dilluns, 28 d’agost del 2023

Catalans de fa 150 anys vistos per un italià

Aquest any 2023 s'han complert 150 anys de la publicació el 1873 del llibre Spagna de l'escriptor Edmondo De Amicis, mundialment famós pel llibre Cuore, que inclou la història del nen que anava dels Apenins als Andes. Spagna és la crònica del viatge que De Amicis va fer per la península ibèrica per encàrrec d'un diari de Florència, atès que en aquell moment regnava a Espanya el bon i efímer Amadeu de Savoia i hi havia a Itàlia un gran interès per la política espanyola.

El viatge recorregué de febrer a juny de 1872 les principals ciutats, amb inici a Barcelona i final a València, tot passant per Saragossa, Madrid i diverses ciutats castellanes i andaluses, havent de fer servir diligències, trens i vaixells. Amb una prosa florida va explicant el que troba més important de cada lloc, fixant-se en els paisatges i els edificis, però també en les persones i els costums.

I què diu de Catalunya i dels catalans? Doncs, que Barcellona è, all’aspetto, la città meno spagnuola della Spagna. Diu que gairebé no hi ha edificis antics i que els catalans no estem dotats per les arts, però que per tot arreu hi ha fàbriques i tallers, com si això fos Anglaterra. El més interessant és quan explica que som espanyols però no:

i Catalani non vogliono esser messi a mazzo cogli Spagnuoli delle altre provincie; siamo Spagnuoli, dicono, ma, intendiamoci, di Catalogna; gente, vale a dire, che lavora e che pensa, e all’orecchio della quale è più gradito il rumore degl’ingegni meccanici che il suono delle chitarre. Noi non invidiamo all’Andalusia la fama romanzesca, le lodi dei poeti, e le illustrazioni dei pittori; noi ci contentiamo di essere il popolo più serio e più operoso della Spagna.

Diu també que els catalans parlen amb menyspreu dels altres espanyols, i que tenen por d'espanyolitzar-se:

Intesi un catalano, un uomo chiaro per ingegno e dottrina, lamentare che la guerra d’indipendenza avesse troppo affratellato le diverse provincie di Spagna, ond’era seguìto che i catalani contraessero una parte dei difetti dei meridionali, senza che questi acquistassero nessuna delle buone qualità dei catalani. Siamo diventati, diceva, mas ligeros de casco, più leggeri di testa, e non se ne sapeva dar pace. Un bottegaio al quale domandai che pensasse del carattere dei castigliani, mi rispose bruscamente che, a suo avviso, sarebbe una gran fortuna per la Catalogna, che non ci fosse strada ferrata tra Barcellona e Madrid, perchè il commercio con quella gente corrompe il carattere e i costumi del popolo catalano.'

D'altra banda, reconeix que els espanyols tampoc no tenen un gran concepte dels catalans 

Quelli, per contro, parlano dei catalani come una signorina capricciosa, letterata e pittrice, parlerebbe d’una di quelle ragazze massaie, che leggono di preferenza la Cuciniera genovese che i romanzi di George Sand. Son gente dura, dicono, tutta d’un pezzo, che non ha il capo ad altro che all’aritmetica e alla meccanica; barbari, che farebbero d’una statua del Montanes un frantoio e d’una tela del Murillo un incerato; veri Beoti della Spagna, insopportabili con quel loro gergaccio, con quella musoneria, con quella gravità di pedanti.

La veritat és que sembla que no hem avançat molt...

A banda, viu el Carnaval de la ciutat i assisteix al Liceu (a Madrid anirà a toros i a una batalla de galls...), i acaba reconeixent la qualitat d'algun poema català. Pel que fa al castellà, diu que tothom el parla però amb dificultat o amb errors 

Anche la gente del popolo, però, parla, quando occorre, il castigliano, stentatamente (amb dificultat) e senza grazia; ma sempre assai meglio che non si parli l’italiano dal basso popolo delle Provincie settentrionali d’Italia. Neanco le persone colte, in Catalogna, parlano perfettamente la lingua nazionale; il castigliano riconosce il catalano alla prima, oltre che alla pronunzia, alla voce, e sopratutto alla illegittima frase scarsa

Després de Barcelona, camí ja de Saragossa, passa breument per Montserrat, on troba una escola de nens de visita al monestir, que de manera ben divertida es posen tots la barretina al crit del mestre.

Els capítols següents parlen de la seva visita a les diferents ciutats, amb especial atenció a Madrid, on va passar la majoria del temps del seu viatge. L'últim capítol el porta a València, on fa una delirant descripció de la moda valenciana 

Al vedere i primi così vestiti, vien da ridere, e non si può credere in nessuna maniera che sian contadini spagnuoli. Hanno non so che aria di greci, di beduini, di giuocatori di pallone, di danzatori di corda, di donne mezzo spogliate per andare a letto, di comparse da tragedia non finite di vestire, di gente faceta che voglia far ridere a spese sue. 

Les dones valencianes també mereixen l'elogi de l'italià, que les compara amb les andaluses 

La valenziana è più alta di statura, più grassoccia, meno bruna, e ha tratti più regolari, e occhi più soavi, e andatura e atteggiamenti più matronali. Non è un pepino come l’andalusa, che fa sentire il bisogno di mordersi un dito quasi per sedare la subita e disordinata insurrezione di desiderii capricciosi che ci si desta dentro alla sua vista; ma è una donna che si guarda con un sentimento di più tranquilla ammirazione

Ja per últim, explica com de cop se li van treure les ganes d'anar al port de València. Per a qui digui que abans la gent podia anar tranquil·la pels llocs...

- Al porto vuol andare, caballero?

- Al porto.

- Ave Maria purisima, al porto a quest’ora?

E si voltò verso un crocchio di donne che stavan accanto alla porta dicendo in dialetto valenzano

- Donne, rispondetegli voi per me: questo signore mi domanda per dove si passa per andare al porto!

Le donne risposero ad una voce: - Dio lo guardi!

- Ma da che?

- Non si fidi!

- Ma per che ragione?

- Per mille ragioni.

- Ditene una.

- Potrebb'essere assassinato.

Mi bastò una ragione sola, come ognuno può capire; e non cercai più in là.'


Text complet de Spagna: https://it.wikisource.org/wiki/Spagna

dissabte, 19 d’agost del 2023

"Sien quines sien" ... català o valencià? (una intel·ligent decisió de l'any 1992 en la polèmica entre català i valencià)

El juliol de 1992, només un dies abans que comencéssim els Jocs Olímpics de Barcelona, el Congrés espanyol va aprovar la reforma de la Constitució per permetre que els ciutadans comunitaris poguessin ser elegits en les eleccions locals, d'acord amb el que havia establert el tractat de Maastricht uns mesos enrere. La reforma es va aprovar per la via ràpida i, després del preceptiu pas inútil pel Senat, va ser publicada al BOE el 28 d'agost. Com que afectava el text de la Constitució (encara que realment només li va afegir dues paraules), es va decidir també que es publicaria en les altres llengües de l'estat.

Com que aleshores no hi havia gaire pràctica multingüe a Madrid, el govern de Felipe González va enviar el text de la llei de reforma als governs de les autonomies afectades, perquè es fessin les traduccions corresponents al basc, al gallec, al català i... al valencià perquè deien que a l'estatut valencià hi posava "llengua valenciana".

Així doncs, les Generalitats de llevant i de ponent (sí, a l'inrevés del que us penseu...) van rebre la mateixa petició del govern espanyol per fer la mateixa feina: traduir un text en castellà al català/valencià. Els tècnics van posar-se les mans al cap i van acordar conjuntament de fer una mateixa idèntica versió. Aleshores Catalunya encara vivia la llarga època de Jordi Pujol (1980-2003) i a València també portaven uns quants anys amb el socialista Joan Lerma (1982-1995). Ni a un ni a l'altre no els va semblar gaire malament, així que el tema va tirar endavant.

De seguida van escriure una versió traduïda, igual per a català que per a valencià, amb algunes concessions valencianes a les formes més esteses "catalanes", com la utilització dels verbs incoatius "estableix" o "resideix", amb l'única excepció d'un sorprenent "exegeix" en la versió valenciana.

El problema el van trobar al principi de l'últim paràgraf de l'exposició de motius, que en castellà començava amb les paraules "Cualesquiera que sean...". Evidentment, aquest ús en castellà era obsolet i només propi d'un llenguatge administratiu encarcarat, així que va ser descartada la traducció directa a un "Qualssevol que..." . La segona opció era la de la llengua normal, que en aquest cas diria "Siguin quines siguin" i "Siguen quines siguen" als dos costats de la Sènia. I aquí el tema va quedar encallat, perquè no es volia donar el gust als separadors lingüístics, escrivint dos textos diferents per una sola expressió. Calia trobar una solució en què se sentissin còmodes els del nord i els del sud.

No se sap si algú cridà l'"eureka" de rigor, però és que tampoc no va ser tan difícil. Senzillament es va recórrer a la forma verbal tradicional "sia", anterior tant a "sigui" com a "siga" i que, a més, continuava utilitzant-se en expressions com "al cel sia", "o sia" o "així sia". Així doncs, el darrer paràgraf de l'exposició de motius va començar naturalment per "Sien quines sien..." tant en la versió "catalana" com en la "valenciana", que així van arribar idèntiques a Madrid.

La lliçó d'aquesta història és que de vegades és molt fàcil deixar clar que català i valencià són la mateixa llengua. Només cal una mica d'intel·ligència, i la complicitat i la generositat d'un dels que "si no te l'ha fet, te la farà" i d'un altre dels que "home de bé no pot ser".

BOE: https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1992-20403

dimarts, 18 de juliol del 2023

150 anys de no ser espanyols

Avui 18 de juliol és l'efemèride d'un fet important sobre la relació de Catalunya amb Espanya. 

En concret, avui 18 de juliol de 2023 es compleixen 150 anys del 18 de juliol de 1873, dia en què Francesc Pi i Margall va dimitir com a president del Govern de la Primera República Espanyola. 

En concret, Pi i Margall va ser un dels tres catalans  que van presidir el Govern espanyol durant el breu període revolucionari-republicà de 1868 a 1873.  El primer fou el general Prim, president del Consell de Ministres durant un any i mig, des de juliol de 1869 fins el seu assassinat al desembre de 1870. Després vingué Estanislau Figueras, que no va durar ni 4 mesos de febrer a juny de 1873. I a continuació vingueren els 37 dies de Pi i Margall, entre juny i juliol del mateix 1873. 

Des d'aleshores, el desert. No trobem cap català entre els 55 següents presidents espanyols de govern o de república. Hi destaquen 12 andalusos, 12 madrilenys i 10 gallecs, i fins i tot n'hi ha de nascuts a les colònies de Perú, Cuba i Filipines. Però de catalans, cap més.  

En aquests 150 anys de segregació, segurament Francesc Cambó ha estat l'únic amb opcions reals, però va negar-se a renunciar al seu catalanisme per aconseguir el càrrec. També en la història més recent hem vist alguns aspirants del país com Miquel Roca,  Josep Borrell i Carme Chacón, que han fet mans i mànigues per aconseguir el lloc però sense cap èxit. 

La conclusió de tot plegat és fàcil. Resulta que la majoria dels que ens sentim catalans no ens considerem espanyols, però és que a Espanya ho tenen més clar: és la immensa majoria dels que se senten espanyols  que no consideren que els catalans siguem espanyols de veritat. 

dissabte, 17 de juny del 2023

El fum dels Yahrel Dnivosad

Dnivosad és una sorprenent ciutat russa del Caucas, situada a mig camí entre la industrial Volgograd i la mítica Stalingrad. Emplaçada a la vora del riu Dniva, seria una població desconeguda fins i tot dins de la gran Rússia si no fos per l'empenta de Yahrel Anatevsky, l'empresari d'origen jueu fundador de la Yahrel Dnivosad, la gran empresa d'automòbils de la ciutat.

La veritat és que fora de Rússia els Yahrel Dnivosad són uns complets desconeguts, però en canvi són gairebé una religió dins la gran nació exsoviètica. I el motiu és ben estrany: els Yahrel Dnivosad són més o menys com tots els altres cotxes, però es distingeixen perquè pel tub d'escapament deixen anar un fum espès, negre i pudent. Tal com sona, o ensuma. El que és increïble és que els seus propietaris estan orgullosos d'aquesta fumera marca de la casa, perquè això fa que els Yahrel siguin diferents i autèntics, davant de totes les altres marques normals i avorrides. De fet, la gent veu els Yahrel com l'últim record d'un mon soviètic romantitzat, però en realitat profundament molest i insalubre. Per increïble que sembli, els fanàtics diuen que un Yahrel Dnivosad ja no seria un autèntic Yahrel Dnivosad si no empudegués el món al seu pas. 

D'altra banda, no sembla que aquests fums importin a ningú, perquè els Yahrel Dnivosad van fumejant escandalosament pels carrers de Moscou i les altres ciutats del país enmig de la indiferència general i la passivitat de les autoritats. 

Òbviament, des de l'occident civilitzat no ho podem entendre. Tenim molt clar que aquest panorama és propi de països endarrerits on l'egoisme d'uns pocs passa pel davant del compliment de les normes mínimes de convivència. Senzillament als nostres països un vehicle com aquest, que molesta tothom per pur esnobisme, estaria totalment prohibit. Segur.

diumenge, 15 de gener del 2023

El poble sense idees ?

Es repeteix sovint una teòrica cita de Karl Marx que diria que el liberalisme era les idees sense poble, i que el carlisme era el poble sense idees, però que era el poble. El problema és que la cita es repeteix en autors catalans, mentre que només en trobem unes poques referències en castellà i és introbable en anglès o francès. Estrany.

El cert és que rebuscant en els textos de Marx la frase no vol aparèixer. De fet, la primera referència la trobem en un article d'Oriol Junqueras de 2007 titulat precisament El poble sense idees:

Tant és així que el carlisme expressa la nostàlgia per la tradicional aliança entre el tron i l'altar; però també representa la defensa de les formes de vida comunitàries. Tant de la comunitat nacional catalana contra el centralisme espanyol, com de les comunitats vilatanes contra la nova propietat burgesa. No és estrany, doncs, que Karl Marx afirmés que els carlins són el poble sense idees, però són el poble.

El 2009, el mateix autor amplia la cita a l'article Els carlins… són el poble , afegint-hi els liberals, amb una cita que ja reconeix que no és exacta:

Tant és així que Karl Marx va afirmar, si fa o no fa, que: “Els liberals són les idees sense el poble i els carlins són el poble sense idees… però són el poble”.

Des d'aleshores, la cita s'ha anat repetint però sense indicar-ne l'origen concret. Anant a la font, l'única cita semblant de Marx la trobem en un article que escrigué sobre les revolucions espanyoles publicada al New-York Daily Tribune el 27 d'octubre de 1854

Exclusively under the reign of the Central Junta, it was possible to blend with the actualities and exigencies of national defense the transformation of Spanish society, and the emancipation of the native spirit, without which any political constitution must dissolve like a phantom at the slightest combat with real life. The Cortes were placed in quite opposite circumstances — they themselves driven back to an insulated spot of the Peninsula, cut off from the main body of the monarchy during two years by a besieging French army, and representing ideal Spain while real Spain was conquered or fighting. At the time of the Cortes Spain was divided into two parts. At the Isla de Leon, ideas without action — in the rest of Spain, action without ideas. At the time of the Central Junta, on the contrary, particular weakness, incapacity and ill will were required on the part of the Supreme Government to draw a line of distinction between the Spanish war and the Spanish revolution.

Com veiem, la frase no és exacta, ja que no és el poble sinó l'acció el que es conjuga amb les idees. I el  que és més greu és que el filòsof alemany no es refereix a l'oposició de liberals i carlistes, sinó a la que hi havia entre els liberals constitucionalistes espanyols reunits a la Isla de León de Cadis el 1810, respecte dels espanyols que lluitaven físicament contra els francesos de Napoleó. Així, l'article de Marx ens retrata uns constitucionalistes allunyats de la realitat i de l'acció, la qual cosa li servirà després per explicar la seva posterior derrota.

Errare umanum est.


Referències