dimarts, 2 de novembre del 2010

Que no ens tornin a timar amb les obres d'art de Lleida

Per sort, la disputa per les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida anirà per llarg. Aquesta vegada el Govern de la Generalitat s'ha plantat i ha decidit defensar el Museu en la seva integritat, tal com és la seva obligació. En canvi, el Bisbat de Lleida ha acabat fent un paper d'estrassa del tot indigne, plegat als interessos de l'església espanyola.

De totes maneres, el punt interessant del tema és l'origen d'aquest conflicte. Després d'una primera operació l'any 1955, entre els anys 1995 i 1998 el Bisbat de Lleida va veure com li segregaven totes les parròquies incloses en els límits de la província d'Osca, que van anar a parar al nou bisbat de Barbastre-Monsó. D'aquesta manera, es retallava l'antic Bisbat de Lleida, que remuntava els seus límits a les divisions administratives romanes, per adequar-lo als límits provincials espanyols. I el drama és que aquesta retallada es va fer a canvi de no res. En aquell moment, es parlava de crear una conferència episcopal catalana, deslligada de l'espanyola, i la segregació de les parròquies de la Franja era una mena de compensació. Al final, com tots sabem res: les parròquies es van segregar, incloent-hi evidentment totes les catalanoparlants del Baix Cinca, la Llitera i la Baixa i Alta Ribagorça, mentre que la conferència episcopal catalana va quedaer en una pura quimera.

És amb aquesta lliçó que ens dóna la història que cal afrontar la negociació per les obres d'art del Museu de Lleida. Amb independència -sempre!- de les raons que ens assisteixin, és evident que actualment Catalunya té una cosa que volen els nostres amics espanyols. La qüestíó és posar-hi un preu, tant cínicament com sigui possible. Que volen les obres d'art? Doncs que ens traspassin la gestió dels aeroports, per posar un exemple. La política, ens agradi o no, és això. Do ut des. El que no podrem permetre és que tard o d'hora les peces comencin a creuar la clamor d'Almacelles a canvi de no res.

L'altra alternativa, evidentment, és solucionar-ho eliminant l'arrel del problema. En aquest cas, només caldria exigir la restauració de la situació de fa només 15 anys -en la història de l'església això és una minúcia- de manera que les parròquies de la Franja tornessin a ser del Bisbat de Lleida. I tots contents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada