dijous, 15 de desembre del 2011

Sota, cavall... i gat !

Evidentment que cal fer la revolució, però calen alguns matisos. La meva idea seria una república sense ordres privilegiats però amb una família reial hereditària al capdavant, en comptes d'un cap d'estat elegible. Considero que cap poble que hagi conegut mai el plaer de venerar una família pot ser privat d'aquest plaer sense consumir-se de melancolia i extingir-se. Però com que al final els reis sempre acaben essent perillosos, la meva proposta és posar-hi gats.

Estic convençut que una família reial de gats s'adequa a tots els propòsits. Serien tan útils com qualsevol altra família reial, sabrien el mateix, tindrien les mateixes virtuts, les mateixes febleses i la mateixa predisposició a esbatussar-se amb altres gats reials, serien còmicament vanitosos i grotescos sense adonar-se'n, i a més a més sortirien baratíssims; i, finalment, tindrien un dret diví tan sòlid com qualsevol altra casa reial, i "Mixet VII, Mixet XI o Mixet XIV per la gràcia de Déu" sonaria tan bé com si s'apliqués a qualsevol d'aquests gatets guarnits de les families reials.

I, en general, el caràcter d'aquests gats estaria considerablement per sobre del rei mitjà, i això seria un avantatge moral immens per la nació, perquè una nació sempre conforma la seva moral a imatge de la del seu monarca. Com que el culte a la monarquia es basa en la irracionalitat, aquests gràcils i innocus felins adquiririen fàcilment un caràcter tan sagrat com qualsevol altra reialesa, i sens dubte més i tot, perquè aviat es faria evident que no robaven ni enganyaven ningú, ni infligien injustícies de cap mena, i això els faria dignes d'un amor i una veneració més profunds que el rei humà habitual, i certament també els rebrien. Els ull de tot el món fustigat es fixarien aviat en en aquest sistema humanitari i bondadós, i els pallassos reials començarien a desaparèixer; els seus súbdits omplirien les places vacants amb gatets de la nostra pròpia casa reial; ens convertiríem en una fàbrica; proveiríem els trons de tot el món. En quaranta anys totes les monarquies estarien substituïdes per gats, i els proporcionaríem nosaltres. El regne de la pau universal començaria aleshores, i no s'acabaria mai més... Miauuu, marramiauuuuuu, miau, miauuu... !

Adaptació d'un fragment d'Un ianqui a la cort del rei Artús, de Mark Twain, que escrivia coses com aquestes l'any 1889. 

divendres, 9 de desembre del 2011

La variant d'Olot es farà quan La Caixa vulgui

De Figueres a Lleida hi ha 300km per autopista, però només són 250 passant per Bracons, Vic i Manresa. A 110km/h de mitjana per l'autopista, són 2 hores i 45 minuts; a 90km/h de mitjana per Bracons serien 2 hores i tres quarts. Per autopista són 24 euros de peatge, mentre que per Bracons és gratis. Això vol dir que el dia que s'hagin fet les variants d'Olot i les Preses, una gran part dels viatges entre l'interior de la península i França tiraran pel dret i deixaran de dipositar l'òbol de sant Abertis. Però de moment no hi ha perill, les variants en qüestió ni hi són ni se les espera, i així el recorregut per Bracons no és competitiu.

I el que passa a la Garrotxa és el mateix que trobem amb la variant de Vallirana des de fa 15 anys, l'enllaç de Castellbisbal, el tram Abrera-Terrassa, l'autovia de Montblanc, el desdoblament de l'A2 fins a Girona, etc. En resum, infraestructures majoritàriament imprescindibles que, com que entrarien en competència directa amb vies de peatge d'Abertis-La Caixa, no troben  mai el moment per fer-se realitat.

El drama és que si els nostres governs fan alguna d'aquestes infraestructures sense peatges, aleshores haurem de pagar dos cops: un serà el cost de la pròpia obra, i l'altre sera la indemnització a pagar a la Caixa per la baixa d'ingressos que la nova infraestructura li provocarà, com ha estat el cas recent dels 457 milions d'euros que li haurà de pagar el Ministeri de Foment per les obres d'ampliació del tercer carril de l'AP2!

De totes maneres, el problema de fons no és l'avarícia de La Caixa, sinó el model de gestió d'infraestructures que volem tenir i ens podem permetre. No té cap sentit tenir una xarxa de peatge i alhora una xarxa gratuïta de prestacions semblants, per temes purament econòmics però també perquè suposa un impacte innecessari en el territori. Malauradament, tampoc no podem prescindir dels peatges, perquè l'Administració no té diners, i perquè així els vehicles de pas també ajuden a pagar les nostres infraestructures. I continuar en la situació actual tampoc no és una bona solució perquè, com hem indicat al principi, es provoca que s'aturin obres necessàries per interessos econòmics particulars, i també perquè es perpetua la injustícia del mapa actual, on es pot anar gratis de Barcelona a Lleida, però cal pagar peatge per anar de Barcelona a Girona (si un dia voleu anar-hi gratuïtament per la N2 sempre podeu entretenir-vos a comptar les 23 rotondes de la travessia del Maresme fins Tordera...).

Així doncs caldria anar buscant una solució, però tenint en compte que les alternatives seran totes doloroses. La primera opció seria tenir només una xarxa gratuïta, rescatant els peatges a bon preu, tenint en compte que les obres ja estan prou amortitzades, però obligaria a gastar uns diners públics que no tenim, i deixaríem de tenir els ingressos dels vehicles de pas. Una altra possibilitat seria crear una financiació específica i general, aplicant un impost finalista a la gasolina, o instaurant un impost anual que permetés l'accés a autopistes. L'última opció seria la ubicació de peatges en vies actualment gratuïtes, de manera que es racionalitzés el mapa viari, i determinades infraestructures es poguessin finançar per l'ús, alliberant així recursos públics per a d'altres necessitats.

Una altra qüestió és que a Catalunya estiguem fregits a peatges, i alhora contribuïm a pagar les autovies gratuïtes per tot Espanya. Aquesta situació és una injustícia tan flagrant que no mereix una aproximació racional: senzillament és un escàndol que cal denunciar i solucionar amb urgència.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Els 34 del Senat

Després de buscar una estona, al final he trobat la llista dels 34 del quadre. La comparteixo:

- 5 presidents del Govern espanyol
Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo-Sotelo, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero

- 8 presidents del Senat
Antonio Fontán, Cecilio Valverde, José Federico de Carvajal, Juan José Laborda, Juan Ignacio Barrero, Esperanza Aguirre, Juan José Lucas i Javier Rojo.

- 21 senadors del Senat sorgit de les eleccions del 1977
Fernando Abril Martorell, Juan María Bandrés, Gloria Begué, Camilo José Cela, Luis Díez-Alegría, Torcuato Fernández-Miranda, Enrique Fuentes Quintana, Antonio Hernández Gil, Manuel Irujo Ollo, Landelino Lavilla, Rodolfo Martín Villa, Fernando Morán, Marcelino Oreja, José Ortega Spottorno, María Dolores Pelayo, Ramón Rubial, María Rúbies, José Luis Sampedro, Luis Sánchez Agesta, Joaquín Satrústegui i Josep Subirats.

El resum, una barreja de presidents i senadors mig desconeguts, alguns dels quals no són més que fòssils del franquisme, com el "colombo" Martín Villa, que no mereixeria més que l'oblit i el menyspreu dels demòcrates.

I pel que fa al paper de Catalunya? Doncs, el que és habitual: 2 catalans -Maria Rúbies, de CiU, i Josep Subirats, de PSC- de 34. I ni rastre de Josep Benet, el senador més votat l'any 1977 a tot l'estat, ni Lluís M.Xirinacs.

No compto Landelino Lavilla com a català, nascut a Lleida, fill de funcionari i que no va parlar mai català, i que va marxar de Catalunya als 18 anys per no tornar-hi a residir mai més, i que va ser elegit diputat per Madrid i Jaén.

dijous, 1 de desembre del 2011

Política catalana en 2D

En una entrada de fa uns mesos ja es presentava el mapa bidimensional de la política catalana, sobre els eixos d'esquerra-dreta i de catalanisme-espanyolisme. El que fem ara és actualitzar-lo, un cop finalitzat el cicle electoral actual, que en principi no hauria de reobrir-se fns el 2014. 

Recordem que el gràfic intenta mesurar l'evolució de la política catalana al llarg dels anys, assignant un valor de resum als vots emesos en cada elecció, sempre a partir d'un model bidimensional dels partits catalans. Així doncs, a partir de les dades i d'unes puntuacions fixes de cada partit per a "nacionalisme" (entengui's "catalanisme") i "progressisme", s'obté un valor final del resultat, expressat en dos valors representables gràficament.

En primer lloc es presenta el mapa de partits, distribuïts en les dues dimensions esmentades. Evidentment, els valors són discutibles, com també són actualment discutibles els conceptes de "nacionalisme" i, molt especialment, el de "progressisme". En tot cas, per parlar dels dos partits principals del mapa català, CiU té un 5 en progressisme (ni fu ni fa), i un 7 en nacionalisme. En canvi el PSC té el 5 en nacionalisme (altre cop ni fu ni fa) i un 7 en progressisme. 


I la mosca que apareix entre CiU i PSC és justament l'evolució de les votacions al llarg dels anys. Ampliem-ho:



En el gràfic es tracen en verd les eleccions al Parlament de Catalunya, en blau gruixut les municipals, i en blau fi les espanyoles. Amb independència del fet que cada tipus d'elecció té la seva traça gairebé autònoma i sense gairebé contacte amb les altres, el cert és que els moviments dels valors finals són molt petits. Així doncs, el nacionalisme sempre es mou entre valors de 4,9 (espanyoles 2000) i 6,1 (catalanes 1992), mentre  que el progressisme va de 5,3 (també espanyoles 2000) al 6,4 (municipals de 1979 i catalanes de 1980). En tot cas s'observa una tendència general a un menor progressisme, amb un nacionalisme força estable.

Especialment aquesta tendència -menys progressisme i igual nacionalisme- es pot apreciar clarament en les tres eleccions del cicle electoral que ara es tanca, sens dubte motivada per l'increment de vot de CiU i la pèrdua de suport del PSC, en un entorn on el PP va guanyar lleugerament percentatge.

Com en l'anàlisi de fa uns mesos, cal concloure que amb aquesta instal.lació de la societat catalana en el tímid progressisme i el tímid nacionalisme que marca el gràfic, res no fa preveure que Catalunya pugui fer realment fer passos rellevants en la seva evolució política en els propers anys.