Des de fa una colla d'anys, els treballadors dels sectors públics no es mobilitzen pels seus interessos laborals, sinó per la qualitat del servei que presten, sigui aquest l'educació, la sanitat o els transports. La regla de tres era que si l'Administració oferia millors condicions laborals als treballadors, automàticament millorava la qualitat del servei al ciutadà. El raonament tenia sentit en el fet que si es pagava pitjor als treballadors públics, finalment les places serien ocupades per treballadors menys competents. O si es precaritzaven les plantilles, aleshores augmentaven les rotacions i el personal estava menys preparat. Fins aquí el motiu, tots i els abusos, almenys tenia un sentit.
L'argument, però, va començar a grinyolar en el cas concret de l'educació, quan es va instaurar la sisena hora en l'ensenyament primari públic. Era evident que l'educació no aconseguia els seus resultats, atesos els baixos nivells aconseguits pel conjunt de l'alumnat, i una manera de millorar-los era, òbviament, impartir una hora més de classe al dia. El Departament va posar més mestres per cobrir aquesta hora de més, va reduir una hora setmanal la dedicació de docència del personal, va regalar un dia més de "lliure disposició" i va deixar que les escoles decidissin l'horari final d'aplicació. Finalment la mesura es va aplicar, no sense una oposició ferotge dels sindicats, que encara aleshores van tenir la barra de protestar la mesura, al.legant que s'hi oposaven "per la qualitat de l'educació".
El remat final ha estat aquest any 2010-2011 la postura del professorat de deixar de fer colònies en protesta per la negativa del Departament a autoritzar la jornada intensiva de juny, que reduïa de 6 a 4 les hores diàries durant aquest mes. Aquí, els mestres han llençat per l'aigüera la seva eterna defensa "de la qualitat de l'ensenyament" perquè el que proposaven era, ras i curt, empitjorar-lo, en deixar de fer unes sortides plenes de valors pedagògics. I aquest xantatge, en què s'han utilitzat els nens com a moneda de canvi, s'ha realitzat només per defensar les condicions laborals d'un professorat que veia, amb horror, que la seva jornada s'allargaria dues hores durant el mes de juny. Una jornada que, tot sigui dit, suma 805 hores de docència a l'any, comptant els 175 dies màxims de classe per la dedicació setmanal de 23 hores a la docència (Document per a l'organització i el funcionament de les escoles i els centres públics d'educació especial. Curs 2010-2011)
Finalment, se suposa que per raons electoralistes, el Departament ha decidit tornar a autoritzar la jornada intensiva, i els nostres nens segurament tornaran a fer colònies. Els mestres hauran guanyat una batalla laboral, però hauran perdut la guerra de la seva credibilitat com a professionals preocupats pel seu treball. En tot cas, en les seves properes reivindicacions laborals, a les quals tenen tot el dret del món, que facin les vagues i manifestacions que calgui, però que no tornin a agafar els nens d'ostatges i, sobretot, que s'oblidin de pregonar per sempre més que protesten "per la qualitat de l'educació".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada