny del resultat final.

Ah, se m'oblidava! En el mateix Baròmetre també queda clar que els catalans volem la independència, a més de fer del PP la primera força política de Catalunya. Qui ens entengui, que ens compri.

Un país de l'alçada de les Formigues

La Viquipèdia ens informa que les Illes Formigues són un conjunt de 16 petits illots, situats a uns 800 metres de la costa que s'estén entre Palamós i Palafrugell, amb una superfície total de 3.116,6 m2, que ve a ser menys de la meitat d'un camp de futbol, que, com tots sabem, és la nova mesura de totes les coses.

A les Illes Formigues no hi viu ningú. Per no haver-hi, no hi ha animals ni gairebé plantes, perquè els illots arriben a quedar coberts per l'aigua en dies de mala mar. De totes maneres, les Formigues tenen un cert interès natural, pesquer i turístic que mereixeran en el futur la creació d'una reserva marina.

Les nostres humils Formigues tenen també el seu racó en la història del país, en ser l'escenari d'una victòria naval dels catalans sobre els francesos allà per l'any 1285.

726 anys després resulta que aquests illots han estat objecte d'un nou enfrontament, per sort ara totalment incruent. Els ajuntaments de Palamós i Palafrugell es disputen en quin terme municipal s'han d'incloure, i la Generalitat finalment n'ha estat l'àrbitre, amb una decisió que els jutges ara han ratificat: les Illes Formigues no són ni de Palamós ni de Palafrugell, sinó que la meitat serà de Palamós i l'altra meitat serà de Palafrugell. Ni el savi Salomó s'hagués atrevit a tant, perquè tots sabem que mai no hauria arribat a partir el famós nen.

Així doncs, uns illots perduts al mar necessitaran de dos ajuntaments diferents per a la seva gestió. Suposo que tant a Palamós com a Palafrugell caldrà que l'ajuntament obri un negociat per ocupar-se de les Formigues, necessitaran que de tant en tant la brigada visiti els illots, i finalment constituiran una mancomunitat per a la seva administració conjunta. Evidentment, qualsevol decisió que s'hagi de prendre haurà de ser consensuada pels respectius representants, i haurà de ser ratificada posteriorment pels respectius plenaris municipals, sempre que no siguin de colors polítics diferents, cas en el qual no hi haurà manera d'arribar a cap acord raonable.

Francament la situació és patètica. En ple segle XXI i en una situació de crisi, on cal primar l'eficiència i buscar l'austeritat de les institucions públiques, dos ajuntaments són incapaços de trobar una solució coherent, on les Formigues quedin totalment dins d'un municipi i l'altre rebi, si cal, alguna mena de compensació. Per la seva banda, el nostre Govern, i no m'importa si és el d'ara o el d'abans, és incapaç d'imposar una mica de lògica, i prefereix fer content a tothom a risc de fer el ridícul. Meitat per a cadascun i aquí s'acaba el problema. El fet de les Formigues segurament és poc rellevant però és una anècdota que potser ens revela la categoria del país. Un país on només es vol acontentar tothom, encara que sigui a compte de no prendre les decisions correctes. Un país, en resum, de l'alçada de les Formigues.