dimarts, 25 de setembre del 2012

Com a català tinc un somni


Deurien ser els últims anys dels 80. Josep Maria Bricall, destacat prohom del PSC i aleshores rector de la Universitat de Barcelona, és entrevistat a la televisió. Si no em falla la memòria, en un moment donat se sincera: "Com a català tinc un somni, però és impossible".

Aquella frase se'm va quedar gravada i he pensat força vegades en el que representava. A més, que ho digués algú des d'un partit tan nacionalment dubitatiu com el PSC m'ho va fer veure més clar: els catalans, tots els catalans, de l'origen i la ideologia que fos, teníem un somni, "el somni".

Però la frase també deia "però és impossible", que és el que hem pensat també els catalans durant molts anys. Teníem un somni, però estàvem convençuts que mai no es faria realitat.

I de cop i volta, ens adonem que el món ha canviat, i que el que ahir era impossible demà pot ser real. La veritat és que molts ja no ho esperàvem i d'entrada quedem descol·locats, però el vertigen del primer moment queda superat de seguida per la il·lusió, una immensa il·lusió per veure el nostre somni convertit en realitat. Dream come true, que diuen a les cançons.

Per nosaltres no quedarà.

dimarts, 18 de setembre del 2012

La meva pàtria és la pàtria dels meus fills


Domingo Puch és un emprenedor nascut al nord d'Espanya que ha aconseguit fer una petita fortuna amb el seu treball. Està casat prou feliçment amb Dorotea de la Vega, filla d'asturians, i del seu matrimoni han nascut 5 nois i una noia, la María del Carmen, autèntica nineta dels ulls del seu pare.

Fa molts anys que els Puch de la Vega viuen lluny de la seva terra, i de fet els seus fills ja han nascut tots en un país que els resulta alhora familiar i estrany. Familiar perquè els Puch de la Vega viuen feliçment en castellà i segueixen mantenint normalment els seus costums, però estrany perquè s'adonen que la gent d'aquella terra no és ben bé com ells, i que cada dia que passa veuen més mostres de desafecció a tot el que Espanya representa.

De fet, la María del Carmen, com els seus germans, ja és més d'aquest nou país que de l'Espanya del seus pares, i s'acaba casant amb un noi del país que resulta ser un destacat independentista. El noi té problemes pel seu enfrontament amb les autoritats espanyoles, i María del Carmen acudeix a demanar ajuda al seu pare.

Domingo Puch es troba entre l'espasa i la paret. Per una banda té l'estimació pel seu país d'origen, Espanya, i per l'altra té l'amor per la seva filla i el seu gendre. Ha de decidir-se. I sap perfectament que ajudar la Maria del Carmen anirà en contra de la seva pàtria de naixença. Però Domingo Puch ho té clar. A ell ningú no li treurà el seu amor i el seu respecte per Espanya, la terra que l'ha vist néixer a ell i als seus avantpassats, però sap que avui la seva autèntica pàtria és una altra: és aquell tros de món on ha fet arrels i on ha creat una família. I sap que la seva íntima obligació és procurar perquè aquella nova terra se'n surti.

Decidit, ajuda la filla i el gendre en tot el que necessitin. Més endavant, preguntat per aquella contradicció que l'hauria d'haver aturat, la seva resposta queda gravada en la història: La meva pàtria no és la pàtria dels meus pares. La meva pàtria és la pàtria dels meus fills.


Domingo Puch fou el sogre de Miguel Martín de Güemes (1785-1821), heroi de la guerra d'independència argentina.