Salvem els pájarus de la Ricarda

Sembla que l'ampliació de l'aeroport de Barcelona no es podrà fer per l'afectació que suposaria en l'estany de la Ricarda, espai natural protegit. Tampoc no es podrà ampliar cap al mar perquè es veu que és impossible, no com a llocs com Gènova, Niça, Venècia, Gibraltar o Beirut, sense parlar del nou aeroport turc Ordu-Giresun, construït totalment sobre una illa artificial.

Per la seva banda, Aena menteix quan condiciona els 1.700 milions d'euros d'inversió a l'ampliació de les pistes, o quan ens diuen que aquesta inversió crearà 83.000 llocs de treball directes i 280.000 d'indirectes. Que ja ens afaitem.

Dit tot això, caldria cridar l'atenció sobre unes espècies que ocupen la zona de la Ricarda i altres espais propers a l'aeroport, que es podrien veure afectats per l'ampliació de les pistes. Els anomenarem els pájarus de la Ricarda

Comencem per la zona entre la platja i l'aeroport, on trobem el "Acuartelamiento Aéreo del Prat" on els membres de l'exèrcit espanyol de l'aire poden disfrutar de bungalows particulars, piscines, pistes de tenis, etc. tocant a la platja.

D'altra banda, ja a la zona de la Ricarda, trobem fins a quatre espectaculars residències amb piscina en primera línia de mar. La primera de l'esquerra es la casa protegida Gomis-la Ricarda, que, com la resta, és d'ús particular dels descendents de la família Gomis-Bertrand.

Pájarus de la Ricarda, crec que no heu de patir pel vostre futur.

L'escut del Club Esportiu Espanyol: un error sobre una mentida inclosa en un frau?

La versió oficial explica que l'escut blanc i blau del Club Esportiu Espanyol de Barcelona reprodueix el de l'il·lustre almirall Roger de Llúria, que tants triomfs donà als reis de la Corona d'Aragó a finals del segle XIII.

El cert és que les proves heràldiques ens indiquen que l'escut de Roger de Llúria no eren 3 barres blaves en diagonal sobre fons blanc, sinó unes faixes vermelles horitzontals, també sobre fons blanc. Així apareix en armorials antics però, sobretot, en la pròpia tomba de l'almirall a Santes Creus, on es veu clarament el faixat i en què s'han trobat restes de policromia vermella.

Així doncs, d'on surt "l'escut blanc i blau de l'almirall Roger de Llúria"? No ho sabem, però tot podria ser que vingués d'un error sobre una mentida inclosa en un frau. 

Expliquem-ho.

Comencem pel frau. A finals del segle XVIII es publicà un excepcional manuscrit del segle XIII, que recollia escuts heràldics de més de 500 cavallers que haurien participat en la conquesta de València: les Trobes de mossèn Jaume Febrer. El manuscrit només tenia un problema: que era absolutament fals. No corresponia de cap manera al que s'hauria escrit en època de Jaume I, sinó que semblava clar que s'havia elaborat entre finals del segle XVII i la primera meitat del segle XVIII. Un frau, amb totes les lletres, que ja es va desenmascarar a primers del segle XIX. Malgrat tot, de manera totalment acrítica, moltes de les informacions incloses en les Trobes van continuar repetint-se, sovint perquè es referien a fets i personatges pintorescos, només amb el petit detall que eren absolutament falsos.

Seguim per la mentida. Un dels personatges inventats per aquestes Trobes és el català Guillem de Lauria, mestre de postes de Jaume I en les conquestes de Mallorca i València (sigui dit de passada, aquest senyor inventat té un carrer al barri de Poblenou de Barcelona). Doncs bé, l'escut que ens donen les Trobes per a aquest cavaller imaginari són bandes blaves sobre fons blanc:

    Tres Bandes de blau, en lo camp de argent,
    Guillem de Lauría pinta per divisa;...

Tatxan! Ja tenim l'escut blau i blanc, que algú durant el segle XIX va creure autèntic i que va assignar a Roger de Llúria sense gaires manies.

