Les 4 "i" de l'independentisme

L'espectacular creixement de l'independentisme dels últims anys fins arribar a l'actual majoria social ens omple d'orgull i satisfacció, i ens dóna esperança en un futur digne per al nostre país. I aquest èxit s'ha construït a partir de la unió de diferents tipus de persones, que batejarem com les 4 "i" de l'independentisme

• La primera "i"  són els immemorials, irreductibles, integrals i inassequibles al desaliento. En resum, els independentistes que ho són des de sempre, i que volen la independència perquè aquest ha de ser l'estat natural de Catalunya, sense importar-los si serem més rics, més pobres o més europeu: ens governarem nosaltres mateixos, senzillament perquè hi tenim dret.

• La segona "i" són els indignats i insultats, farts que des d'Espanya se'ns tracti als catalans com si fóssim directament idiotes. Aquest col·lectiu ha anat carregant-se de raons al llarg dels anys, per explotar finalment amb l'ominosa sentència de l'Estatut que, no hay mal que por bien no venga, al final haurà fet més per la independència que mil campanyes d'Òmnium Cultural 

• La tercera "i" són els interessats, els que han fet números amb les balances fiscals, i amb tota la política de peatges, beques i recàrrecs econòmics que patim. Conscients, si no de l'Espanya ens roba, sí del fet que la societat catalana se'n sortirà molt millor anant per lliure

• I, per últim, la quarta "i" són els il·lusionats i impulsius, que han vist 1 milió i mig de persones a la Via Catalana i s'han encomanat de l'alegria i el desig d'una societat lliure per a ells i els seus fills.

Arribats aquí, és impossible de determinar quins són els percentatges d'immemorials, indignats, interessats i il·lusionats en el conjunt de l'independentisme actual, però totes i cadascuna de les "i" són i seran imprescindibles per al final aconseguir la independència. 

Però tampoc no ens hem d'anguniejar per com mantenir els uns sense despenjar els altres, perquè, de fet, segurament tots som alhora una mica immemorials, força indignats, prudentment interessats i espectacularment il·lusionats. 

Cuinant per al sr.Godó, ja que ell no vol fer-ho

El passat dijous 6 de febrer, el sr.Cuní, amb la modèstia que el caracteritza, va fer públics els resultats de la primera enquesta sobre la propera consulta/referèndum del 9 de novembre. Després de donar 20 voltes als mateixos pastissos, i no anar gaire més enllà, la conclusió es va resumir en el quadre següent:

	Estat	Estat independent
SI	48,1%	40,7%
NO	24,4%	28,2%
No es posiciona	27,5%	31,0%

El que va ser estrany és que no es fes una projecció del "No es posiciona" a partir d'altres respostes de la mateixa enquesta o a partir de característiques de les persones enquestades. És el que es coneix com a "cuina de l'enquesta" i és el que es fa normalment, perquè l'objectiu no és saber què pensa d'entrada la gent, sinó intentar determinar què farà la gent el dia de les eleccions. De totes maneres, al programa de 8tv la senyora de Gesop va dir de passada, i sense que el sr.Cuní l'hi demanés, que el resultats suposaven un 55% - 45% final a favor de la independència.

Doncs bé, com que el sr.Godó no vol cuinar, i ell sabrà per què, aquí va el meu humil estofat... 

Criteris

• L'abstenció no és només del 10,8% com es va comentar de passada també, sinó que pujarà fins gairebé el 25% i afectarà les diferents opcions, especialment els vots en blanc (5,8%), els no-sap (6,3%) i els no-contesta (3,5%)
• Els no-posicionats al final acabaran decidint-se: ho he fet a ràtio de 1/3 per al si, i 2/3 per al no, suposant que els independentistes estan més mobilitzats que els unionistes.

El resultat: guanya el Sí massivament, i el SI-SI amb un marge més que suficient (19 punts respecte el No)

	1 VOT	2N VOT	TOTAL
SI	60,5%	88,35%	53,48%
SI-NO		11,65%	7,05%
NO	34,8%		34,8%
EB	4,64%		4,64%

Vistos els resultats, la sensació és que al Grup Godó ja hi ha gent que va fer la cuina, però que el plat final no els va agradar, i van preferir informar menys, per mantenir tant com sigui possible la sensació que tot està absolutament obert, quan la realitat és tota una altra. Però clar, no deixis mai que la realitat t'espatlli el teu titular.

El conflicte català acabarà amb el problema català

Anem al gra. Quan hi ha un problema entre dues persones, normalment només una d'elles pateix la situació injusta: l'esclau té un problema, però l'amo no. Aquesta asimetria provoca que la major part dels problemes no se solucionin mai, perquè qui pot resoldre'ls -l'amo- no veu la necessitat de canviar l'estat de les coses.

Per resoldre el seu problema, el que ha de fer la part desafavorida és convertir-lo en un conflicte que posi en risc el status quo de la part dominant. Aleshores, la part dominant haurà de fer concessions a la part desafavorida, amb l'únic objectiu de mantenir tant com sigui possible la seva situació de privilegi. Quan els treballadors fan vaga, estan comprometent el benefici de l'empresari, que haurà d'atendre alguna de les reclamacions dels obrers per tornar a la normalitat. A l'empresari li importen ben poc els problemes dels seus treballadors, però acaba resolent-los perquè el conflicte l'afecta. A ningú no li agraden els conflictes, però tenen la virtut de resoldre els problemes.

Arribats aquí, cal proclamar ben fort la fi del problema català tal com fins ara l'hem entès. Portem molts anys patint una situació injusta, de menyspreu de la nostra condició nacional i de tot el que això representa, però aquesta injustícia no afectava ni poc ni gens a la societat i al govern espanyols, que fan aquí el paper de la part dominant. En conseqüència, el problema català s'eternitzava, es "conllevava" a la manera orteguiana, perquè des d'Espanya els que podien resoldre'l no tenien cap interès a posar-s'hi.

Però ara la societat catalana ha decidit que vol resoldre el problema i per això, a contracor i amb dificultats, l'ha convertit en un conflicte. Un conflicte pacífic i democràtic, però que qüestiona greument el status quo, en manifestar una voluntat d'autodeterminació que posa en risc la pròpia essència de la nació espanyola. A partir del conflicte, s'acabarà trobant una solució al problema. Una solució que serà més o menys favorable a cada part en funció de la força, la persistència i la intel·ligència que hi dediqui.

La quarta via

La tercera via és història. Tots sabem que només és una estratègia per dividir el catalanisme i fer avortar el procés d’independencia que tot just hem iniciat. Una proposta sense cap contingut real, motivada per la pressió dels grups econòmics i mediàtics perquè al final res no canviï, i que els catalans amb un mínim de dignitat hem de rebutjar des del primer moment.

Perquè, si de veritat ens estimen tant i volen que no completem el procés d’independència, el que han de fer és una proposta de  debò, amb compromisos i continguts reals. I  un cop descartada la tercera via per incompareixença, aquesta proposta seria la quarta via que, d’entrada, podríem resumir en els 5 punts següents:

1. Reconeixement de Catalunya com a nació
2. Concert econòmic
3. Competències exclusives en cultura, educació i llengua
4. Traspàs de les infraestructures de transports i comunicacions
5. Celebració d’un referèndum d’independència en el termini màxim de 10 anys

Amb aquesta quarta via sobre la taula, potser sí que alguns ens decantaríem per acceptar la proposta del govern espanyol, davant de l’escenari d’una independència declarada unilateralment que podria trigar anys a ser acceptada plenament per la comunitat internacional.

Però no hi ha perill. Mai de la vida des d’Espanya se’ns oferirà una proposta semblant, i realment només ens restarà seguir avançant cap a  la independència. 

El triple èxit del 12-O

És del tot evident que les manifestacions del 12-O han estat un èxit. Un èxit, òbviament, de l'independentisme català en el seu esforç per presentar-se davant del món. I un èxit que, de fet, en són tres:

• El primer èxit és que la manifestació s'ha realitzat sense cap mena de problemes. Ha quedat demostrat que Catalunya és un país democràtic on la gent pot manifestar lliurement la seva ideologia política amb totes les facilitats. No és poca cosa, tenint en compte que alguns -molts- ja ens retrataven com a nazis, totalitaris, talibans i seguidors de la cienciologia.

• El segon èxit és que ha estat un fracàs d'assistència. Qualsevol observador mínimament imparcial pot comparar el 11-S amb el 12-O, i veure quin és el sentiment generalitzat que es respira a Catalunya. Si els unionistes no poden mobilitzar ni l'1% de la població catalana, deu ser que els seus postulats no estan gaire arrelats que diguem

• I el tercer èxit és que els espanyols han passat de venir a Catalunya, tot i la insistència i les facilitats perquè ciutadans de qualsevol racó d'Espanya vinguessin a casa nostra a manifestar-se per la unitat de la pàtria. I això ens porta a pensar que la independència de Catalunya no desperta en els ciutadans espanyols aquesta oposició numantina que ens volen fer creure. Exactament com si als espanyols els importés un rave la nostra independència.

En resum, un èxit espectacular de l'independentisme. Però cal recordar que èxits com aquest, o la mateixa Via Catalana, no ens porten directament a la independència, sinó que cal treball, perserverança i paciència. Repetim-ho, aquests èxits no ens porten la independència, però reconeguem que potser ens hi acosten una mica.

L'Aeroport de Barcelona, a un 1% del de Madrid

AENA acaba de publicar les estadístiques de trànsit aeri a juny de 2013 que, ja em perdonareu, tenen un titular destacat: l'Aeroport del Prat arriba als 3.494.762 passatgers aquest mes, davant dels 3.538.604 que s'han registrat a Barajas. Això significa que la diferència entre les dues instal·lacions és únicament de 43.842 passatgers, equivalent a un esquifit 1,2%.

Així doncs, és qüestió de mesos que a Barcelona se superin els passatgers de Madrid, i al ritme actual tot fa pensar que això passarà ja el mes de juliol. Serà ben trist: un aeroport d'una ciutat provinciana, sense pes internacional ni cap atractiu especial, superarà en passatgers l'aeroport d'una de les capitals mundials...

De totes maneres, des de la capital diran que això és estacional, i que tot tornarà a la "normalitat" quan s'acabi l'estiu. Tenen raó: segurament a l'octubre a Madrid es tornarà a superar el de Barcelona, i el total de 2013 encara haurà vist més passatgers allà que aquí. Però tampoc no ens deixem enganyar: la tendència és clara, i si res no ho altera, el 2014 veurem com Barcelona supera Madrid ja des de l'abril o el maig i serà molt difícil que es tornin a invertir els papers. I el 2014, l'any de la independència, pel que fa a les dades totals de passatgers, serà el de l'empat o ja el del sorpasso definitiu.

	Barcelona	Madrid	Diferència
2005	27	42	15
2006	30	46	16
2007	33	52	19
2008	30	51	21
2009	27	48	21
2010	29	50	21
2011	34	50	15
2012	35	45	10
2013	34	39	5
2014	36	36	0
2015	38	33	-5

Xifres en milions de passatgers

Dades 2013, 2014 i 2015 extrapolades a partir de les variacions dels últims anys

Dades reals primer semestre de 2013. Bcn: 16M, Mad: 19M

Segons la Unesco espanyola, Catalunya... potser al final és Espanya

Actualitzat el vespre del 05/06 després de veure que durant aquest dia la versió espanyola del web de la Unesco ha afegit la notícia sobre l'acord amb Catalunya

El passat dilluns 3 de juny a París, el president Artur Mas ha firmat un conveni de col·laboració amb la Unesco. Com que encara no som un estat independent, aquest acord no deixa de ser notícia, una petita bona notícia per al reconeixement internacional de Catalunya.

Com no podria ser d'altra manera, el web de la Unesco es fa ressó d'aquest acte, amb una entrada en l'apartat de notícies de la home: 

Evidentment quan cliques a l'entradeta, hi ha una petita ampliació del que suposa l'acord, amb foto inclosa. Res espectacular, res fora de lloc, senzillament normal:

El problema és que si naveguem a les altres llengües del web, resulta que la notícia ja no apareix per enlloc. En principi la cosa no té major importància en les versions en francès, rus, àrab i xinès (sí, he tirat del google translator per comprovar-ho) perquè cada país atorga importància al que li sembla,

Però en un primer moment la cosa grinyola quan visitem la pàgina en espanyol i resulta que l'acord amb Catalunya no existeix.

Tinc molt clar que si qualsevol entitat espanyola pública o privada firmés un acord "espanyol" amb la Unesco, el tema mereixeria fins i tot més que una entradeta a la versió espanyola del web, però com que resulta que l'acord no és "totalment espanyol", el nostre president i el nostre país esdevenen invisibles.

Aquesta situació es resol l'endemà, de manera que durant el dia del dimecres 5, la versió espanyola sí que afegeix la notícia

Deia l'altre el president espanyol Rajoy que en l'escena internacional només compten els estats grans, la qual cosa no deixa de ser prou presumptuós en el seu cas. Però el problema que tenim els catalans és que l'Estat espanyol no és realment el nostre, la qual cosa s'esforça a demostrar-ho dia rere dia, minimitzant-nos i amagant-nos davant el món sempre que cal. I si per això cal trigar dos dies a publicar una notícia, es fa, perquè si no, la situació seria esperpèntica.

Perquè en el fons per a ells, no ser "totalment espanyol" és senzillament no ser "espanyol", perquè per a ells ser catalans és justament la nostra manera de no ser espanyols. Així doncs, segons la Unesco espanyola, Catalunya... potser al final és Espanya.