Per si mai fem res mal fet, els ciutadans normals tenim por dels jutges. Quan s'equivoquen, els polítics també tenen por dels jutges, a més de témer la premsa i, cada 4 anys, els exàmens de les eleccions. Però els jutges, de qui tenen por?
De ningú. Els jutges no tenen por de ningú. Són independents de l'executiu i, evidentment, del legislatiu. Si creiem que un jutge ha prevaricat flagrantment, hem de demanar que s'ho miri... un altre jutge. I si mai se'ns ocorre fer saber a un jutge pel carrer que ens fan fàstic les seves sentències, encara que sigui de la forma més educada possible, ens obriran de seguida un procés per terrorisme. És a dir, no els cal tenir por de res, ni des del govern ni des de l'ira popular.
És bo que els jutges no tinguin por? D'entrada cal dir que sí, perquè això garanteix que siguin independents a l'hora d'impartir justícia. El problema passa quan els jutges no apliquen la justícia, sinó que se la inventen, sense que hagin de tenir cap mena de prevenció pel que els pugui passar.
I és amb la impunitat que els dona aquest poder absolut que s'entenen actuacions com les del Tribunal Superior de Justícia de la Colònia, quan decideix, pels seus collons morenos, que s'ha d'anar a votar enmig d'una pandèmia, per sobre del que havia acordat un govern de Catalunya que consideren directament inferior.
dissabte, 30 de gener del 2021
dissabte, 16 de gener del 2021
Som mitja nació
Durant tot el procés independentista els catalans ens hem unit, potser com mai, per demostrar al món que som una nació amb dret a decidir sobre la nostra independència, amb una voluntat política sostinguda en el temps i amb manifestacions milionàries, sempre sota els principis de democràcia, pau i inclusió social. El cim del procés va ser el referèndum d'independència de l'1 d'octubre de 2017, que els independentistes vam guanyar per golejada, amb més de 2 milions de vots per al Sí, equivalents al 90% en una participació del 43%.
La violència de la policia espanyola d'aquell dia i, de fet, la por que aquesta violència s'intesifiqués posteriorment fins a extrems inimaginables, va fer que el govern català no s'atrevís a proclamar la independència de Catalunya. Aleshores, amb un absolut menyspreu per la democràcia, el govern espanyol va ocupar les institucions, va empresonar mig govern i va forçar l'anada a l'exili de l'altre mig. Malgrat tot, i segurament per pressions internacionals, va acceptar de convocar urgentment les eleccions del 21 de desembre. Potser aquest va ser el moment en què vam estar més a punt d'aconseguir la independència: unes eleccions teòricament lliures, amb participació massiva, sota la mirada de tota l'atenció internacional i on tres partits es presentaven clarament a favor de la independència. Si les guanyàvem amb més del 50% dels vots, hauríem fet un pas fonamental. I sí, les vam guanyar, un altre cop amb més de 2 milions de vots per la independència, que representaven el 47,5% dels vots en una participació rècord del 79%, però no vam superar el 50%, i vam continuar essent mitja nació.
És cert, els del 47,5% som mitja nació, però som la mitja nació que creu en la democràcia, en el respecte a la voluntat popular i en la renúncia a la violència com a mètode de resolució dels conflictes polítics. Que creu que Catalunya es mereix el dret a ser independent, per mantenir la seva identitat, la seva cultura i la seva llengua, però també per donar una vida millor a tots els seus habitants, vinguin d'on vinguin, parlin com parlin, resin a qui vulguin i estimin com els plagui.
L'altra mitja nació és la del 43,4%, que el 21 de desembre va votar a Ciutadans, al Psoe i al PP, per demanar més repressió, donant així la seva total aprovació a la violència policial de l'1-O, els empresonaments de líders polítics i socials i el cop d'estat del 155. Són la mitja nació que no té projecte per a Catalunya, perquè creu senzillament que Catalunya no existeix, que la seva cultura i la seva llengua no mereixen protecció i que és correcte que els catalans siguin tractats com a ciutadans de segona.
I, per últim, també hi ha el formatget del 8,6% que el 21-D va votar a Comuns-Podem, Pacma i Recortes-Verde, format per gent que va tenir la decència de no votar pels partits de la repressió, però que tampoc no es va atrevir a forçar la resolució del conflicte mitjançant el vot als partits independentistes.
Paradoxalment en el 21-D, amb les regles de joc espanyoles, la mitja nació del 43,4% va guanyar a la mitja nació del 47,5%. Just perquè els independentistes ens vam quedar a 2,5% i 100.000 vots del decisiu 50%. Des d'aleshores, només hi ha hagut més repressió, amb les infames sentències de 100 anys per als organitzadors del referèndum, amb un govern espanyol incapaç de fer el mes mínim gest per resoldre el conflicte d'acord amb la voluntat dels catalans.
Mentre no passem del 50% continuarem essent mitja nació i, per tant, ens continuaran tractant com una colònia. Però la solució la tenim nosaltres, a les nostres mans, als nostres vots.
La violència de la policia espanyola d'aquell dia i, de fet, la por que aquesta violència s'intesifiqués posteriorment fins a extrems inimaginables, va fer que el govern català no s'atrevís a proclamar la independència de Catalunya. Aleshores, amb un absolut menyspreu per la democràcia, el govern espanyol va ocupar les institucions, va empresonar mig govern i va forçar l'anada a l'exili de l'altre mig. Malgrat tot, i segurament per pressions internacionals, va acceptar de convocar urgentment les eleccions del 21 de desembre. Potser aquest va ser el moment en què vam estar més a punt d'aconseguir la independència: unes eleccions teòricament lliures, amb participació massiva, sota la mirada de tota l'atenció internacional i on tres partits es presentaven clarament a favor de la independència. Si les guanyàvem amb més del 50% dels vots, hauríem fet un pas fonamental. I sí, les vam guanyar, un altre cop amb més de 2 milions de vots per la independència, que representaven el 47,5% dels vots en una participació rècord del 79%, però no vam superar el 50%, i vam continuar essent mitja nació.
És cert, els del 47,5% som mitja nació, però som la mitja nació que creu en la democràcia, en el respecte a la voluntat popular i en la renúncia a la violència com a mètode de resolució dels conflictes polítics. Que creu que Catalunya es mereix el dret a ser independent, per mantenir la seva identitat, la seva cultura i la seva llengua, però també per donar una vida millor a tots els seus habitants, vinguin d'on vinguin, parlin com parlin, resin a qui vulguin i estimin com els plagui.
L'altra mitja nació és la del 43,4%, que el 21 de desembre va votar a Ciutadans, al Psoe i al PP, per demanar més repressió, donant així la seva total aprovació a la violència policial de l'1-O, els empresonaments de líders polítics i socials i el cop d'estat del 155. Són la mitja nació que no té projecte per a Catalunya, perquè creu senzillament que Catalunya no existeix, que la seva cultura i la seva llengua no mereixen protecció i que és correcte que els catalans siguin tractats com a ciutadans de segona.
I, per últim, també hi ha el formatget del 8,6% que el 21-D va votar a Comuns-Podem, Pacma i Recortes-Verde, format per gent que va tenir la decència de no votar pels partits de la repressió, però que tampoc no es va atrevir a forçar la resolució del conflicte mitjançant el vot als partits independentistes.
Paradoxalment en el 21-D, amb les regles de joc espanyoles, la mitja nació del 43,4% va guanyar a la mitja nació del 47,5%. Just perquè els independentistes ens vam quedar a 2,5% i 100.000 vots del decisiu 50%. Des d'aleshores, només hi ha hagut més repressió, amb les infames sentències de 100 anys per als organitzadors del referèndum, amb un govern espanyol incapaç de fer el mes mínim gest per resoldre el conflicte d'acord amb la voluntat dels catalans.
Mentre no passem del 50% continuarem essent mitja nació i, per tant, ens continuaran tractant com una colònia. Però la solució la tenim nosaltres, a les nostres mans, als nostres vots.
divendres, 11 de setembre del 2020
No. "I si no, no" no era la fórmula del jurament reial en les Corts catalanes
De tant en tant se cita el jurament conegut com el I si no, no com a propi de les Corts Catalanes medievals, per demostrar el caràcter protodemocràtic de la relació entre els reis i els catalans. Però la veritat és que aquest jurament no està documentat en Corts Catalanes.
De fet, no és fins el 1565 que apareix per primer cop una versió del jurament del I si no, no. Es tracta d'un escrit del diplomàtic venecià Pietro Soranzo sobre el jurament al Regne d'Aragó, tot i que no parla del "rei" sinó del "príncep i hereu", i que tampoc hi apareix la taxativa forma del I si no, no. Després de Soranzo, la següent aparació documental del jurament la trobem en l'obra Franco-Galia del francès Hotman, de 1573, que el posa d'exemple de monarquia democràtica. Més tard, també es recull en els textos del jurista aragonès Gerónimo Blancas de 1588 i del secretari reial exiliat Antonio Pérez de 1598. En aquest últim apareix per primer cop la fórmula I si no, no:
De fet, no és fins el 1565 que apareix per primer cop una versió del jurament del I si no, no. Es tracta d'un escrit del diplomàtic venecià Pietro Soranzo sobre el jurament al Regne d'Aragó, tot i que no parla del "rei" sinó del "príncep i hereu", i que tampoc hi apareix la taxativa forma del I si no, no. Després de Soranzo, la següent aparació documental del jurament la trobem en l'obra Franco-Galia del francès Hotman, de 1573, que el posa d'exemple de monarquia democràtica. Més tard, també es recull en els textos del jurista aragonès Gerónimo Blancas de 1588 i del secretari reial exiliat Antonio Pérez de 1598. En aquest últim apareix per primer cop la fórmula I si no, no:
Nos, que valemos tanto como vos os hazemos nuestro Rey y Señor, con tal que nos guardeys nuestros fueros y libertades, y syno, No.
Així doncs, els primers usos d'aquest jurament no podrien ser gaire anteriors a la data de 1565 i segurament havia desaparegut a final del segle XVI, després que el Regne d'Aragó perdés la seva independència institucional. El 1591 Felip el Prudent havia envaït Aragó i decapitat el Justícia Juan de Lanuza, el màxim càrrec del Regne. Des d'aleshores, les institucions aragoneses quedarien subordinades al rei. Per tant, el I si no, no segurament es va utilitzar en el jurament de Felip el Prudent com a hereu el 1553, però seria dubtós el seu ús en el seu jurament com a rei el 1563. També podria haver-se fet servir el 1585 en la jura com a hereu del futur Felip el Pietós. Però no més enllà.
Des d'aleshores, el jurament ha quedat com a símbol de la primacia de les lleis sobre la voluntat reial a la Corona d'Aragó, quan en tot cas va tenir una vida curta i limitada al Regne d'Aragó. Realment, a Catalunya no hi ha cap ús documentat del jurament del I si no, no.
Això no treu que la societat catalana mantingués una certa relació electiva amb el comte-rei, com es va veure en la Guerra civil de 1462-1472, després que l'enviat català Guerau Alemany de Cervelló digués a Joan II que Catalunya sencera recorda el jurament que vas prestar, i no t'obeirà en res, ja que no mantens el jurament.
Per a més informació sobre els orígens i la utilització de la fórmula en les Corts del Regne d'Aragó, sempre és d'interès llegir l'article de 1968 de Ralph Giesey If not, not
diumenge, 6 de setembre del 2020
La vergonya del fets de 6 i 7 de setembre
Ho hem de reconèixer. Els fets del 6 i 7 de setembre van ser una vergonya que ha d'escandalitzar qualsevol demòcrata, tingui la ideologia que tingui. No pot ser que mig país es cregui amb dret de fer fora l'altra meitat.
Res no pot servir d'excusa per trepitjar així els drets de les persones. Això no es pot fer, ni en nom de cap nació ni de cap ideal superior. Els esdeveniments del 6 i 7 de setembre van trencar una convivència de molts anys, amb uns fets gravíssims, amb humiliacions i atacs injustificables, basats des del primer moment en falsedats escampades pel pitjor populisme. Uns fets que tots els demòcrates hem de condemnar i recordar.
I cal recordar-los, perquè els fets del 6 i 7 de setembre de l'any 1955 a Istanbul, quan els turcs van atacar la minoria grega de la ciutat i d'altres zones de Turquia, no es poden tornar a repetir. Atacs indiscriminats, incendis, agressions als grecs, etc.. I tot perquè s'havia difós la falsa notícia que la casa natal de l'heroi turc Ataturk a Salònica havia estat bombardejada. Recordem sempre la vergonya dels fets de 6 i 7 de setembre de 1955!
Què diu? Que es pensava que parlàvem dels fets 6 i 7 de setembre de 2017 de Catalunya? Fugi, home! L'únic que va passar al Parlament de Catalunya aquells dos dies és que la minoria espanyolista, després d'hores de filibusterisme parlamentari amb el suport del prevaricador Tribunal Constitucional, no va poder aturar que el Parlament de Catalunya actués democràticament en representació del poble català. I des d'aleshores que els dura una rebequeria patètica que magnifiquen constament per intentar justificar la posterior repressió policial i judicial espanyola.
dijous, 6 d’agost del 2020
El 6 i 7 de setembre de 2017
L'unionisme, inclòs l'equidistantisme, ha convertit en mantra l'expressió de la vergonya del 6 i 7 de setembre de 2017, explicant que en aquells dies de setembre la majoria parlamentària independentista va atropellar els drets dels parlamentaris de l'oposició. I per què ho diuen? Doncs perquè els calia buscar algun precedent independentista pervers que hagués provocat la violència policial de l'1 d'octubre, el cop d'estat del 155 i les inacceptables resolucions judicials posteriors. La mala consciència democràtica de l'actuació unionista necessitava imprescindiblement una justificació. I la van trobar en el que va passar al Parlament els dies 6 i 7 de setembre de 2017.
Però exactament què va passar aquells dos dies d'infàmia? Repassem els fets.
Davant de les reiterades negatives del govern espanyol a negociar absolutament res, el 9 de juny de 2017 el president Puigdemont anuncia que el referèndum d'independència tindrà lloc l'1 d'octubre. Evidentment per complir aquesta data, caldrà aprovar la convocatòria els primers dies de setembre.
El 26 de juliol el Parlament de Catalunya aprova per majoria absoluta i de manera totalment legal, la reforma del Reglament del Parlament per poder tramitar lleis mitjançant el procediment de lectura única. Tot i que normes semblants estan en vigor al Congrés, al Senat i a la majoria dels parlaments autonòmics, el govern espanyol recorre la reforma del Parlament i el Tribunal Constitucional corre a suspendre-la.
Així doncs, en els famosos 6 i 7 de setembre es tramiten les lleis de referèndum i de transitorietat amb el Reglament vigent, atès que la reforma està suspesa. Potser es podria considerar il·legal, però no il·legítim, atès que la reforma suspesa era absolutament legal.
I era tan legal que el 29 de novembre de 2017 el Tribunal Constitucional va considerar que la reforma del Reglament era vàlida i aixecà la suspensió. És a dir, en un acte d'autèntic filibusterisme* judicial, el TC va suspendre una reforma legal del Reglament del Parlament, amb l'únic objectiu d'impedir la previsible tramitació de les lleis del referèndum i transitorietat. Ja un cop passat el perill i en plena vigència del 155, el TC no va tenir cap inconvenient a admetre la reforma.
Sobre el desenvolupament de les sessions del 6 i 7 de setembre, també hi ha molt a dir. Aquí el filibusterisme va còrrer a càrrec dels partits unionistes. Així, el dia 6, el PPSCs és informat que el Tribunal Constitucional està treballant per anul·lar les sessions del Parlament, però cal guanyar temps. Aleshores s'inicia una lluita titànica per aturar-ho tot. Al llarg dels dos dies, es demanen i tenen lloc fins a 12 reunions de la Mesa, amb tot tipus de peticions i demandes. I durant les sessions, les interrupcions són contínues, tot abusant de la petició de paraula per acabar no dient res. I al final, quan arribi l'hora de la votació, les tres forces del 155 marxaran del Parlament. També es diu que els drets de participació dels diputats unionistes van ser vulnerats. Doncs va ser una vulneració ben curiosa, perquè els dos partits que més van intervenir en aquell ple van ser Ciutadans i PP, amb 45 i 38 minuts, respectivament.
Al final, el 6 i 7 de setembre van quedar aprovades les lleis del referèndum i de transitorietat per majoria absoluta del Parlament de Catalunya. Tots els grups polítics van poder intervenir i tots els diputats van poder votar el que van voler. El problema, el gran problema, és que es van votar unes lleis contràries a la unitat d'Espanya, sense que el nacionalisme espanyol ho hagués pogut impedir. I això era imperdonable.
Que no us enganyin. El 6 i 7 de setembre van tenir lloc unes sessions i unes votacions perfectament legítimes, només alterades per les maniobres obstruccionistes i dilatòries del Tribunal Constitucional i els partits unionistes, amb un comportament profundament antidemocràtic que, lamentablement, només va ser el preludi del posterior comportament dels poders espanyols.
Però exactament què va passar aquells dos dies d'infàmia? Repassem els fets.
Davant de les reiterades negatives del govern espanyol a negociar absolutament res, el 9 de juny de 2017 el president Puigdemont anuncia que el referèndum d'independència tindrà lloc l'1 d'octubre. Evidentment per complir aquesta data, caldrà aprovar la convocatòria els primers dies de setembre.
El 26 de juliol el Parlament de Catalunya aprova per majoria absoluta i de manera totalment legal, la reforma del Reglament del Parlament per poder tramitar lleis mitjançant el procediment de lectura única. Tot i que normes semblants estan en vigor al Congrés, al Senat i a la majoria dels parlaments autonòmics, el govern espanyol recorre la reforma del Parlament i el Tribunal Constitucional corre a suspendre-la.
Així doncs, en els famosos 6 i 7 de setembre es tramiten les lleis de referèndum i de transitorietat amb el Reglament vigent, atès que la reforma està suspesa. Potser es podria considerar il·legal, però no il·legítim, atès que la reforma suspesa era absolutament legal.
I era tan legal que el 29 de novembre de 2017 el Tribunal Constitucional va considerar que la reforma del Reglament era vàlida i aixecà la suspensió. És a dir, en un acte d'autèntic filibusterisme* judicial, el TC va suspendre una reforma legal del Reglament del Parlament, amb l'únic objectiu d'impedir la previsible tramitació de les lleis del referèndum i transitorietat. Ja un cop passat el perill i en plena vigència del 155, el TC no va tenir cap inconvenient a admetre la reforma.
Sobre el desenvolupament de les sessions del 6 i 7 de setembre, també hi ha molt a dir. Aquí el filibusterisme va còrrer a càrrec dels partits unionistes. Així, el dia 6, el PPSCs és informat que el Tribunal Constitucional està treballant per anul·lar les sessions del Parlament, però cal guanyar temps. Aleshores s'inicia una lluita titànica per aturar-ho tot. Al llarg dels dos dies, es demanen i tenen lloc fins a 12 reunions de la Mesa, amb tot tipus de peticions i demandes. I durant les sessions, les interrupcions són contínues, tot abusant de la petició de paraula per acabar no dient res. I al final, quan arribi l'hora de la votació, les tres forces del 155 marxaran del Parlament. També es diu que els drets de participació dels diputats unionistes van ser vulnerats. Doncs va ser una vulneració ben curiosa, perquè els dos partits que més van intervenir en aquell ple van ser Ciutadans i PP, amb 45 i 38 minuts, respectivament.
Al final, el 6 i 7 de setembre van quedar aprovades les lleis del referèndum i de transitorietat per majoria absoluta del Parlament de Catalunya. Tots els grups polítics van poder intervenir i tots els diputats van poder votar el que van voler. El problema, el gran problema, és que es van votar unes lleis contràries a la unitat d'Espanya, sense que el nacionalisme espanyol ho hagués pogut impedir. I això era imperdonable.
Que no us enganyin. El 6 i 7 de setembre van tenir lloc unes sessions i unes votacions perfectament legítimes, només alterades per les maniobres obstruccionistes i dilatòries del Tribunal Constitucional i els partits unionistes, amb un comportament profundament antidemocràtic que, lamentablement, només va ser el preludi del posterior comportament dels poders espanyols.
* El filibusterisme és la tàctica obstruccionista parlamentària que consisteix a dificultar la tramitació de lleis mitjançant la interpretació abusiva i interessada dels procediments legals. Tot i que hi ha precedents d'aquest sistema en la Roma antiga, el terme de filibusterisme (és a dir, pirateria) es va començar a aplicar en el Congrés dels Estats Units el segle XIX, mitjançant el procediment de fer discursos inacabables, immortalitzats per James Stewart en la pel·lícula de 1939 Mr. Smith Goes to Washington.
Alguns enllaços d'interès:
https://www.elmon.cat/politica/conxorxa-unionista-segons-actes-mesa-6-7-setembre_2131420102.html
https://twitter.com/cristian_jurado/status/1246432555718639618
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/iu-forn-junqueras-plens-6-7-setembre_459894_102.html
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/1121054-multiples-lectures.html
https://www.elmon.cat/politica/conxorxa-unionista-segons-actes-mesa-6-7-setembre_2131420102.html
https://twitter.com/cristian_jurado/status/1246432555718639618
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/iu-forn-junqueras-plens-6-7-setembre_459894_102.html
http://www.elpuntavui.cat/politica/article/1121054-multiples-lectures.html
dissabte, 21 de març del 2020
L’ase de Buridan i el Covid-19
Hi havia al nord de França cap allà l’any 1300 en Jean Buridan conegut pels seus pensaments. Brometes a banda, realment Jean Buridan fou un filòsof francès estudiós d’Aristòtil, que va destacar per defensar el lliure albir, això és la capacitat de l'home per prendre decisions lliurement. De totes maneres, els seus crítics se'n van riure inventant-se la història que per sempre seria coneguda com l'ase de Buridan. Això era un ase que en un estable disposava de dues piles de palla iguals. L'ase no va ser mai capaç de decidir-se per cap de les dues piles i al final va acabar morint d'inanició. Com pots voler lliure albir si al final seràs incapaç de decidir-te!
Els polítics que tenim no són ases ni males persones, almenys en la seva gran majoria, però és cert que els costa prendre decisions, just com l'ase de Buridan. Perquè no coneixen realment el problema, per por d'equivocar-se o per càlcul electoral, però també per pressions del món econòmic. Però justament la seva feina és prendre decisions per al bé comú. En circumstàncies normals, tot sovint les decisions són fàcils de prendre i tenen un impacte limitat en la vida diària. El problema el tenim en les situacions excepcionals, com la que ens ha plantejat la irrupció del Covid-19, quan s’ha trigat inexplicablement a prendre decisions o se n’han pres d'insuficients o directament d’inexplicables.
Així doncs farem un petit exercici per posar-nos en la pell dels nostres dirigents, en especial el president del nostre país i el president de l'estat que ens ocupa. També farem el seguiment dels cas a la comunitat de Madrid, pel paper que ha tingut en tot aquest procés.
Abans de marxar de cap de setmana, el president espanyol Pedro Sánchez es mira les estadístiques de l'impacte del Covid-19. La situació és molt preocupant a la Xina, on ja porten 80.000 casos i 3.000 morts, i fins i tot a Itàlia, amb 3.800 casos i 160 morts. Però a l'estat espanyol la situació sembla controlada, amb només 365 casos declarats i 5 morts, més o menys com França o Alemanya. La conclusió és que ens podem anar de cap de setmana sense problemes, més quan el 8 de març se celebra el dia de la dona i no és qüestió de generar maldecaps.
A Catalunya, el president Torra es mira l’estadística de 24 afectats sense cap mort. Així doncs, no sembla un problema, almenys de moment.
Els nostres polítics es miren les estadístiques. Alguna cosa comença a no quadrar a Madrid, on durant el cap de setmana s'han multiplicat els casos i els morts, fins arribar a 202 i 8 respectivament. El dilluns quan tornin al despatx s'ho hauran de mirar.
Les dades són preocupants a Madrid. Tot i que s'ha mantingut el nombre de 8 morts, els casos s'han doblat. Caldrà fer-hi alguna cosa. En algun moment. Però no encara.
La comunitat de Madrid pren la primera decisió: es tancaran les escoles, però no amb efectes del dia 10, sinó del dia 11. Primera decisió clarament insuficient
A Catalunya els casos han escalat fins a 79 i ja hi ha el primer mort. Es considera que encara és controlable i que ja hi haurà temps per prendre mesures.
Madrid comença a ser un drama. 782 afectats i els morts s’han gairebé multiplicat per 3 fins a 21. El tancament d’escoles serà demà.
El govern espanyol decideix prohibir els vols amb Itàlia i prepara un reial decret de mesures administratives i econòmiques on, per cert, cola unes ajudes al sector turístic afectat pel tancament de l’operadora Thomas Cook.
Els catalans comencen a mirar-se la situació amb recel. Ja són 124 afectats i 3 morts. Es comença a demanar que es tanqui Madrid, principalíssim focus de la malaltia a tot l’estat, amb el 50% dels casos i el 60% dels morts
Madrid es dispara fins a 1.000 afectats i 31 morts. Tothom està d’acord que cal fer alguna cosa, que cal fer alguna cosa i que cal fer alguna cosa. Però més enllà del tancament d’escoles no es fa res de significatiu.
Els funcionaris de Pedro Sánchez preparen nous decrets sobre mesures administratives i burocràtiques, però tothom continua fent vida igual. Els afectats a tot l’estat superen els 2.000 i ja hi ha 47 morts. En especial es demana al govern espanyol que tanqui Madrid. Però ni cas. A més, els ciutadans comencen a deixar Madrid per tornar a les seves poblacions d’origen o per anar a les segones residències, com si fossin unes vacances. Aquest èxode esdevindrà un autèntic desastre i provocarà l’extensió de la malaltia a gran part de la península.
El govern català observa un punt de contenció, on els casos han crescut relativament poc i es manté el nombre de 3 morts.
El creixement de la infecció esdevé imparable. En el conjunt de l’estat ja hi ha gairebé 3.000 casos i 84 morts. La situació a Madrid és insostenible, amb prop de 1.400 casos i 56 morts. Caldria fer alguna cosa. Ja. Tancar Madrid per evitar l’expansió del focus, i confinar la gent a casa seva per evitar més contagis. Però res. Tota la resposta del govern espanyol és la prohibició de l’atracament de creuers als ports espanyols. Per la seva banda, la presidenta de la comunitat de Madrid s’excusa “no sé com es tanca Madrid”.
A Catalunya salten les alarmes amb un brot a Igualada, i un total al país de 260 afectats i 4 morts. Es decideix actuar ja, i es confinen les poblacions de la conca d’Òdena -Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena. A més, s’ordena el tancament d’escoles a tot Catalunya a partir de l’endemà, divendres 13.
A Madrid ja són gairebé 2.000 casos i 81 morts, i a tot l’estat són 4.200 casos i 120 morts. La incapacitat per prendre decisions és ja clara negligència. El govern espanyol ha publicat un nou decret de mesures per atendre l’impacte econòmic de la crisi, però no hi ha accions per controlar la situació. El clam per tancar Madrid és eixordador, però només hi ha l’anunci que en breu es declararà l’estat d’alarma. A més, amb el cap de setmana, l’èxode des de Madrid continua, sense cap mena d’obstacle, tot i que es recomana no moure’s de la ciutat.
A Catalunya continua augmentant el nombre de casos fins passar els 300, tot i que es mantenen els 4 morts d’ahir. El president Torra expressa la voluntat de confinar tot Catalunya, i demana la col·laboració del govern espanyol per tancar ports i aeroports. La resposta és una injustíssima acusació d’oportunisme i insolidaritat. El virus no coneix de territoris diuen, quan el tancament de zones limitades resulta estar recomanat pels científics, i ja s’ha posat en pràctica en zones com la província xinesa de Hubei o a la Llombardia italiana. En tot cas, avui dia 13 les escoles ja estan tancades a Catalunya i s’ordena el tancament també dels establiments d’accés públic que no siguin essencials. Però no es va més enllà i avui no s’ordena el confinament de Catalunya en les condicions amb què s’ha confinat la zona d’Igualada. Demà ja no es podrà, un cop s'hagi aprovat el flamant estat d’alarma del govern espanyol.
La situació està desbocada a Madrid, amb 1.000 nous casos en un sol dia, que fan arribar a 2.940, tot i que el nombre de morts es manté estable fins només 86. A tot l’estat ja són 5.700 casos i 136 morts. A Catalunya els casos passen dels 500 però els morts encara només són 6.
El govern espanyol aprova l’estat d’alarma. En primer lloc, i inexplicablement en un estat que presumeix de ser gairebé federal, erigeix el govern espanyol en autoritat única i màxima per a la direcció i la gestió de la crisi. La Generalitat se’n queixa, però sense cap resultat. A més, s'aprofita per iniciar una campanya de propaganda unionista sota el lema “Este virus lo paramos unidos”.
A més, es realitza un tancament a mitges del país. Es tanquen escoles i locals d’accés públic, però es deixa que la gent continuï anant a treballar en feines no essencials. I els mitjans de transport es redueixen, però continua havent-hi totes les opcions obertes per viatjar en tren o en avió. Talment com si l’economia fos més important que la salut dels ciutadans.
En una setmana la situació s’ha disparat a Catalunya. Ja són 4.200 casos i 120 morts. A tot l’estat espanyol s'arriben a 25.000 casos i 1.300 morts. La corba continua ascendent i no es preveu que comenci a millorar fins dimecres 25 o dijous 26. A més, el tancament a mitges del país fa que els experts no prevegin millores massa significatives.
Els polítics que tenim no són ases ni males persones, almenys en la seva gran majoria, però és cert que els costa prendre decisions, just com l'ase de Buridan. Perquè no coneixen realment el problema, per por d'equivocar-se o per càlcul electoral, però també per pressions del món econòmic. Però justament la seva feina és prendre decisions per al bé comú. En circumstàncies normals, tot sovint les decisions són fàcils de prendre i tenen un impacte limitat en la vida diària. El problema el tenim en les situacions excepcionals, com la que ens ha plantejat la irrupció del Covid-19, quan s’ha trigat inexplicablement a prendre decisions o se n’han pres d'insuficients o directament d’inexplicables.
Així doncs farem un petit exercici per posar-nos en la pell dels nostres dirigents, en especial el president del nostre país i el president de l'estat que ens ocupa. També farem el seguiment dels cas a la comunitat de Madrid, pel paper que ha tingut en tot aquest procés.
Divendres dia 6 de març
Abans de marxar de cap de setmana, el president espanyol Pedro Sánchez es mira les estadístiques de l'impacte del Covid-19. La situació és molt preocupant a la Xina, on ja porten 80.000 casos i 3.000 morts, i fins i tot a Itàlia, amb 3.800 casos i 160 morts. Però a l'estat espanyol la situació sembla controlada, amb només 365 casos declarats i 5 morts, més o menys com França o Alemanya. La conclusió és que ens podem anar de cap de setmana sense problemes, més quan el 8 de març se celebra el dia de la dona i no és qüestió de generar maldecaps.
A Catalunya, el president Torra es mira l’estadística de 24 afectats sense cap mort. Així doncs, no sembla un problema, almenys de moment.
Dissabte 7 de març i diumenge 8 de març – dia de la dona
Els nostres polítics es miren les estadístiques. Alguna cosa comença a no quadrar a Madrid, on durant el cap de setmana s'han multiplicat els casos i els morts, fins arribar a 202 i 8 respectivament. El dilluns quan tornin al despatx s'ho hauran de mirar.
Dilluns 9 de març
La comunitat de Madrid pren la primera decisió: es tancaran les escoles, però no amb efectes del dia 10, sinó del dia 11. Primera decisió clarament insuficient
A Catalunya els casos han escalat fins a 79 i ja hi ha el primer mort. Es considera que encara és controlable i que ja hi haurà temps per prendre mesures.
Dimarts 10 de març
El govern espanyol decideix prohibir els vols amb Itàlia i prepara un reial decret de mesures administratives i econòmiques on, per cert, cola unes ajudes al sector turístic afectat pel tancament de l’operadora Thomas Cook.
Els catalans comencen a mirar-se la situació amb recel. Ja són 124 afectats i 3 morts. Es comença a demanar que es tanqui Madrid, principalíssim focus de la malaltia a tot l’estat, amb el 50% dels casos i el 60% dels morts
Dimecres 11 de març
Madrid es dispara fins a 1.000 afectats i 31 morts. Tothom està d’acord que cal fer alguna cosa, que cal fer alguna cosa i que cal fer alguna cosa. Però més enllà del tancament d’escoles no es fa res de significatiu.
Els funcionaris de Pedro Sánchez preparen nous decrets sobre mesures administratives i burocràtiques, però tothom continua fent vida igual. Els afectats a tot l’estat superen els 2.000 i ja hi ha 47 morts. En especial es demana al govern espanyol que tanqui Madrid. Però ni cas. A més, els ciutadans comencen a deixar Madrid per tornar a les seves poblacions d’origen o per anar a les segones residències, com si fossin unes vacances. Aquest èxode esdevindrà un autèntic desastre i provocarà l’extensió de la malaltia a gran part de la península.
El govern català observa un punt de contenció, on els casos han crescut relativament poc i es manté el nombre de 3 morts.
Dijous 12 de març
A Catalunya salten les alarmes amb un brot a Igualada, i un total al país de 260 afectats i 4 morts. Es decideix actuar ja, i es confinen les poblacions de la conca d’Òdena -Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena. A més, s’ordena el tancament d’escoles a tot Catalunya a partir de l’endemà, divendres 13.
Divendres 13 de març
A Madrid ja són gairebé 2.000 casos i 81 morts, i a tot l’estat són 4.200 casos i 120 morts. La incapacitat per prendre decisions és ja clara negligència. El govern espanyol ha publicat un nou decret de mesures per atendre l’impacte econòmic de la crisi, però no hi ha accions per controlar la situació. El clam per tancar Madrid és eixordador, però només hi ha l’anunci que en breu es declararà l’estat d’alarma. A més, amb el cap de setmana, l’èxode des de Madrid continua, sense cap mena d’obstacle, tot i que es recomana no moure’s de la ciutat.
A Catalunya continua augmentant el nombre de casos fins passar els 300, tot i que es mantenen els 4 morts d’ahir. El president Torra expressa la voluntat de confinar tot Catalunya, i demana la col·laboració del govern espanyol per tancar ports i aeroports. La resposta és una injustíssima acusació d’oportunisme i insolidaritat. El virus no coneix de territoris diuen, quan el tancament de zones limitades resulta estar recomanat pels científics, i ja s’ha posat en pràctica en zones com la província xinesa de Hubei o a la Llombardia italiana. En tot cas, avui dia 13 les escoles ja estan tancades a Catalunya i s’ordena el tancament també dels establiments d’accés públic que no siguin essencials. Però no es va més enllà i avui no s’ordena el confinament de Catalunya en les condicions amb què s’ha confinat la zona d’Igualada. Demà ja no es podrà, un cop s'hagi aprovat el flamant estat d’alarma del govern espanyol.
Dissabte 14 de març
El govern espanyol aprova l’estat d’alarma. En primer lloc, i inexplicablement en un estat que presumeix de ser gairebé federal, erigeix el govern espanyol en autoritat única i màxima per a la direcció i la gestió de la crisi. La Generalitat se’n queixa, però sense cap resultat. A més, s'aprofita per iniciar una campanya de propaganda unionista sota el lema “Este virus lo paramos unidos”.
A més, es realitza un tancament a mitges del país. Es tanquen escoles i locals d’accés públic, però es deixa que la gent continuï anant a treballar en feines no essencials. I els mitjans de transport es redueixen, però continua havent-hi totes les opcions obertes per viatjar en tren o en avió. Talment com si l’economia fos més important que la salut dels ciutadans.
…
Dissabte 21 de març
Arribats a aquest punt, ens és lícit de demanar-nos quan contagis i quants morts s'haurien evitat amb unes decisions ajustades a la realitat i preses a temps. I també ens és lícit de demanar-nos per quines causes aquestes decisions no s'han pres o s'han pres tard i malament.
dimarts, 18 de febrer del 2020
El càstig als blasfems a la Polònia del segle XVI
L'1 de juny de 1564, el noble polonès de creences calvinistes Erazm Otwinowski assalta la processó de Corpus Christi a Lublin. Enmig de la gentada, s'encara amb el sacerdot que porta la custòdia amb l'òstia i li retreu públicament que estigui passejant un tros de pa pel carrer -Déu és al cel, no en el pa- li crida. No content amb l'escridassada, Otwinowski agafa la custòdia, la tira a terra i trepitja l'òstia vehementment. La multitud murmura però ningú no li fa res a l'agressor.
Dies després Otwinowski és acusat de blasfèmia davant l'Assemblea Polonesa. El seu defensor és el poeta Mikolaj Rej, que recorda que no hi ha cap llei que penalitzi un atac similar. En resum, afirma que Otwinowski només ha de ser condemnat a pagar unes monedes al sacerdot per reparar la custòdia trencada i comprar la farina necessària per fer una nova òstia.
- I l'ofensa a Déu?- li pregunten. La resposta és senzilla -La injúria a Déu és Déu qui l'haurà de castigar.
Erazm Otwinowski va ser posat en llibertat, després de pagar al sacerdot les monedes acordades. I sobre si Déu el va castigar o no per la seva blasfèmia, només ho saben Otwinowski i Déu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)