I acabem per l'error. Les descripcions heràldiques són molt precises, més que res perquè així s'estalviaven de dibuixar i pintar escuts en papirs i pergamins. Doncs bé, les Trobes afirmen que l'escut de Guillem de Lauria són bandes blaves sobre fons blanc. En heràldica, una banda és una diagonal que va de l'angle superior esquerre a l'angle inferior dret, des de la perspectiva del que mira l'escut. La peça oposada és la barra, que va de l'angle inferior esquerre a l'angle superior dret. És a dir, una banda seria una contrabarra, "\" (backslash), mentre que una barra seria la "/" que utilitzem en les adreces web (slash). Doncs bé, a l'escut del Club Esportiu Espanyol hi apareixen 3 barres "///" blaves, en comptes de 3 bandes "\\\" blaves.

En resum, un error (barres en comptes de bandes) sobre una mentida (l'inexistent Guillem de Lauria) inclosa en un frau (les falses Trobes de mossèn Jaume Febrer)

Evidentment el més possible és que els pericos primerencs adoptessin l'escut de les barres blanques i blaves, creient de bona fe que eren les de l'almirall Roger de Llúria. I evidentment tampoc no cal que canviïn l'escut, que aquest no és el seu principal problema. L'únic que sí que els demanem és que deixin de repetir com a lloros la falsa història de l'escut gloriós.

Els jutges no tenen por de ningú

Per si mai fem res mal fet, els ciutadans normals tenim por dels jutges. Quan s'equivoquen, els polítics també tenen por dels jutges, a més de témer la premsa i, cada 4 anys, els exàmens de les eleccions. Però els jutges, de qui tenen por?

De ningú. Els jutges no tenen por de ningú. Són independents de l'executiu i, evidentment, del legislatiu. Si creiem que un jutge ha prevaricat flagrantment, hem de demanar que s'ho miri... un altre jutge. I si mai se'ns ocorre fer saber a un jutge pel carrer que ens fan fàstic les seves sentències, encara que sigui de la forma més educada possible, ens obriran de seguida un procés per terrorisme. És a dir, no els cal tenir por de res, ni des del govern ni des de l'ira popular.

És bo que els jutges no tinguin por? D'entrada cal dir que sí, perquè això garanteix que siguin independents a l'hora d'impartir justícia. El problema passa quan els jutges no apliquen la justícia, sinó que se la inventen, sense que hagin de tenir cap mena de prevenció pel que els pugui passar.

I és amb la impunitat que els dona aquest poder absolut que s'entenen actuacions com les del Tribunal Superior de Justícia de la Colònia, quan decideix, pels seus collons morenos, que s'ha d'anar a votar enmig d'una pandèmia, per sobre del que havia acordat un govern de Catalunya que consideren directament inferior.

Som mitja nació

Durant tot el procés independentista els catalans ens hem unit, potser com mai, per demostrar al món que som una nació amb dret a decidir sobre la nostra independència, amb una voluntat política sostinguda en el temps i amb manifestacions milionàries, sempre sota els principis de democràcia, pau i inclusió social. El cim del procés va ser el referèndum d'independència de l'1 d'octubre de 2017, que els independentistes vam guanyar per golejada, amb més de 2 milions de vots per al Sí, equivalents al 90% en una participació del 43%.

La violència de la policia espanyola d'aquell dia i, de fet, la por que aquesta violència s'intesifiqués posteriorment fins a extrems inimaginables, va fer que el govern català no s'atrevís a proclamar la independència de Catalunya. Aleshores, amb un absolut menyspreu per la democràcia, el govern espanyol va ocupar les institucions, va empresonar mig govern i va forçar l'anada a l'exili de l'altre mig. Malgrat tot, i segurament per pressions internacionals, va acceptar de convocar urgentment les eleccions del 21 de desembre. Potser aquest va ser el moment en què vam estar més a punt d'aconseguir la independència: unes eleccions teòricament lliures, amb participació massiva, sota la mirada de tota l'atenció internacional i on tres partits es presentaven clarament a favor de la independència. Si les guanyàvem amb més del 50% dels vots, hauríem fet un pas fonamental. I sí, les vam guanyar, un altre cop amb més de 2 milions de vots per la independència, que representaven el 47,5% dels vots en una participació rècord del 79%, però no vam superar el 50%, i vam continuar essent mitja nació.

És cert, els del 47,5% som mitja nació, però som la mitja nació que creu en la democràcia, en el respecte a la voluntat popular i en la renúncia a la violència com a mètode de resolució dels conflictes polítics. Que creu que Catalunya es mereix el dret a ser independent, per mantenir la seva identitat, la seva cultura i la seva llengua, però també per donar una vida millor a tots els seus habitants, vinguin d'on vinguin, parlin com parlin, resin a qui vulguin i estimin com els plagui.

L'altra mitja nació és la del 43,4%, que el 21 de desembre va votar a Ciutadans, al Psoe i al PP, per demanar més repressió, donant així la seva total aprovació a la violència policial de l'1-O, els empresonaments de líders polítics i socials i el cop d'estat del 155. Són la mitja nació que no té projecte per a Catalunya, perquè creu senzillament que Catalunya no existeix, que la seva cultura i la seva llengua no mereixen protecció i que és correcte que els catalans siguin tractats com a ciutadans de segona.

I, per últim, també hi ha el formatget del 8,6% que el 21-D va votar a Comuns-Podem, Pacma i Recortes-Verde, format per gent que va tenir la decència de no votar pels partits de la repressió, però que tampoc no es va atrevir a forçar la resolució del conflicte mitjançant el vot als partits independentistes.

Paradoxalment en el 21-D, amb les regles de joc espanyoles, la mitja nació del 43,4% va guanyar a la mitja nació del 47,5%. Just perquè els independentistes ens vam quedar a 2,5% i 100.000 vots del decisiu 50%. Des d'aleshores, només hi ha hagut més repressió, amb les infames sentències de 100 anys per als organitzadors del referèndum, amb un govern espanyol incapaç de fer el mes mínim gest per resoldre el conflicte d'acord amb la voluntat dels catalans. 

Mentre no passem del 50% continuarem essent mitja nació i, per tant, ens continuaran tractant com una colònia. Però la solució la tenim nosaltres, a les nostres mans, als nostres vots.

No. "I si no, no" no era la fórmula del jurament reial en les Corts catalanes

De tant en tant se cita el jurament conegut com el I si no, no com a propi de les Corts Catalanes medievals, per demostrar el caràcter protodemocràtic de la relació entre els reis i els catalans. Però la veritat és que aquest jurament no està documentat en Corts Catalanes. 

De fet, no és fins el 1565 que apareix per primer cop una versió del jurament del I si no, no. Es tracta d'un escrit del diplomàtic venecià Pietro Soranzo sobre el jurament al Regne d'Aragó, tot i que no parla del "rei" sinó del "príncep i hereu", i que tampoc hi apareix la taxativa forma del I si no, no. Després de Soranzo, la següent aparació documental del jurament la trobem en l'obra Franco-Galia del francès Hotman, de 1573, que el posa d'exemple de monarquia democràtica. Més tard, també es recull en els textos del jurista aragonès Gerónimo Blancas de 1588 i del secretari reial exiliat Antonio Pérez de 1598. En aquest últim apareix per primer cop la fórmula I si no, no: 

Nos, que valemos tanto como vos os hazemos nuestro Rey y Señor, con tal que nos guardeys nuestros fueros y libertades, y syno, No.

Així doncs, els  primers usos d'aquest jurament no podrien ser gaire anteriors a la data de 1565 i segurament havia desaparegut a final del segle XVI, després que el Regne d'Aragó perdés la seva independència institucional. El 1591 Felip el Prudent havia envaït Aragó i decapitat el Justícia Juan de Lanuza, el màxim càrrec del Regne. Des d'aleshores, les institucions aragoneses quedarien subordinades al rei. Per tant, el I si no, no segurament es va utilitzar en el jurament de Felip el Prudent com a hereu el 1553, però seria dubtós el seu ús en el seu jurament com a rei el 1563. També podria haver-se fet servir el 1585 en la jura com a hereu del futur Felip el Pietós. Però no més enllà.

Des d'aleshores, el jurament ha quedat com a símbol de la primacia de les lleis sobre la voluntat reial a la Corona d'Aragó, quan en tot cas va tenir una vida curta i limitada al Regne d'Aragó. Realment, a Catalunya no hi ha cap ús documentat del jurament del I si no, no.

Això no treu que la societat catalana mantingués una certa relació electiva amb el comte-rei, com es va veure en la Guerra civil de 1462-1472, després que l'enviat català Guerau Alemany de Cervelló digués a Joan II que Catalunya sencera recorda el jurament que vas prestar, i no t'obeirà en res, ja que no mantens el jurament.

Per a més informació sobre els orígens i la utilització de la fórmula en les Corts del Regne d'Aragó, sempre és d'interès llegir l'article de 1968 de Ralph Giesey If not, not 

http://www.derechoaragones.es/i18n/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=101661

La vergonya del fets de 6 i 7 de setembre

Ho hem de reconèixer. Els fets del 6 i 7 de setembre van ser una vergonya que ha d'escandalitzar qualsevol demòcrata, tingui la ideologia que tingui. No pot ser que mig país es cregui amb dret de fer fora l'altra meitat.

Res no pot servir d'excusa per trepitjar així els drets de les persones. Això no es pot fer, ni en nom de cap nació ni de cap ideal superior. Els esdeveniments del 6 i 7 de setembre van trencar una convivència de molts anys, amb uns fets gravíssims, amb humiliacions i atacs injustificables, basats des del primer moment en falsedats escampades pel pitjor populisme. Uns fets que tots els demòcrates hem de condemnar i recordar.

I cal recordar-los, perquè els fets del 6 i 7 de setembre de l'any 1955 a Istanbul, quan els turcs van atacar la minoria grega de la ciutat i d'altres zones de Turquia, no es poden tornar a repetir. Atacs indiscriminats, incendis, agressions als grecs, etc.. I tot perquè s'havia difós la falsa notícia que la casa natal de l'heroi turc Ataturk a Salònica havia estat bombardejada. Recordem sempre la vergonya dels fets de 6 i 7 de setembre de 1955!

Què diu? Que es pensava que parlàvem dels fets 6 i 7 de setembre de 2017 de Catalunya? Fugi, home! L'únic que va passar al Parlament de Catalunya aquells dos dies és que la minoria espanyolista, després d'hores de filibusterisme parlamentari amb el suport del prevaricador Tribunal Constitucional, no va poder aturar que el Parlament de Catalunya actués democràticament en representació del poble català. I des d'aleshores que els dura una rebequeria patètica que magnifiquen constament per intentar justificar la posterior repressió policial i judicial espanyola.

El 6 i 7 de setembre de 2017

L'unionisme, inclòs l'equidistantisme, ha convertit en mantra l'expressió de la vergonya del 6 i 7 de setembre de 2017, explicant que en aquells dies de setembre la majoria parlamentària independentista va atropellar els drets dels parlamentaris de l'oposició. I per què ho diuen? Doncs perquè els calia buscar algun precedent independentista pervers que hagués provocat la violència policial de l'1 d'octubre, el cop d'estat del 155 i les inacceptables resolucions judicials posteriors. La mala consciència democràtica de l'actuació unionista necessitava imprescindiblement una justificació. I la van trobar en el que va passar al Parlament els dies 6 i 7 de setembre de 2017.

Però exactament què va passar aquells dos dies d'infàmia? Repassem els fets.

Davant de les reiterades negatives del govern espanyol a negociar absolutament res, el 9 de juny de 2017 el president Puigdemont anuncia que el referèndum d'independència tindrà lloc l'1 d'octubre. Evidentment per complir aquesta data, caldrà aprovar la convocatòria els primers dies de setembre.

El 26 de juliol el Parlament de Catalunya aprova per majoria absoluta i de manera totalment legal, la reforma del Reglament del Parlament per poder tramitar lleis mitjançant el procediment de lectura única. Tot i que normes semblants estan en vigor al Congrés, al Senat i a la majoria dels parlaments autonòmics, el govern espanyol recorre la reforma del Parlament i el Tribunal Constitucional corre a suspendre-la.

Així doncs, en els famosos 6 i 7 de setembre es tramiten les lleis de referèndum i de transitorietat amb el Reglament vigent, atès que la reforma està suspesa. Potser es podria considerar il·legal, però no il·legítim, atès que la reforma suspesa era absolutament legal.

I era tan legal que el 29 de novembre de 2017 el Tribunal Constitucional va considerar que la reforma del Reglament era vàlida i aixecà la suspensió. És a dir, en un acte d'autèntic filibusterisme* judicial, el TC va suspendre una reforma legal del Reglament del Parlament, amb l'únic objectiu d'impedir la previsible tramitació de les lleis del referèndum i transitorietat. Ja un cop passat el perill i en plena vigència del 155, el TC no va tenir cap inconvenient a admetre la reforma.

Sobre el desenvolupament de les sessions del 6 i 7 de setembre, també hi ha molt a dir. Aquí el filibusterisme va còrrer a càrrec dels partits unionistes. Així, el dia 6, el PPSCs és informat que el Tribunal Constitucional està treballant per anul·lar les sessions del Parlament, però cal guanyar temps. Aleshores s'inicia una lluita titànica per aturar-ho tot. Al llarg dels dos dies, es demanen i tenen lloc fins a 12 reunions de la Mesa, amb tot tipus de peticions i demandes. I durant les sessions, les interrupcions són contínues, tot abusant de la petició de paraula per acabar no dient res. I al final, quan arribi l'hora de la votació, les tres forces del 155 marxaran del Parlament. També es diu que els drets de participació dels diputats unionistes van ser vulnerats. Doncs va ser una vulneració ben curiosa, perquè els dos partits que més van intervenir en aquell ple van ser Ciutadans i PP, amb 45 i 38 minuts, respectivament.

Al final, el 6 i 7 de setembre van quedar aprovades les lleis del referèndum i de transitorietat per majoria absoluta del Parlament de Catalunya. Tots els grups polítics van poder intervenir i tots els diputats van poder votar el que van voler. El problema, el gran problema, és que es van votar unes lleis contràries a la unitat d'Espanya, sense que el nacionalisme espanyol ho hagués pogut impedir. I això era imperdonable.

Que no us enganyin. El 6 i 7 de setembre van tenir lloc unes sessions i unes votacions perfectament legítimes, només alterades per les maniobres obstruccionistes i dilatòries del Tribunal Constitucional i els partits unionistes, amb un comportament profundament antidemocràtic que, lamentablement, només va ser el preludi del posterior comportament dels poders espanyols.

* El filibusterisme és la tàctica obstruccionista parlamentària que consisteix a dificultar la tramitació de lleis mitjançant la interpretació abusiva i interessada dels procediments legals. Tot i que hi ha precedents d'aquest sistema en la Roma antiga, el terme de filibusterisme (és a dir, pirateria) es va començar a aplicar en el Congrés dels Estats Units el segle XIX, mitjançant el procediment de fer discursos inacabables, immortalitzats per James Stewart en la pel·lícula de 1939 Mr. Smith Goes to Washington.

Alguns enllaços d'interès:
https://www.elmon.cat/politica/conxorxa-unionista-segons-actes-mesa-6-7-setembre_2131420102.html
https://twitter.com/cristian_jurado/status/1246432555718639618
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/iu-forn-junqueras-plens-6-7-setembre_459894_102.html
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/1121054-multiples-lectures.html