Ho sabia tothom i era profecia. El tripartit s'aguantava sobre unes coalicions impossibles només unides pel repartiment del poder. A la primera de canvi, els ciutadans han decidit prescindir-ne, castigant especialment els socialistes als pitjors resultats de la seva història. Sens dubte el problema ha estat un PSC-PSOE indefinit, massa catalanista per als seus votants més espanyols, massa espanyolista per als catalans, atropellat a més per la crisi econòmica i la sentència de l'Estatut, i amb un president de perfil baixíssim, incapaç de cap mena de lideratge que transcendís el seu propi partit. Potser aquest daltabaix serà l'ocasió perquè els socialistes catalans decideixin si volen continuar essent l'actual apèndix del PSOE, liderat per Montillas, Corbachos i Chacons, o si es volen convertit en un partit català.
De la patacada d'Esquerra, el millor que es pot dir és que estava escrita des del dia que van decidir pactar el segon tripartit. Amb els vots del 2010 ja podem dir que van ser dos-cents mil els votants d'Esquerra que es van sentir traïts quan el 2006 el partit de Macià i Companys va donar suport al PSC-PSOE a canvi de no res, amb el pretensiós argument que acostaven els socialistes al catalanisme. Francament, si a partir d'ara volen aspirar a tornar a un lloc central en la política catalana, faran bé de renovar tota la direcció responsable de convertir la tercera força del Parlament en la cinquena.
La sorpresa s'ha donat en el relleu de l'independentisme. Quan fa uns mesos tot semblava a favor de Carretero, ha resultat que el triomfador de la nit, amb permís del sr.Mas, ha estat Joan Laporta. De totes maneres, entre Reagrupament i Solidaritat només han pogut recollir 140.000 vots dels 200.000 que Esquerra s'ha deixat pel camí, la qual cosa s'ha traduït en 4 escons per a Solidaritat per compensar els 11 perduts per Esquerra. I fins i tot si haguessin anat junts, amb els vots obtinguts només s'hauria rascat 1 escó més per Lleida. En global un mal negoci, i només el temps dirà si l'expresident del Barça serà capaç d'aglutinar més vots en futures eleccions. El personatge és sens dubte explosiu, però hi ha seriosos dubtes que sigui capaç de resistir quatre anys al Parlament sense major protagonisme. Per no parlar de les nul.les perspectives que lamentablement se li obren a un Reagrupament que ha obtingut uns resultats clarament insuficients en unes condicions gairebé immillorables.
Les alegries relatives de la nit han estat que a Ciutadans no aconsegueixen convèncer més gent perquè els donin suport en la seva croada contra el catalanisme, i que els racistes de l'Anglada no hagin entrat al Parlament, tot i haver recollit més de 70.000 vots.
Dels peperos i els d'iniciativa, res a dir. Fan la seva, segurs d'estar en possessió de la veritat, aguantant el tipus a les eleccions, sabent que un dia estan més amunt i un altre més avall, però sense cap voluntat real de seduir el conjunt de la societat catalana.
I, last but òbviament not least, Convergència i Unió tornarà a la Generalitat per la porta gran, sense haver fet res més que esperar que el cadàver de l'enemic els passés per davant de casa. Però el gran misteri és saber què faran el flamant president Mas i el seu equip durant aquests quatre anys que ara comencen. D'entrada s'esveraran pels comptes de la Generalitat, prendran quatre mesures de cara a la galeria i aniran fent a l'espera de temps millors. En tot cas, se suposa que racionalitzaran una mica el desgavell organitzatiu produït pel repartiment de quotes del tripartit, i que no posaran cap polític rival en un lloc compromès només per cremar-lo. I pel que fa a la negociació amb Madrid, tot s'haurà de fiar a les eleccions espanyoles del 2012, on caldrà posar un ciri perquè el gran partit espanyol de torn -PSOE o PP- requereixi d'uns quants vots perquè es puguin aconseguir algunes competències o rebre una mica més de finançament.
I la independència? Doncs molt em temo que no se l'espera almenys fins el 2014...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada