dilluns, 29 de novembre del 2010

Què podem esperar per als propers quatre anys?

Ho sabia tothom i era profecia. El tripartit s'aguantava sobre unes coalicions impossibles només unides pel repartiment del poder. A la primera de canvi, els ciutadans han decidit prescindir-ne, castigant especialment els socialistes als pitjors resultats de la seva història. Sens dubte el problema ha estat un  PSC-PSOE indefinit, massa catalanista per als seus votants més espanyols, massa espanyolista per als catalans, atropellat a més per la crisi econòmica i la sentència de l'Estatut, i amb un president de perfil baixíssim, incapaç de cap mena de lideratge que transcendís el seu propi partit. Potser aquest daltabaix serà l'ocasió perquè els socialistes catalans decideixin si volen continuar essent l'actual apèndix del PSOE, liderat per Montillas, Corbachos i Chacons, o si es volen convertit en un partit català.

De la patacada d'Esquerra, el millor que es pot dir és que estava escrita des del dia que van decidir pactar el segon tripartit. Amb els vots del 2010 ja podem dir que van ser dos-cents mil els votants d'Esquerra que es van sentir traïts quan el 2006 el partit de Macià i Companys va donar suport al PSC-PSOE a canvi de no res, amb el pretensiós argument que acostaven els socialistes al catalanisme. Francament, si a partir d'ara volen aspirar a tornar a un lloc central en la política catalana, faran bé de renovar tota la direcció responsable de convertir la tercera força del Parlament en la cinquena.

La sorpresa s'ha donat en el relleu de l'independentisme. Quan fa uns mesos tot semblava a favor de Carretero, ha resultat que el triomfador de la nit, amb permís del sr.Mas, ha estat Joan Laporta. De totes maneres, entre Reagrupament i Solidaritat només han pogut recollir 140.000 vots dels 200.000 que Esquerra s'ha deixat pel camí, la qual cosa s'ha traduït en 4 escons per a Solidaritat per compensar els 11 perduts per Esquerra. I fins i tot si haguessin anat junts, amb els vots obtinguts només s'hauria rascat 1 escó més per Lleida. En global un mal negoci, i només el temps dirà si l'expresident del Barça serà capaç d'aglutinar més vots en futures eleccions. El personatge és sens dubte explosiu, però hi ha seriosos dubtes que sigui capaç de resistir quatre anys al Parlament sense major protagonisme. Per no parlar de les nul.les perspectives que lamentablement se li obren a un Reagrupament que ha obtingut uns resultats clarament insuficients en unes condicions gairebé immillorables.

Les alegries relatives de la nit han estat que a Ciutadans no aconsegueixen convèncer més gent perquè els donin suport en la seva croada contra el catalanisme, i que els racistes de l'Anglada no hagin entrat al Parlament, tot i haver recollit més de 70.000 vots. 

Dels peperos i els d'iniciativa, res a dir. Fan la seva, segurs d'estar en possessió de la veritat, aguantant el tipus a les eleccions, sabent que un dia estan més amunt i un altre més avall, però sense cap voluntat real de seduir el conjunt de la societat catalana.

I, last but òbviament not least, Convergència i Unió tornarà a la Generalitat per la porta gran, sense haver fet res més que esperar que el cadàver de l'enemic els passés per davant de casa. Però el gran misteri és saber què faran el flamant president Mas i el seu equip durant aquests quatre anys que ara comencen. D'entrada s'esveraran pels comptes de la Generalitat, prendran quatre mesures de cara a la galeria i aniran fent a l'espera de temps millors. En tot cas, se suposa que racionalitzaran una mica el desgavell organitzatiu produït pel repartiment de quotes del tripartit, i que no posaran cap polític rival en un lloc compromès només per cremar-lo. I pel que fa a la negociació amb Madrid, tot s'haurà de fiar a les eleccions espanyoles del 2012, on caldrà posar un ciri perquè el gran partit espanyol de torn -PSOE o PP- requereixi d'uns quants vots perquè es puguin aconseguir  algunes competències o rebre una mica més de finançament.

I la independència? Doncs molt em temo que no se l'espera almenys fins el 2014...

dilluns, 22 de novembre del 2010

Uns autèntics experts en immigració

Lamentablement han aparegut amb força missatges xenòfobs en les eleccions al Parlament de 2010. Així, un partit pretesament centrat com el PP no ha tingut cap problema per proposar mesures com l'expulsió dels immigrants sense feina, o per presentar un joc a Internet on directament es dispara als immigrants. A més, a les eleccions es presenta també Plataforma per Catalunya, un partit d'ultradreta que fa de l'odi a l'immigrant la seva única raó de ser, amb un eslògan ben explícit: "Primer els de casa". A destacar també que aquest partit, potser per pura curiositat, rep un ressò mediàtic desproporcionat respecte la seva força real, si tenim en compte que en les eleccions municipals de 2007 va obtenir 12.000 vots a tot Catalunya, equivalents al 0,4% del total que es van emetre.

En tot cas, l'eslògan "Primer els de casa" crida l'atenció perquè primer caldria saber qui són/som els de casa. Parafrasejant la dita que s'aplica als argentins, podem dir que els catalans descendim dels francs i dels trens a parts iguals. Qualsevol historiador ens pot explicar els successius pobladors que han arribat al nostre país al llarg dels anys: ibers, bascos, romans, gots, àrabs, francs, gitanos, aragonesos, occitans, jueus... fins arribar a un últim segle on s'han viscut fins a tres grans onades migratòries. Exagerant una mica, podem dir que darrerament cada 40 anys ha arribat a Catalunya un milió d'immigrants. Primer van ser els valencians i murcians dels anys 20, després els andalusos i extremenys dels 60, i ara són els sudamericans i africans del 2000. I en cada cas, la societat catalana, per pura conveniència segurament, ha rebut i integrat els nouvinguts fins on ha pogut, amb un èxit més que raonable. De fet, una de les conseqüències d'aquest èxit és justament que els milions de catalans que descendim dels immigrants dels 20, com jo mateix, o dels 60, hem oblidat totalment la nostra condició original d'immigrant quan ens trobem amb els nous catalans.

Així no és estrany que nosaltres mateixos diguem que els sudamericans o els magrebins són ganduls, lladres i bruts... que són exactament els mateixos retrets que es van haver de sentir els nostres pares i avis quan van arribar. Per a un català dels anys 20, un murcià era poc menys que un monstre, i per a un català dels anys 60, un andalús no era més que un ignorant i un gandul. Que els immigrants viuen en pisos patera? Demaneu als vostres familiars vinguts del sud com vivien fa 50 anys. Que no s'integren? Volteu pel barri a veure en quin idioma parla encara la majoria de la immigració dels 60.

I evidentment hi ha colombians ganduls, paquistanís masclistes i marroquins delinqüents. Els immigrants no són tots bellíssimes persones i són de vegades font de problemes. Però la manera de resoldre aquests problemes no és expulsar els nouvinguts tan bon punt es queden sense feina, ni negar-los els serveis socials, d'ensenyament o de salut. La solució és la integració, en la feina, en l'escola, en la societat en el seu conjunt. 

Serà una tasca difícil i llarga, però ens en sortirem. Tots els catalans som uns autèntics experts en immigració.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Tot per la qualitat de l'educació

Des de fa una colla d'anys, els treballadors dels sectors públics no es mobilitzen pels seus interessos laborals, sinó per la qualitat del servei que presten, sigui aquest l'educació, la sanitat o els transports. La regla de tres era que si l'Administració oferia millors condicions laborals als treballadors, automàticament millorava la qualitat del servei al ciutadà. El raonament tenia sentit en el fet que si es pagava pitjor als treballadors públics, finalment les places serien ocupades per treballadors menys competents. O si es precaritzaven les plantilles, aleshores augmentaven les rotacions i el personal estava menys preparat. Fins aquí el motiu, tots i els abusos, almenys tenia un sentit.

L'argument, però, va començar a grinyolar en el cas concret de l'educació, quan es va instaurar la sisena hora en l'ensenyament primari públic. Era evident que l'educació no aconseguia els seus resultats, atesos els baixos nivells aconseguits pel conjunt de l'alumnat, i una manera de millorar-los era, òbviament, impartir una hora més de classe al dia. El Departament va posar més mestres per cobrir aquesta hora de més, va reduir una hora setmanal la dedicació de docència del personal, va regalar un dia més de "lliure disposició" i va deixar que les escoles decidissin l'horari final d'aplicació. Finalment la mesura es va aplicar, no sense una oposició ferotge dels sindicats, que encara aleshores van tenir la barra de protestar la mesura, al.legant que s'hi oposaven "per la qualitat de l'educació".

El remat final ha estat aquest any 2010-2011 la postura del professorat de deixar de fer colònies en protesta per la negativa del Departament a autoritzar la jornada intensiva de juny, que reduïa de 6 a 4 les hores diàries durant aquest mes. Aquí, els mestres han llençat per l'aigüera la seva eterna defensa "de la qualitat de l'ensenyament" perquè el que proposaven era, ras i curt, empitjorar-lo, en deixar de fer unes sortides plenes de valors pedagògics. I aquest xantatge, en què s'han utilitzat els nens com a moneda de canvi, s'ha realitzat només per defensar les condicions laborals d'un professorat que veia, amb horror, que la seva jornada s'allargaria dues hores durant el mes de juny. Una jornada que, tot sigui dit, suma 805 hores de docència a l'any, comptant els 175 dies màxims de classe per la dedicació setmanal de 23 hores a la docència (Document per a l'organització i el funcionament de les escoles i els centres públics d'educació especial. Curs 2010-2011)

Finalment, se suposa que per raons electoralistes, el Departament ha decidit tornar a autoritzar la jornada intensiva, i els nostres nens segurament tornaran a fer colònies. Els mestres hauran guanyat una batalla laboral, però hauran perdut la guerra de la seva credibilitat com a professionals preocupats pel seu treball. En tot cas, en les seves properes reivindicacions laborals, a les quals tenen tot el dret del món, que facin les vagues i manifestacions que calgui, però que no tornin a agafar els nens d'ostatges i, sobretot, que s'oblidin de pregonar per sempre més que protesten "per la qualitat de l'educació".

dilluns, 8 de novembre del 2010

La Sagrada Família entona el cant del cigne

Diumenge 7 de novembre de 2010. El papa Benet XVI consagra la Sagrada Família com a basílica en una brillant cerimònia religiosa concelebrada amb centenars de sacerdots. L'espectacle compta amb el decorat incomparable del temple de Gaudí que, tot i que inacabat, viu avui la seva posada de llarg mundial de la mà d'una retransmissió televisiva impecable. Milers de persones segueixen la missa dins del temple i en els carrers dels voltants, i són milions els que la veuen en directe per televisió. En una paraula, impressionant.

Una setmana després torna a ser diumenge. Les misses de les parròquies congreguen tot just unes desenes de persones. Hi abunden els caps blancs, de tantes àvies que s'han resignat a veure que el seu cristianisme és un altre element del passat que desapareix sense remei, com els manuals de bones maneres o la cuina econòmica. Per la seva banda, les famílies joves passen pàgina de la religió ja sense els remordiments que encara tenien els seus pares. Així, batejos i comunions baixen en picat en tot just 10 anys, els matrimonis civils ja superen els religiosos, i les vocacions només cobreixen la tercera part dels sacerdots que es jubilen. Per no parlar del relativisme moral amb què es rep la doctrina: el divorci ja és un dret inalienable, les conductes públiques no segueixen ni un dels principis catòlics, i les diferents opcions sexuals són vistes per la societat amb una "esgarrifosa" normalitat. És a dir, més enllà de la pervivència d'elements de la tradició cultural cristiana, Catalunya és avui una societat laica, que atorga una audiència minoritària al cristianisme.

Són els fets. I a falta d'un miracle, l'església catòlica no tindrà cap altra opció que anar adequant la seva estructura a la  nova situació. Amb els anys cada cop veurem més "ex-glésies" sense públic convertides en equipaments culturals o esportius, escoles religioses definitivament absorbides per la xarxa pública, i l'obra de caritat de l'església abocada al compromís social, sense el rerefons cristià que l'emparava.

Deien els antics que el cigne entona el més bell cant just quan veu que s'acosta al seu final. Potser pel mateix, l'Església catòlica de Catalunya donava avui a la Sagrada Família la seva millor nota.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Que no ens tornin a timar amb les obres d'art de Lleida

Per sort, la disputa per les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida anirà per llarg. Aquesta vegada el Govern de la Generalitat s'ha plantat i ha decidit defensar el Museu en la seva integritat, tal com és la seva obligació. En canvi, el Bisbat de Lleida ha acabat fent un paper d'estrassa del tot indigne, plegat als interessos de l'església espanyola.

De totes maneres, el punt interessant del tema és l'origen d'aquest conflicte. Després d'una primera operació l'any 1955, entre els anys 1995 i 1998 el Bisbat de Lleida va veure com li segregaven totes les parròquies incloses en els límits de la província d'Osca, que van anar a parar al nou bisbat de Barbastre-Monsó. D'aquesta manera, es retallava l'antic Bisbat de Lleida, que remuntava els seus límits a les divisions administratives romanes, per adequar-lo als límits provincials espanyols. I el drama és que aquesta retallada es va fer a canvi de no res. En aquell moment, es parlava de crear una conferència episcopal catalana, deslligada de l'espanyola, i la segregació de les parròquies de la Franja era una mena de compensació. Al final, com tots sabem res: les parròquies es van segregar, incloent-hi evidentment totes les catalanoparlants del Baix Cinca, la Llitera i la Baixa i Alta Ribagorça, mentre que la conferència episcopal catalana va quedaer en una pura quimera.

És amb aquesta lliçó que ens dóna la història que cal afrontar la negociació per les obres d'art del Museu de Lleida. Amb independència -sempre!- de les raons que ens assisteixin, és evident que actualment Catalunya té una cosa que volen els nostres amics espanyols. La qüestíó és posar-hi un preu, tant cínicament com sigui possible. Que volen les obres d'art? Doncs que ens traspassin la gestió dels aeroports, per posar un exemple. La política, ens agradi o no, és això. Do ut des. El que no podrem permetre és que tard o d'hora les peces comencin a creuar la clamor d'Almacelles a canvi de no res.

L'altra alternativa, evidentment, és solucionar-ho eliminant l'arrel del problema. En aquest cas, només caldria exigir la restauració de la situació de fa només 15 anys -en la història de l'església això és una minúcia- de manera que les parròquies de la Franja tornessin a ser del Bisbat de Lleida. I tots contents.