Patacada del PP a les eleccions gallegues... que salva la majoria absoluta gràcies a l'increment de l'abstenció, l'elevat nombre de vots nuls i en blanc, i la dispersió del vot

En les eleccions gallegues del 21 d'octubre, el PP ha tret uns resultats molt dolents, en perdre més de 107.000 vots, que equivalen al 14% dels vots que va obtenir el 2009. Aquests resultats no li haurien permès treure majoria absoluta, si no fos pel fet que la pèrdua de vots ha succeït en el marc d'una important baixada de la participació de 162.000 votants, equivalents a un 6,7% del cens en passar del 70,5% de 2009 al 63,8% de 2012. També és rellevant comentar l'espectacular increment del vot testimonial de protesta constituït pel vot nul i el vot en blanc, que el 2012 ha sumat 76.000 vots doblant gairebé els 42.000 de 2009.  Tot això, amanit amb la dispersió del vot nacionalista i d'esquerres en diferents opcions, algunes de les quals sense representació, i amb la referència imprescindible de la caiguda estratosfèricament lliure del partit socialista.

De fet, la majoria absoluta aconseguida pel PP, si no té els peus de fang, almenys els té de vidre. Amb una distribució adequada de només 26.000 vots, menys del 1,6% dels emesos, entre PSG, AGE i BNG, la majoria absoluta del PP esdevindria una majoria simple que condemnaria a l'oposició els amics de l'Alícia. Només 26.000 vots, amb prou feines la tercera part dels vots blancs i nuls emesos.

I em direu: I als catalans què ens importa el que facin a la vora de l'Atlàntic? Doncs gens i molt. Gens, perquè el que facin els gallecs democràticament és democràticament el seu problema. I molt, perquè de cara al 25-N aquesta situació ens ensenya la lliçó que anar a votar és una obligació moral per impedir que ens manin els que no volem. Ens ensenya que votar en blanc o nul queda molt bé, però que no serveix per a res. Ens ensenya que votar a partits sense cap oportunitat real d'aconseguir escó, és de fet regalar vots als partits dels altres.

Així doncs, potser de vegades votar no serveix de res, però és segur que no votar encara serveix per menys.


* Totes les comparatives entre 2009 i 2012 es fan sobre vot de residents a Galícia, excloent per tant el vot a l'estranger que el 2009 va ser significatiu (75.000 votants sobre un cens de 335.000), mentre que l'any 2012 serà molt més reduït (pendent determinar el nombre de votants, però el cens s'ha reduït a 35.000 votants per raó d'un canvi legislatiu que obliga els votants a inscriure's prèviament)

	2009						2012			Dif 2009 2012  (CER)
	CER+CERA	%	CERA	Vots (CER)	%	Esc	Vots (CER)	%	Esc	Vots	%
PP	789.427	46,7%	28.483	760.944	47,1%	38	653.934	45,7%	41	-107.010	-14,1%
PSG	524.488	31,0%	40.712	483.776	29,9%	25	293.671	20,5%	18	-190.105	-39,3%
AGE							200.101	14,0%	9	200.101
BNG	270.712	16,0%	69.195	201.517	12,5%	12	145.389	10,2%	7	-56.128	-27,9%
Blanc	28.071	1,1%	262	27.809	1,7%		38.410	2,6%		10.601	38,1%
Nul	15.223	0,6%	696	14.527	0,9%		37.472	2,6%		22.945	157,9%
Blancs+nuls	43.294		958	42.336	2,6%		75.882	5,2%		33.546	79,2%
Participació	1.706.198	64,4%	76.024	1.630.174	70,5%	0,7	1.467.657	63,8%		-162.517	-10,0%
Cens	2.648.142		335.453	2.312.689			2.300.403			-12.286	-0,5%

Si voleu llegir més sobre aquesta sort que ha tingut el PP per la incompetència dels partits de l'oposició, també us pot interessar La izquierda gallega encumbra a Feijóo publicat al web de La Vanguardia de 23/10/2012

D'acord amb el CEO, el 25-N hi haurà 96 diputats a favor de l'autodeterminació

La darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió, presentada a 10 d'octubre de 2012, dóna la intenció de vot per a les eleccions del 25 de novembre, però a partir d'aquesta única dada és molt complicat fer cap previsió de projecció d'escons. La sort és que el mateix estudi aporta també informació relativa al record de vot d'aquestes mateixes persones en les eleccions de 2010. Aleshores comparant aquest record de vot amb el vot real, sí que és possible fer una primera  aproximació d'escons.

I el resultat, amics meus, és espectacular:

• CIU arrassa i s'emporta 73 diputats  (+11 respecte 2010)
• El PP esdevé segona força, millorant lleugerament, amb 19 diputats (+1)
• El PSC s'enfonsa estrepitosament, fins a la meitat del que tenia, amb 14 diputats (-14)
• ERC i IC perden representació, amb 8 diputats cadascun (-2 i -2)
• SI millora resultats, amb 7 diputats (+4)
• CS també millora, amb 6 diputats (+3)

Atribució d'escons

	B	G	L	T	TOTAL	ELEC.2010	Dif
CIU	44	11	7	11	73	62	11
PP	11	1	4	3	19	18	1
PSC	8	2	2	2	14	28	-14
ERC	6	0	2	0	8	10	-2
IC	7	0	0	1	8	10	-2
SI	3	3	0	1	7	4	3
CS	6	0	0	0	6	3	3
	85	17	15	18	135	135	0

El resum és que les forces que estan clarament a favor del referèndum per la independència -CIU, ERC, IC i SI- sumen 96 escons (+10), equivalents al 71% dels escons, dada en correspondència amb el 74% que en l'enquesta es manifesten explícitament a favor de la consulta.

També és cert que l'enquesta del CEO presenta un elevat nombre d'indecisos (34%), i que la mostra és massa petita, sobre tot en províncies com Lleida, però en tot cas es tracta d'una mostra objectiva i prou significativa per determinar resultats, ni que sigui de manera aproximada. A tenir en compte també que en l'apartat d'altres, que aquí no analitzem, podria sorgir alguna sorpresa en els dos extrems de l'arc polític.

Així doncs, es confirma que anem avançant amb pas ferm cap a la independència. Continuem somiant !


Quadre d'intenció de vot

	B	G	L	T
CIU	25,2	33,3	26,1	27,7
PPC	2,9	1,3	4,3	2,4
PSC	3,2	5,3	3,12	2,4
ERC	5,7	4	13	4,8
ICV	3,9	1,3	3,32	3,6
SI	1,2	2,7	2,2	1,9
CS	1,8	0,93	0,93	0,93

En vermell, valors extrapolats en els casos en què l'enquesta donava un valor de 0

Quadre ponderat amb intenció de vot, vot real, i prorrateig al 95%

	B	G	L	T
CIU	47,68012	52,66389	36,20955	48,03287
PPC	12,50877	6,22172	24,38815	13,24693
PSC	9,58073	10,58366	13,11083	10,83732
ERC	6,62717	4,13851	11,17129	4,18676
ICV	7,87852	3,47493	3,77061	7,54986
SI	3,36624	14,77182	3,78481	8,02420
CS	7,35845	3,14547	2,56476	3,12205

Val a dir que vaig aplicar el mateix sistema en ocasió de les eleccions espanyoles de 2011 a Segons el CEO, el PP serà la primera força en vots a Catalunya el 20-N, que va  donar uns resultats acceptables a excepció del fet que el PP va treure menys vots i menys escons que els que es desprenien del càlcul.

26/01/1939 - 20/11/1975 - 11/09/2012: 36 anys, 9 mesos, 20 dies

Vagi per endavant que no crec el més mínim en la cabalística, la numerologia i les altres pseudodisciplines esotèriques que s'aprofiten de les matemàtiques per fer prediccions o justificar fets històrics. Dit això, volia fer notar una coincidència  de dates que fa pensar.

El 26 de gener de 1939 els nacionals entren a Barcelona i comença la dominació franquista de Catalunya, sens dubte un dels períodes més negres de la història del nostre país. Franco mor el 20 de novembre de 1975, exactament 36 anys, 9 mesos i 25 dies després de la conquesta de la nostra ciutat.

L'11 de setembre de 2012, exactament 36 anys, 9 mesos i 22 dies després de la mort del general, Catalunya es treu de sobre la por, recupera la dignitat com a país i es manifesta massivament davant tot el món per reclamar la seva independència.

És a dir, després de matxacar-nos durant 36 anys, 9 mesos, i 20 i escaig dies, som capaços d'aixecar-nos després de 36 anys, 9 mesos i 20 i escaig dies més. Segurament tots volíem que tot anés més de pressa i pensàvem que a la fi del franquisme recobraríem la nostra llibertat de seguida, però el cert és que tot el procés ha necessitat el seu temps: el mateix temps per aixecar-nos que el que vam viure sotmesos.

Més gran que Bèlgica, més poblat que Dinamarca, més PIB que Portugal

La futura Catalunya independent no serà el país més gran d'Europa ni més poblat ni el més ric. Però tampoc no serà el més petit, el de menys habitants o el més pobre. La Catalunya independent no serà  un Mònaco o un país d'opereta, com alguns ens volen fer creure.

Els números canten. La Catalunya independent serà un país absolutament normal dins la família europea: dels 28 països que serem aleshores, Catalunya serà el 23è país en superfície, el 16è en població i el 13è en PIB. Així doncs, serem més grans que Bèlgica i Eslovènia, tindrem més habitants que Bulgària o Dinamarca, i produirem més PIB que Portugal o Finlàndia.

I els nostres amics de l'Espanya sense Catalunya, que podem començar a batejar com l'Espanya 2.0, no queden gaire afectats per la nostra absència, perquè continuen essent el 2n país en superfície, el 5è en població i el 5è en PIB, sense perdre posicions en cap d'aquestes classificacions.

Països de la Unió Europea per superfície

Ordre	País	Km2
1	França	674.843
2	Espanya 2.0	472.539
3	Suècia	449.964
4	Alemanya	357.050
5	Finlàndia	338.145
6	Polònia	312.683
7	Itàlia	301.318
8	Regne Unit	244.820
9	Romania	238.391
10	Grècia	131.990
11	Bulgària	110.910
12	Hongria	93.030
13	Portugal	92.391
14	Àustria	83.871
15	República Txeca	78.866
16	Irlanda	70.273
17	Lituània	65.303
18	Letònia	64.589
19	Eslovàquia	49.037
20	Estònia	45.226
21	Dinamarca	43.094
22	Països Baixos	41.526
23	Catalunya	32.107
24	Bèlgica	30.528
25	Eslovènia	20.273
26	Xipre	9.251
27	Luxemburg	2.586
28	Malta	316

Països de la Unió Europea per població

Ordre	País	Habitants
1	Alemanya	82.314.906
2	França	65.821.885
3	Regne Unit	62.262.806
4	Itàlia	60.742.397
5	Espanya 2.0	39.650.875
6	Polònia	38.116.486
7	Romania	22.276.056
8	Països Baixos	16.372.715
9	Portugal	11.317.192
10	Grècia	11.260.401
11	Bèlgica	10.392.226
12	República Txeca	10.306.709
13	Hongria	10.066.158
14	Suècia	9.142.817
15	Àustria	8.334.325
16	Catalunya	7.539.618
17	Bulgària	7.322.858
18	Dinamarca	5.457.415
19	Eslovàquia	5.396.168
20	Finlàndia	5.289.128
21	Irlanda	4.239.848
22	Lituània	3.373.991
23	Letònia	2.281.305
24	Eslovènia	2.013.597
25	Estònia	1.342.409
26	Xipre	766.400
27	Luxemburg	476.200
28	Malta	404.962

Països de la Unió Europea per PIB

Ordre	País	PIB 2012 $
1	Alemanya	3.478.772
2	França	2.712.026
3	Regne Unit	2.452.689
4	Itàlia	2.066.934
5	Espanya 2.0	1.137.356
6	Països Baixos	802.070
7	Suècia	549.351
8	Polònia	528.460
9	Bèlgica	496.767
10	Àustria	409.628
11	Dinamarca	321.027
12	Grècia	271.112
13	Catalunya	260.420
14	Finlàndia	257.782
15	Portugal	220.569
16	Irlanda	209.610
17	República Txeca	205.950
18	Romania	186.419
19	Hongria	129.959
20	Eslovàquia	94.552
21	Luxemburg	55.935
22	Bulgària	50.786
23	Eslovènia	46.883
24	Lituània	42.438
25	Letònia	27.494
26	Xipre	24.014
27	Estònia	22.296
28	Malta	8.712

Com a català tinc un somni

Deurien ser els últims anys dels 80. Josep Maria Bricall, destacat prohom del PSC i aleshores rector de la Universitat de Barcelona, és entrevistat a la televisió. Si no em falla la memòria, en un moment donat se sincera: "Com a català tinc un somni, però és impossible".

Aquella frase se'm va quedar gravada i he pensat força vegades en el que representava. A més, que ho digués algú des d'un partit tan nacionalment dubitatiu com el PSC m'ho va fer veure més clar: els catalans, tots els catalans, de l'origen i la ideologia que fos, teníem un somni, "el somni".

Però la frase també deia "però és impossible", que és el que hem pensat també els catalans durant molts anys. Teníem un somni, però estàvem convençuts que mai no es faria realitat.

I de cop i volta, ens adonem que el món ha canviat, i que el que ahir era impossible demà pot ser real. La veritat és que molts ja no ho esperàvem i d'entrada quedem descol·locats, però el vertigen del primer moment queda superat de seguida per la il·lusió, una immensa il·lusió per veure el nostre somni convertit en realitat. Dream come true, que diuen a les cançons.

Per nosaltres no quedarà.

La meva pàtria és la pàtria dels meus fills

Domingo Puch és un emprenedor nascut al nord d'Espanya que ha aconseguit fer una petita fortuna amb el seu treball. Està casat prou feliçment amb Dorotea de la Vega, filla d'asturians, i del seu matrimoni han nascut 5 nois i una noia, la María del Carmen, autèntica nineta dels ulls del seu pare.

Fa molts anys que els Puch de la Vega viuen lluny de la seva terra, i de fet els seus fills ja han nascut tots en un país que els resulta alhora familiar i estrany. Familiar perquè els Puch de la Vega viuen feliçment en castellà i segueixen mantenint normalment els seus costums, però estrany perquè s'adonen que la gent d'aquella terra no és ben bé com ells, i que cada dia que passa veuen més mostres de desafecció a tot el que Espanya representa.

De fet, la María del Carmen, com els seus germans, ja és més d'aquest nou país que de l'Espanya del seus pares, i s'acaba casant amb un noi del país que resulta ser un destacat independentista. El noi té problemes pel seu enfrontament amb les autoritats espanyoles, i María del Carmen acudeix a demanar ajuda al seu pare.

Domingo Puch es troba entre l'espasa i la paret. Per una banda té l'estimació pel seu país d'origen, Espanya, i per l'altra té l'amor per la seva filla i el seu gendre. Ha de decidir-se. I sap perfectament que ajudar la Maria del Carmen anirà en contra de la seva pàtria de naixença. Però Domingo Puch ho té clar. A ell ningú no li treurà el seu amor i el seu respecte per Espanya, la terra que l'ha vist néixer a ell i als seus avantpassats, però sap que avui la seva autèntica pàtria és una altra: és aquell tros de món on ha fet arrels i on ha creat una família. I sap que la seva íntima obligació és procurar perquè aquella nova terra se'n surti.

Decidit, ajuda la filla i el gendre en tot el que necessitin. Més endavant, preguntat per aquella contradicció que l'hauria d'haver aturat, la seva resposta queda gravada en la història: La meva pàtria no és la pàtria dels meus pares. La meva pàtria és la pàtria dels meus fills.


Domingo Puch fou el sogre de Miguel Martín de Güemes (1785-1821), heroi de la guerra d'independència argentina.

Tot i els problemes, al ritme actual l'Aeroport de Barcelona continuarà superant el de Madrid el 2014

Al gener passat vaig publicar una entrada entusiasta a partir de l'espectacular increment de passatgers de l'Aeroport de Barcelona del 17'8% el 2011. Encara eren bons moments. Hi havia una companyia aèria privada amb suport públic que apostava per fer de Barcelona un gran centre d'operacions, estava en marxa un tímid procés de privatització i gestió individualitzada del Prat,  i la crisi encara no ens havia mostrat la seva cara més amarga. La conclusió final era que al ritme de 2011, l'Aeroport de Barcelona superaria el de Madrid, centre de l'univers segons diuen alguns, el 2014, en només 3 anys.

Sis mesos després la situació ha canviat radicalment. El somni de Spanair va enfonsar-se per culpa de la crisi   però també per la gestió de l'Estat que tenim en contra, i la privatització i individualització del Prat ha passat casualment a millor vida, almenys durant una bona colla d'anys. A això afegim-hi el moment àlgid -almenys per ara- de la crisi, i tindrem un panorama desolador. Per acabar-ho d'arrodonir, recordem la vergonya que suposa el fet que la T-1 del nostre aeroport no té accés ni per metro ni per tren de rodalies, tot i que ja ha complert 3 anys des de la seva posada en funcionament.

Doncs bé, tot i els problemes, el cert és que l'Aeroport de Barcelona resisteix com un campió. Les últimes dades oficials publicades per Aena a juny 2012 suposen que durant els últims 12 mesos, de juliol 2011 a juny 2012, hi han passat 34,9M de passatgers, un 9,5% més que els 31,9M del mateix període que l'any anterior. En el cas de l'Aeroport de Madrid, les xifres són de 47,9M de juliol 2011 a juny 2012, 50M l'any anterior i una variació del -4,2%. Aplicant aquests percentatges d'increment interanual al total de passatgers de 2011, a Barcelona podríem arribar el 2014 a 45,1M, superant àmpliament els 43,6M en què s'haurien anat ajustant a la capital d'Espanya.

	Jul'10-Juny'11	Jul'11-Juny'12	Variació interanual Jul'11-Juny'12	Passatgers 2011	Estimació 2012	Estimació 2013	Estimació 2014
Madrid-Barajas	50.054.765	47.940.174	-4,2%	49.671.270	47.572.880	45.563.138	43.638.298
Barcelona-el Prat	31.923.048	34.949.742	9,5%	34.398.226	37.659.597	41.230.186	45.139.310

Evidentment ja no són els números del gener, on en els mateixos tres anys Barcelona arribava als 56M, en mantenir l'irrepetible increment del 17,8% de 2011, però en tot cas els nous totals encara continuen convidant a l'optimisme. Com dèiem doncs fa uns mesos, potser sí que de vegades ens en sortim.