divendres, 28 d’octubre del 2011

Votem en blanc al Senat

Pot ser que la democràcia sigui un desastre, però resulta que és el menys dolent dels sistemes. Per això, és imprescindible votar: ja sigui el partit que més agradi o el que menys desagradi. També pot ser que no hi hagi realment cap partit que ens agradi ni una mica. En aquest cas, cal votar per oposició, buscant el més desagradable de tots -PxC per exemple- i votant el que estigui exactament a les seves antípodes. D'això se'n diu votar amb una agulla d'estendre al nas, però és millor fer això que no pas no votar i l'endemà veure que aquell feixista ha estat elegit perquè ha aconseguit una misèria de vots en un  mar d'abstenció.

De totes maneres, és cert que la nostra classe política es mereix un correctiu, i aquí és on entra la proposta de votar normalment al Congrés, però votar en blanc al Senat. Per una banda, mantenim la nostra participació democràtica, però per l'altra els diem que comencin a fer neteja justament per aquesta institució, que ho té tot per merèixer la nostra atenció especial:
  • És un organisme inútil, perquè qualsevol cosa que faci ha de passar després pel Congrés. De fet, googlejar "el senado no sirve para nada" retorna gairebé 20 mil resultats !
  • És un organisme car, amb un cost anual de gairebé 80M€, si sumem els 55M€ assignats als que proporcionalment li deuen pertocar dels serveis comuns de les Corts Generals.
  • És un organisme injust on, amb arguments de representació territorial, resulta que Catalunya, amb el 16% de la població, només hi té el 9% dels senadors (24/264), mentre que en el Congrés hi té un 13,4% dels diputats (47/350).
  • És un punt negre de la partitocràcia, perquè és el lloc on van a parar els polítics que perden la seva feina, com el recentment nomenat senador Joan Saura, fins que no troben un altre lloc millor. De fet, en diuen el cementiri dels elefants o, encara pitjor, el Valle de los Caídos perquè hi acaben els que han estat derrotats en altres eleccions.
Així doncs és molt senzill. El 20-N cal votar normalment al Congrés, però per al Senat cal portar el sobre buit o amb la papereta dels candidats sense marcar-ne cap (article 96.6 de la Llei 5/1985). Òbviament no arreglarem el món de cop, però sí que posarem un gra de sorra perquè alguna cosa comenci a canviar.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Segons el CEO, el PP serà la primera força en vots a Catalunya el 20-N

El 25 d'octubre el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat publica el Baròmetre d'Opinió Política, on entre d'altres resultats, es donen els percentatges d'intenció de vot per a les properes eleccions espanyoles del 20-N.


B
G
L
T
Total
PP
10,8%
6,5%
6,6%
13,5%
10,5%
CIU
21,4%
28,4%
32,9%
20,0%
22,6%
ERC
4,5%
6,9%
6,8%
6,3%
5,0%
PSC
16,6%
14,6%
14,4%
17,4%
16,3%
ICV
6,3%
3,8%
3,7%
3,8%
5,8%


La lectura sembla fàcil, i tots els mitjans s'hi abonen: guanya CiU, i queda a força distància tant del PSC com del PP, i encara més d'ERC i ICV. Vist, doncs? Doncs potser no.

Queda fora de dubte que els enquestats hagin respost en aquests percentatges. El problema és saber si la mostra de persones enquestades és prou significativa, i això ens ho diu el mateix Baròmetre més endavant, quan ens diu el record de vot d'aquestes mateixes persones en les darreres eleccions espanyoles, i quins van ser els resultats reals. La conclusió és que en algun cas la desviació és prou significativa com per no poder prendre directament els resultats d'intenció de vot.


Record de vot
Vot real
PP
6,0%
11,6%
CIU
17,2%
14,9%
ERC
6,3%
5,6%
PSC
26,8%
32,1%
ICV
4,6%
3,5%


L'exercici present consisteix a aplicar aquestes desviacions a les intencions de vot. Un cop ponderades també sobre la participació prevista, es calculen els vots a partir de les dades del darrer cens electoral disponible. Els resultats són demolidors.

1. Percentatges previstos, un cop corregides les desviacions de mostra, i ponderant els percentatges a un total de 95%, que és el que sumen les principals forces polítiques

B
G
L
T
Total
PP
28,5%
23,5%
25,9%
32,3%
29,8%
CIU
26,5%
33,9%
32,6%
22,6%
28,5%
ERC
5,1%
10,3%
10,3%
9,0%
6,6%
PSC
28,3%
21,4%
23,4%
27,3%
28,8%
ICV
6,6%
5,9%
2,8%
3,8%
6,4%


2. Vots aconseguits

B
G
L
T
Total
Cens'10
4.003.721
496.421
312.605
550.911
3.627.527
Part'08
71,6%
69,4%
70,3%
70,5%
71,19%
PP
816.744
80.964
56.978
125.332
1.080.018
CIU
758.242
116.985
71.673
87.792
1.034.693
ERC
144.789
35.542
22.535
34.884
237.750
PSC
812.263
73.661
51.490
106.224
1.043.638
ICV
190.151
20.328
6.156
14.793
231.428


3. Escons aplicant la llei d'Hondt

B
G
L
T
Total
PP
10
2
1
2
15
CIU
9
3
2
2
16
ERC
1
0
0
0
1
PSC
9
1
1
2
13
ICV
2
0
0
0
2
Total
31
6
4
6
47


Com dèiem, els resultats són demolidors:
  • CiU guanya a Catalunya, amb 16 escons, però el PP és la primera força en vots
  • El PP guanya a Barcelona i Tarragona, i CiU a Girona i Lleida
  • El PSC perd la meitat dels escons que tenia, i és tercera força en escons.
  • ICV manté els tristos dos escons que tenia
  • ERC acaba de pegar-se la patacada que no volíem veure, en quedar amb un únic escó per Barcelona.
Fins aquí les matemàtiques i una mica de sentit crític sobre els missatges que repeteixen com a lloros els diferents mitjans. Tant de bo el meu Excel estigui espatllat, i les previsions del CEO quedin molt lluny del resultat final.

Ah, se m'oblidava! En el mateix Baròmetre també queda clar que els catalans volem la independència, a més de fer del PP la primera força política de Catalunya. Qui ens entengui, que ens compri.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Un país de l'alçada de les Formigues

La Viquipèdia ens informa que les Illes Formigues són un conjunt de 16 petits illots, situats a uns 800 metres de la costa que s'estén entre Palamós i Palafrugell, amb una superfície total de 3.116,6 m2, que ve a ser menys de la meitat d'un camp de futbol, que, com tots sabem, és la nova mesura de totes les coses.

A les Illes Formigues no hi viu ningú. Per no haver-hi, no hi ha animals ni gairebé plantes, perquè els illots arriben a quedar coberts per l'aigua en dies de mala mar. De totes maneres, les Formigues tenen un cert interès natural, pesquer i turístic que mereixeran en el futur la creació d'una reserva marina.

Les nostres humils Formigues tenen també el seu racó en la història del país, en ser l'escenari d'una victòria naval dels catalans sobre els francesos allà per l'any 1285.

726 anys després resulta que aquests illots han estat objecte d'un nou enfrontament, per sort ara totalment incruent. Els ajuntaments de Palamós i Palafrugell es disputen en quin terme municipal s'han d'incloure, i la Generalitat finalment n'ha estat l'àrbitre, amb una decisió que els jutges ara han ratificat: les Illes Formigues no són ni de Palamós ni de Palafrugell, sinó que la meitat serà de Palamós i l'altra meitat serà de Palafrugell. Ni el savi Salomó s'hagués atrevit a tant, perquè tots sabem que mai no hauria arribat a partir el famós nen.

Així doncs, uns illots perduts al mar necessitaran de dos ajuntaments diferents per a la seva gestió. Suposo que tant a Palamós com a Palafrugell caldrà que l'ajuntament obri un negociat per ocupar-se de les Formigues, necessitaran que de tant en tant la brigada visiti els illots, i finalment constituiran una mancomunitat per a la seva administració conjunta. Evidentment, qualsevol decisió que s'hagi de prendre haurà de ser consensuada pels respectius representants, i haurà de ser ratificada posteriorment pels respectius plenaris municipals, sempre que no siguin de colors polítics diferents, cas en el qual no hi haurà manera d'arribar a cap acord raonable.

Francament la situació és patètica. En ple segle XXI i en una situació de crisi, on cal primar l'eficiència i buscar l'austeritat de les institucions públiques, dos ajuntaments són incapaços de trobar una solució coherent, on les Formigues quedin totalment dins d'un municipi i l'altre rebi, si cal, alguna mena de compensació. Per la seva banda, el nostre Govern, i no m'importa si és el d'ara o el d'abans, és incapaç d'imposar una mica de lògica, i prefereix fer content a tothom a risc de fer el ridícul. Meitat per a cadascun i aquí s'acaba el problema. El fet de les Formigues segurament és poc rellevant però és una anècdota que potser ens revela la categoria del país. Un país on només es vol acontentar tothom, encara que sigui a compte de no prendre les decisions correctes. Un país, en resum, de l'alçada de les Formigues.