dissabte, 16 de novembre del 2019

Una història de butxaca del Poblenou: presentació del llibre “Història de butxaca de Catalunya” dins dels actes del 40è aniversari de l’Associació de Veïns del Parc de la Ciutadella

Bon dia, 

En primer lloc, vull donar les gràcies a l’Associació de Veïns del Parc i la Llacuna del Poblenou, per convidar-me a fer aquesta presentació dins els actes de celebració del 40è aniversari de l’Associació de Veïns del Parc de la Ciutadella. Des d’aquí la meva felicitació i que per molts anys més, el moviment veïnal dels barris de Barcelona i la resta de ciutats del país continuï treballant per la democràcia i la justícia social.

Gràcies també a la Rosa Garcia, de la papereria Dumbo, culpable d’aquesta invitació. Sens dubte un autèntic puntal del barri que el passat Sant Jordi va tenir l’amabilitat de convidar-me a firmar, i a més em va regalar un bolígraf. Quan el passat setembre em va trucar per dir-me si volia a venir a parlar del meu llibre i de la història del barri, no vaig saber dir-li que no. I qui li pot dir que no a la Rosa Garcia?

Començo per presentar-me i per presentar el meu llibre. Com ja veieu, em dic Oriol Andrés Casamiquela i he escrit un llibre titulat Història de butxaca de Catalunya. Soc barceloní i he viscut sempre entre Sants i les Corts i em conservo força bé (si no m’ho dic jo, no m’ho diu ningú) als meus 54 anys, 54 com el bus que passa prop de casa i arriba fins a l’estació del Nord, ben a prop d’aquí. Soc llicenciat en Filologia Catalana i he estat professor d’història de la llengua catalana a la Universitat de Barcelona, tot i que fa anys que la vida m’ha portat inexplicablement pel mal camí de la informàtica.

Aquest any he publicat el meu primer llibre. I per què he escrit un llibre? Molt fàcil, per poder-me morir. La dita està clara: en la vida has de tenir un fill –en tinc 3- , plantar un arbre –en vaig plantar algun de petit- i escriure un llibre. Així doncs, com que he fet les 3 coses ara ja em puc morir. I vosaltres no.

El llibre en qüestió es diu Història de butxaca de Catalunya i, com diu la ressenya, és un llibre “que recorre de manera rigorosa i amena la història del nostre país”. El llibre és de fet un resum d’història del país per a persones que normalment no llegeixen història, amb un centenar de temes molt breus que es poden llegir en ordre –un rere l’altre cronològicament- o saltejant entre els temes, que es poden llegir independentment.

Obres el llibre, et crida l’atenció el tema de Jaume I i el llegeixes. Després fulleges i vas als Almogàvers (els soldats del segle XIV, no el vostre carrer) i d’aquí ja passes a les guerres carlines del s.XIX o la famosa “transició democràtica” de final del s.XX que vam viure els que ja tenim més anys i menys cabell. Tot explicat molt resumit i amb tota la informació de context perquè els temes puguin ser llegits per tothom. De fet, el llibre està escrit pensant en nosaltres els catalans, però al mateix temps amb la vista posada perquè pugui ser llegit per ciutadans de tot el món. Per això, amb l’Editorial Gregal hem corregut a fer també les versions en castellà i en anglès, que ja es poden trobar a les millors llibreries, com la Dumbo de la Rosa Garcia, a part d’altres com Laie, Alibris o Casa del Llibre.

A més, els temes estan il·lustrats majoritàriament amb imatges del nostre patrimoni que podem visitar. Així al tema dels ibers hi ha una imatge de la fortalesa dels Vilars d’Arbeca i quan parlem de la guerra de Successió hi ha una fotografia del castell de Cardona. Amb un doble objectiu: fer la lectura més atractiva, reivindicar alhora el patrimoni català. Si mireu la ressenya diu alguna cosa així com “viure la història en primera persona”. Aquest és l’objectiu, tot i que de vegades calgui una mica d’imaginació.

Per tant, llibre resumit, amb temes independents, fàcils de llegir i il·lustrat. Per tant, doncs, una gran idea... que he de reconèixer que no és meva. De fet, vaig agafar la referència d’un llibre titulat Pocket History of Scotland que vaig comprar fa uns anys en un viatge familiar a Escòcia. Ara només espero que no em reclamin copyright.

Sobre l’elecció del centenar de temes, en la presentació a la Setmana del Llibre en Català, Enric Calpena em va fer notar que gairebé la meitat són dels darrers 200 anys. I és que hem tingut un segle XIX i un segle XX que han estat apassionants, i un inici del segle XXI que no es queda enrere. Així doncs també es tracta d’una història pròxima, de tot el seguit d’esdeveniments que han fet que Catalunya sigui com és actualment.

I per què fem història? Permeteu-me ara que recordi una història personal que ja vaig comentar en la presentació del llibre, que és la història de la meva àvia Maria. Maria Mestre Montaner va néixer l’any 1898 a Alcalalí, un poble d’Alacant d’uns 1.000 habitants a 20km de Dénia. De joveneta va emigrar a Barcelona, on l’any 1921 es va casar amb el meu avi Juan Andrés Carpena, vingut de Yecla, Múrcia. La mala sort i les males condicions sanitàries de l’època sobretot per als treballadors, va fer que l’any 1936 la meva àvia morís de part, deixant el meu avi amb 7 fills, entre ells, evidentment, el meu pare. Però si recordo la meva àvia Maria és per recordar que la majoria dels catalans som fills i nets d’un fet històric com són les immigracions del segle XX. Però és que, a més, la meva àvia Maria venia d’una zona d’Alacant que havia estat repoblada amb mallorquins al segle XVII després de l’expulsió dels moriscos. I, per acabar, aquests mallorquins del segle XVII eren al seu torn descendent dels catalans que havien repoblat les Illes Balears després de la conquesta del segle XIII. Així doncs, la vida de la meva àvia i, per tant, la del meu pare, la meva i la dels meus fills és el resultat de fets històrics tan allunyats com la conquesta de Jaume I de Mallorca de 1229 i l’expulsió dels moriscos de Felip el Pietós del 1609, o tan propers com la immigració de principis del segle XX provocada per la revolució industrial iniciada el segle anterior. I aquesta és una història particular, de les moltes històries que a tots ens han portat fins aquí i que conjuntament han format aquesta societat nostra.

Així doncs, tots som col·lectivament un producte de la història. I per això parlem d’història, per mirar d’entendre per què la societat present és com és. De fet, fa uns dies vaig veure un anunci d’unes anàlisis d’ADN que et pots fer fins i tot per correu –no sé el nom de l’empresa ni el preu- i la gent estava molt contenta de llegir els resultats i veure quin eren els seus orígens. Obries el sobre dels resultats i de cop sabies que eres un 45% ibèric, un 31% centreeuropeu, un 15% rus i un 9%... nigerià?. La veritat és que proves com aquestes són un excel·lent exercici contra el racisme, però a part, la gent estava contenta de saber d’on venia, de saber qui era. Doncs amb la història fem el mateix, però col·lectivament. Així mirem en quin percentatge som pagesos, soldats, obrers...

I he fet aquesta història a nivell de Catalunya, de país, també es pot fer més àmplia, a nivell europeu, per exemple, o a nivell més local, com podria ser fer la història d’un barri concret. Així, si el llibre és una aproximació a la història de Catalunya, us proposo que aquesta xerrada sigui una petita aproximació a la història del Poblenou.

Així doncs, senyores i senyors, nens i nens, amb tots vostès, una petita "història de butxaca del Poblenou"

El Poblenou entra a la història potser a partir del segle XIII. Per què no abans? Per una senzilla raó, perquè el barri no existia, perquè la línia de costa en temps dels romans arribava fins a l’actual plaça de les Glòries. Heu d’imaginar que Barcelona era només la ciutat romana que queda entre la Catedral i la part de darrera de Correus (aproximadament un rectangle de 400x300m), i des d'aquí cap a baix tot era mar. I com neix el Poblenou? Doncs segurament amb els sediments del riu Besós. Avui en dia pot semblar estrany, perquè és un riu que tenim molt reduït, però realment tot el barri és territori de sediment, realment un poble nou, i amb la majoria del barri per sota de 6 metres sobre el nivell del mar, amb la qual cosa fer un parking al Poblenou deu ser un esport de risc. Així doncs, el Poblenou fill del Besòs.

Penseu també que a l’altra banda de Barcelona passa el mateix i tot el pla del Baix Llobregat fins al mar són sendiments aportats pel Llobregat. Que en època romana, per anar de Barcelona a Tarragona no es podia anar per la costa, i calia anar a passar per Martorell. De fet, aquest pas obligat per Martorell ha deixat tanta empremta, que encara ara avui en dia és tradició que la majoria de persones que van de Barcelona a Tarragona passin per Martorell i, a més, hi deixin uns diners com a record.

Com dèiem, al llarg dels segles, el Poblenou es va formant a base de sediments, i el que primer és aigua, després és aiguamoll i llacunes, i finalment va acabant essent terra ferma. I precisament la Llacuna que dona nom a aquest barri del Parc i la Llacuna va existir fins al segle XVIII, tot just fa quatre dies. En la seva etapa final era allargada, al llarg més o menys de l’actual carrer Llacuna, nom obvi, des de l'alçada Almogàvers fins al mar. I, parlant d’aigua, a més d’aquesta Llacuna, hi havia també el Bogatell que fins als anys 70 corria a cel obert, de fet durant molts anys una claveguera a cel obert, per on ara hi ha l’avinguda del Bogatell.

De fet no és fins al segle XIII que no trobem les primeres masies com Can Canals, que aprofiten les zones humides per a pastures del bestiar de Barcelona. La ciutat de Barcelona, en aquells segles de l’Edat Mitjana ja ha superat els límits de la ciutat romana i ocupa tota la zona de l’actual Ciutat Vella, envoltada per les rondes i més o menys l’actual passeig Lluís Companys, incloent-hi la part oest de l’actual Parc de la Ciutadella. En la zona de l’actual Parc, hi destacava el convent de Santa Clara fundat el segle XIII, enganxat a la muralla, que era un dels grans convents de la Barcelona medieval i moderna, amb una església i un claustre gòtics situats on hi ha ara l’institut Verdaguer dins del Parc. El convent sencer, molt afectat per la guerra de Successió de 1714, va ser derruït per construir la fortalesa de la Ciutadella, i només en va restar el campanar o torre de Sant Joan, reaprofitat com a punt de vigilància i presó, mentre que les monges de Santa Clara van anar a ocupar el Saló del Tinell. Per cert, per si algú vol veure’l, el retaule barroc de Santa Clara del segle XVII està actualment a l’església de Sant Vicenç de Sarrià. A banda, al Museu Marés provinents dels convents de Santa Clara hi ha encara algunes columnes i capitells gòtics a més d’una imatge de Santa Rosalia, tra-tra, de Palerm.

Arribem ja al segle XVIII i ens trobem la Guerra de Successió i l’assalt final a Barcelona l’11 de setembre de 1714, que precisament va començar pels baluards més propers al Poblenou: el Portal Nou, prop de l’actual Arc de Triomf, o el mateix baluard de Santa Clara. La tria d’aquests baluards no va ser casual, sinó que sembla que les pròpies condicions del terreny, originat en sediments i maresmes, havia anat afeblint les muralles. Imagineu-ho: les muralles de la ciutat a la ronda de Sant Pere i el passeig Lluís Companys, i les tropes borbòniques assaltant-les justament des d’on estem ara, al carrer Wellington.

La victòria de les tropes castellanes i franceses el 1714 deroga les lleis i les institucions catalanes i fa construir la monstruositat de la Ciutadella militar, tirant a terra, com ja hem dit, el convent de Santa Clara, però a més, tot el barri de Ribera, que anava des de la Ciutadella fins a l’actual carrer del Rec, afectant la cinquena part de les cases de la ciutat. Les restes d’aquell barri de la Ribera es poden veure en una petita part en l’actual centre cutlural del Born.

La Ciutadella va ser odiada sempre a Barcelona perquè s’havia construït com a represàlia i perquè va servir per bombardejar la ciutat unes quantes vegades durant les anomenades revoltes i bullangues del segle XIX, com la de 1835 sortint del Torín, que té aquella famosa estrofa “Van sortir set toros, tots van ser dolents. Això va ser la causa de cremar convents”. La veritat és que no queda molt clar. Seria com si ara després d’un partit del Barça molt dolent, la gent sortís a incendiar els carrers. “Aquell dia el Barça va perdre 0-2. Això va ser la causa de cremar contenidors”. Ves que no fos que la gent ja vingués enfadada de casa per alguna altra cosa.

Finalment la Ciutadella, construïda entre 1716 i 1725, va ser enderrocada el 1869, per construir-hi l’actual parc. Només hi van deixar l’edifici de l’Arsenal, que després de ser reformat com a Palau Reial i servit de Museu d’Arts Decoratives, actualment és el Parlament de Catalunya. També hi ha l’antic Palau del Governador, ara Institut Verdaguer, i l’església, que durant la 2a República es va voler convertir en panteó de catalans il·lustres o ser la tomba de Francesc Macià, però que inexplicablement és encara una església d’ús exclusiu de l’exèrcit espanyol.

Uns anys enrere de l’enderrocament de la Ciutadella de 1869, el 1854 s’havia donat l’autorització per enderrocar les muralles medievals de la ciutat, enderrocament que va ser seguit per l’aprovació el 1860 del Pla Cerdà, de creació de l’Eixample de Barcelona, que és també l’urbanisme de tot el Poblenou. Només en queden al marge alguns carrerons propers a la Rambla del Poblenou, o carrers com el de Pere IV que no és sinó l’antiga carretera de Mataró, o el camí antic de València, que van mantenir-se encara que retallats dins la quadrícula de l’Eixample. I ja que parlem de nom de carrers del barri, n’hi ha molts que són una gran reivindicació de la nostra història, atès que van ser batejats durant els anys de la Renaixença: Roger de Flor, Nàpols, Sardenya, Pallars, Almogàvers, Pujades, Llull... fins al Pere IV. Per cert, aquest carrer de Pere IV hauria de ser Pere III, perquè Pere el Cerimoniós, el IV per als aragonesos, ell mateix es titulava Pere Terç. De totes maneres també va haver-hi un Pere IV que va ser rei dels catalans durant uns pocs anys de la Guerra Civil catalana del segle XV. I si hi ha noms històrics interessants, també hem de dir que n’hi ha d’incomprensibles. Així Buenaventura Muñoz va ser un jutge del Tribunal Suprem que l’única relació amb Catalunya que té és que va ser governador civil de Barcelona durant uns mesos l’any 1910. Encara pitjor és el cas de Sancho de Ávila, que va ser un militar castellà al servei de Felip II de Castella, famós entre d’altres gestes pel saqueig d’Anvers el 1575, conegut com la “fúria espanyola” (no la del futbol), que durant 3 dies va arrasar la ciutat, causant entre 7.000 i 18.000 morts. Fa uns dies vaig sentir que s’havia proposat de canviar el nom d’aquest carrer pel de Vicenç Ferrer. Ja posats, es podria també canviar el nom del tanatori que tot i haver-se traslladat a Almogàvers, encara es diu Sancho de Ávila. Què tal “Tanatori de Glòries” o “Tanatori de Marina” ?

Per cert, una reflexió, mentre va existir la muralla, per raons militars estava prohibit edificar en una distància d’aproximadament 1,5km des de les muralles, la distància a què podien disparar els canons. Això va permetre que l’Eixample es pogués edificar en un terreny sense cap construcció prèvia. Així doncs, aquest Eixample tan ben fet ha de donar les gràcies a Felip V i a tots els reis borbònics del segle XVIII i mig XIX que van obligar a mantenir unes muralles per interès militar, encara que anés contra la població.

Tornant a la Ciutadella enderrocada, l’any 1888 al nou Parc de la Ciutadella hi té lloc l’Exposició Universal de Barcelona, que és el gran esdeveniment que porta la ciutat a la modernitat europea al segle XIX, de manera semblant al que van suposar els Jocs Olímpics de 1992 a final del segle XX. Això comporta la construcció d’alguns dels edificis que coneixem ara, com el restaurant del Castell dels Tres Dragons i un Arc de Triomf ben peculiar que, a diferència d’altres arcs de triomf del món, no celebra cap victòria militar.

El Zoo hi arriba ben aviat, el 1892, de la mà de Francesc Darder, el mateix del famós museu Darder de Banyoles, tot i que molt més petit que ara. Serà a finals dels 50 i principis dels 60, sota l’alcalde Porcioles d’infausta memòria, que creixerà fins aproximadament el seu estat actual. I si parlem del zoo, recordem per un moment el seu hoste més cèlebre, el goril·la albí Floquet de Neu portat el 1966 de la Guinea colonial espanyola per Jordi Sabater, i que vam acomiadar el 2003.

Per cert, per a la curiositat, a part del Parlament i el zoo, s’hi han construït moltes coses al Parc: des de la primera font màgica de Barcelona el mateix 1888, el parc d’atraccions Saturno a principis del segle XX, un casino davant de la Cascada principal en peu encara fins la dècada de 1960 i, fins i tot, un efímer velòdrom davant de l’actual Parlament.

I una últim apunt: quan vegeu les vies del tren que pugen pel carrer Joan d’Àustria, i que han fet un barri tan divertit amb carrers a 2 nivells en cruïlles com la d’Almogàvers i Pallars, penseu que aquestes vies son el traçat originari de la línia de Barcelona a Granollers de 1854 que feia tota una gran corba per arribar a Barcelona a l’actual estació de França, precisament per donar la volta a la Ciutadella i els seus grans baluards que hi havia just al mig del pas.

Apartant-nos del parc de la Ciutadella i anant una mica enrera, al segle XVIII tenim 2 notícies més sobre el Poblenou. Es crea la casa de quarentena o Llatzeret, en el carrer que actualment porta aquest nom, i l’any 1775 el bisbe Climent crea el cementiri del Poblenou com a gran cementiri de Barcelona. De totes maneres, l’actual ja és de principis del XIX, perquè en la guerra napoleònica es va destruir l’anterior. El Cementiri del Poblenou, inicialment Cementeri de l’Est, té el seu esplendor en la segona meitat del s.XIX quan fins i tot les grans famílies de burgesos de Barcelona s’hi fan enterrar, com els Girona, els Güell o els Bonaplata,, a més de prohoms com Josep Anselm Clavé. Però si parlem del cementiri del Poblenou, és obligatori recordar en Francesc Canals, el Santet del Poblenou. Francesc Canals era un jove de Barcelona, que va morir de tuberculosi a final del segle XIX. Famós per tenir somnis premonitoris –entre d’altres diuen que va predir l’incendi dels magatzems del Siglo de 1932, a la seva mort es va estendre la fama que feia miracles. Des d’aleshores la seva tomba té flors, a més d’aquells exvots que fan tanta angúnia. Que sapigueu que podeu demanar-li el que vulgueu deixant-ho escrit en un paperet. Més o menys com si votéssiu, amb la diferència que es veu que el Santet de tant en tant sí que compleix alguna promesa.

Entre el final del XVIII i primeries del XIX, comencen a arribar les primeres fàbriques d’indianes, els anomenats “prats d’indianes”. I el que és curiós és aquest nom de “prat” per referir-se a una fàbrica. La realitat era que les robes s’havien d’assecar al sol, i l’única manera que tenien era estendre-les en els camps, els prats, i d’aquí que les fàbriques s’acabessin anomenant prats.

És el moment de la revolució industrial, nascuda a Anglaterra al segle XVIII, que arriba a Catalunya amb força el primer terç del XIX. El 1846 es prohibeix construir més fàbriques a l’interior de Barcelona, encara tancada per les muralles. La solució és construir-les als pobles del voltant, com Sants i, principalment Sant Martí i el Poblenou. El Poblenou, anomenat el Manchester Català, barri de fàbriques i treballadors, origen del Poblenou que coneixem,

I amb tantes fàbriques com vulgueu: tèxtils com ca l’Aranyó i Can Felipa; del metall com Can Girona i Riviére; el sabó de Can Rocamora, els mosaics Escofet, les xocolates Amatller fins un no acabar mai. Només una dada, a final del XIX, el 40% de la indústria cotonera de Barcelona era a Sant Martí, Poblenou inclòs. Moltes d’aquestes fàbriques han desaparegut, però per recordar-les només cal una mirada a les xemeneies que encara hi ha pel barri, on destaca la de Macosa, que amb 65 metres és la més alta de Barcelona. I una xafarderia: sabeu per què es conserven tantes xemeneies? Doncs, perquè a part de fer bonic i recordar-nos el patrimoni industrial, ocupen molt poc terreny edificable i és més car desmuntar-les que deixar-les on són.

Com a curiositat, els que tinguin una edat recordaran les pel·lícules de la Saga de los Rius, a partir de les novel·les Mariona Rebull i El viudo Rius escrites per Ignasi Agustí a la dècada de 1940 sobre la vida de l’empresari tèxtil de ficció Joaquín Rius aproximadament entre 1880 i 1920. Doncs bé, en un moment de la pel·lícula ens diuen que han d’anar fins a la fàbrica però és de nit i està molt lluny, i el camí és perillós. I on és la fàbrica? Doncs a la cantonada de Tànger amb Granada, en ple barri de la Llacuna.

Tornant a la vida real, com veieu, la revolució industrial crea riquesa però a costa d’explotar els obrers. Uns obrers que s’adonen que per defensar els seus drets s’han d’associar en entitats socials i culturals com l’Aliança del 1869, que ara ha fet 150 anys, i cooperatives com la Flor de Maig o la Pau i Justícia de finals del XIX. Precisament l’edifici d’aquesta Cooperativa de la Pau i Justícia s’ha rehabilitat esplèndidament fa només un parell d’anys per acollir el teatre de la Sala Beckett, just al costat de l’espai Subirachs, un museu dedicat a l’obra de l’escultor Josep Maria Subirachs, il·lustre poblenoví fill d’un obrer del tint del barri, que porta l’orgullós lema de “Retorn al Poblenou”.

És el moment també dels moviments, polítics, amb els centres republicans i, durant un temps, dels radicals o lerrouxistes. I arriba també l’anarquisme, amb actuacions tan recordades a Barcelona com les bombes del Liceu de 1893 (20 morts) i de la processó de Corpus de 1896 (12). Al Poblenou, la CNT s’hi estableix el 1912 i si parlem d’anarquistes, hem de recordar líders anarquistes del barri que tindran un paper important en la Guerra Civil com Joan Garcia Oliver, que va arribar a ser ministre de Justícia l’any 1936, que vivia al carrer Espronceda, o Gregorio Jover que vivia al carrer Pujades, mentre que Durruti vivia al Clot.

Tots ells ben a prop del camp del Júpiter, l’equip de futbol del barri, fundat el 1909 on actualment hi ha el Tio Che i que durant molts anys va ser un punt de trobada anarquista. Fins i tot sembla que els anarquistes amagaven les seves armes sota la tribuna del camp del carrer Espronceda durant els anys del pistolerisme de la dècada de 1920, en què a Catalunya van morir fins a 400 persones entre patrons, policies i obrers. I, per cert, molts heu sentit que el 1925 el Barça va ser clausurat durant 6 mesos per haver xiulat l’himne espanyol al camp de les Corts. Doncs va passar en un partit contra el Júpiter, amb uns seguidors que segur que també van xiular la marxa reial amb ganes. I com el Barça, el Júpiter també va ser sancionat amb 6 mesos de tancament. I es diu també que una de les principals columnes de milicians que van sortir a combatre l’aixecament militar de 1936, va sortir precisament del seu camp. Evidentment, amb l’arribada del franquisme tants mèrits van ser recompensats: el club va estar a punt de desaparèixer, li van canviar l’escut i el van exiliar a la Verneda, a tocar dels pisos per a policies del costat de la caserna, a veure si així n’aprenien.

Tornant a la República, cal recordar que dins del Parc de la Ciutadella s’hi estableix l’Institut Escola en l’actual Institut Verdaguer. Va ser un projecte molt important de renovació pedagògica amb ensenyament mixt, laïcisme i classes fora de les aules, que va durar de 1931 a 1939. Com en moltes altres coses, caldria esperar fins els darrers anys del franquisme per tornar a trobar el grau de progrés social de la Generalitat i la 2a República.

Durant la guerra civil, al Poblenou hi ha nombroses fàbriques d’indústries de guerra, com Can Girona i Can Torras. Això provocarà que els bombardejos franquistes siguin freqüents, tant des del mar des del vaixell Canarias com des de l’aire, sobretot a final de 1938. I els atacs aeris es combatien des de les bateries antiaèries situades en llocs tan emblemàtics com la torre les aigües de Can Girona, encara dempeus, o la platja de la Mar Bella.

Guanyada la guerra pel franquisme, els primers anys al Poblenou, com a tot arreu, són sinònim de repressió i pobresa. Recordem aquí la infecta presó de dones del Cànem, en un edifici propietat dels Godó, o els afusellaments al camp de la Bota. A partir dels anys 60, la situació comença a millorar, i comencen a desaparèixer camps de barraques com Somorrostro o Pequín.

També durant aquests anys, ja des de la dècada de 1940, Santiago Daurella Rull funda la que serà l’empresa Sandaru, a partir de les primeres lletres del seu nom i cognoms, que es dedica als sucs i les gasoses. L’empresa prospera, amb vendes per tot l’estat de la producció embotellada just aquí a la fàbrica de Buenaventura Muñoz. Però el gran èxit arriba quan, gràcies a la seva visió comercial i segurament als seus bons contactes amb el règim, els Daurella aconsegueixen la concessió de la Coca-cola. Creen aleshores l’empresa Cobega, i no els ha anat malament si pensem que Sol Daurella, neta del fundador, és segurament la dona més rica de Catalunya, a més de ser la presidenta de Coca-cola European Partners, l’empresa que controla la “xispa de la vida” a la majoria d’Europa.

Encara dins el franquisme arriba el gran procés de desindustrialització. Comencen a tancar grans fàbriques i el Poblenou passa a ser un lloc ideal per a magatzems i empreses de transport. Ja en els últims anys veiem també reaparèixer les lluites obreres amb vagues com les de Macosa de 1970. I també l’aparició del moviment veïnal , com el que avui celebrem, amb la fundació de l’AV del Parc de la Ciutadella el 1979. Un moviment veïnal que ha estat clau perquè avui tinguem una ciutat millor i una societat més justa. Una lluita feta amb l’esforç i la participació de molta gent, preocupada per la qualitat de vida dels barris, reclamant coses tan bàsiques com carrers il·luminats o clavegueres, i també escoles, equipaments sanitaris, transport i habitatge just. Però que no s’ha quedat aquí, sinó que ha assumit com a pròpia la defensa de les llibertats personals individuals i col·lectives, des del dret a l’avortament fins a la llibertat d’expressió i el dret a decidir. Una lluita sense la qual segurament la nostra societat encara seria més injusta del que és.

I cal recordar-ho, una lluita i un activisme amb èxits. Per parlar només de les fites més conegudes del Poblenou, cal recordar la creació de l’ateneu de Flor de Maig a l’antiga seu de la cooperativa obrera el 1979, l’obertura de la platja Mar Bella el 1981, i la recuperació de Can Felipa per al barri i el salvament de Can Saladrigas, Ca l’Aranyó o Can Ricart. Evidentment dins la lluita diària per un urbanisme decent, al servei de les persones, lluny de l’especulació i la gentrificació.

I en això que arriba l’any 1986 i Joan Antoni Samaranch diu allò de “À la ville de Barsalona, España”, atorgant a Barcelona l’organització dels Jocs Olímpics de 1992. Es fa una gran aposta per millorar la ciutat amb obres per tot arreu, que aconsegueix que el 1992 sigui un gran èxit per a la ciutat i per al país.

El Poblenou viu aquesta transformació en primeríssima persona. De fet, l’esdeveniment olímpic entra al barri literalment amb un bulldozer. S’elimina el tren de la costa i es tiren a terra indústries i magatzems per tot arreu. En el seu lloc es construeixen les rondes, el port olímpic i la vila olímpica. Bona part del Poblenou haurà desaparegut per sempre, inclòs el patrimoni industrial que era la identitat del barri. I si amb els Jocs no n’hi hagués hagut prou, arriba després el projecte 22@, dinamitzador econòmic i moviment especulatiu alhora, que amenaça el que queda.

Anem acabant. Hem parlat de la Guerra de Successió, de la Ciutadella, de la revolució industrial i dels moviments obrers. Del Santet i del Sandaru. De la Saga de los Rius i del Júpiter, de la Guerra civil i el franquisme, i de les lluites veïnals i dels Jocs Olímpics. Una història de butxaca del Poblenou com una part més de la història de Catalunya i de la història del món.

I ja per finalitzar, tots hem de recordar que la història la fem tots plegats cada dia. Som conscients que els darrers anys estem fent història, també ara, quan responem al carrer a agressions polítiques, judicials i policials, en un país que en ple segle XXI té la vergonya de tenir exiliats i presos polítics. I tots sabem que del que avui fem tots plegats en dependrà la història del futur.

Que el que és apassionant de la història és que, de fet, som tots nosaltres els que l’escrivim.

Moltes gràcies

dijous, 4 d’abril del 2019

Presentació de "Història de butxaca de Catalunya" - 4 d'abril de 2019

Molt bona tarda a tots, moltes gràcies per venir. Recordant la gran poetessa, repetiré allò de “Agraït i emocionat, només puc dir ‘Gràcies per venir’”. Gràcies també a l’editorial Gregal que des del primer moment va creure en el llibre i que ha fet possible que avui siguem aquí.

Abans de començar, un reconeixement obligat als historiadors, aquí representats per l’Arnau González que ha tingut l’amabilitat d’acompanyar-nos avui. Jo no soc historiador, però he pogut fer aquest llibre, una síntesi de la història de Catalunya, gràcies als historiadors i a la seva feina constant i rigorosa de documentació, anàlisi i elaboració d’hipòtesis i conclusions. Amb tota la humilitat només he partit del que ells han deixat escrit, per fer el resum que ells no han tingut temps de fer. Ells són els savis i jo sóc només un deixeble. Seguint els clàssics, he escrit aquest llibre enfilat dalt de les espatlles de l’Arnau González. Metafòricament parlant, clar, que a l’Arnau se’l veu fort però tampoc sé si tant.

La primera qüestió que cal respondre és per què he escrit aquest llibre. La primera resposta és fàcil: per poder complir el triplet d’obligacions que pesa com una llosa sobre tots nosaltres des que naixem: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre.

De fills en tinc tres, dos nois i una noia, tots ells preciosos. Fills: Check 1.

Sobre l’arbre, bé. Vaig plantar un llimoner quan era petit a la casa –en dèiem “la torre”- que tenien els meus pares a la urbanització Alba-rosa de Viladecans (sí, a casa érem uns potentats que estiuejàvem a Viladecans, cantó muntanya). Doncs allà, al “terrenu” que quedava al costat del “porche” vaig plantar un llimoner que va tenir una vida curta. Algú podria dir que no val, però el que diu la dita és “plantar un arbre” sense que consti si ha de durar més o menys. Així doncs, vaig plantar un arbre. Arbre: Check 2.

I ara he escrit el llibre, breu, d’història –no és una novel·la-, i amb fotos, però un llibre al cap i la fi. Llibre: check 3.

Triplet aconseguit! Ara ja em puc morir, doncs. I de fet ho podria fer ara mateix, tenint en compte que em sembla els que m’acompanyeu avui –família i amics- seríeu els mateixos si avui us reuníssiu pel fet inevitable.

Tornant al tema, just dissabte passat, en una trobada a l’editorial Gregal es parlava dels motius que ens portaven a escriure llibres. Hi havia diverses opcions: una era per guanyar molts diners, objectiu lloable però molt poc realista; l’altre era per necessitat o voluntat personal, per la necessitat íntima d’escriure o senzillament perquè venia de gust. És a dir, en el fons, per expressar-se com a persona, per realitzar-se, per ser feliç. I per últim, perquè calia dir alguna cosa que encara no s’havia dit prou, o que encara no s’havia dit com s’hauria de dir.

Doncs la meva resposta és la suma de tot això. He escrit la Història de butxaca de Catalunya per plaer, perquè m’ha vingut de gust, i perquè he tingut l’oportunitat d’escriure-la. I pels diners, òbviament, que avui en dia els escriptors de llibres en català guanyen si fa no fa el que Leo Messi, 6 zeros amunt, 6 zeros avall.

I pel més important, perquè em vaig adonar que no hi havia un llibre d’història de Catalunya com aquest, amb textos breus, temes independents i moltes imatges. Evidentment, n’hi ha de millors, més extensos i més ben explicats. De fet ara mateix Gregal n’ha tret un d’esplèndid titulat Biografia de Catalunya, que us recomano vivament. Però no n’hi havia cap amb el format d’aquesta Història de butxaca de Catalunya.

També he de reconèixer que la idea no és meva. De fet, vaig descobrir aquest format en el viatge que vam fer la família a Escòcia l’any 2015. Recordem que els escocesos havien votat la seva independència el setembre de 2014 -va guanyar el No per 55% a 44%- però els catalans hi anàvem en peregrinació per veure aquell país on s’havia votat un referèndum d’independència sense que s’hagués trencat el món. Per cert, els escocesos somreien per sota el nas quan dèiem que érem catalans... Com he fet en d’altres viatges, vaig mirar de comprar un llibre sobre la història del país. Va ser al museu sobre la batalla de Bannockburn de 1314 (Robert Bruce.. Braveheart) o en el de la de Culloden de 1746, que vaig trobar un petit llibre amb el nom de Pocket History of Scotland. Petit, barat i, sobretot, amb un enfocament que em va agradar: història desgranada en molts temes independents, textos breus i imatges. Immediatament vaig pensar que era molt bona idea.

Com a societat tots plegats ens estem acostumant a llegir textos cada cop més breus, amb l’extrem dels famosos 140 caràcters que tenia el twitter. Fins i tot hi ha acrònims per ridiculitzar els que s’esplaien. Jo he vist textos de 25 línies en un fòrum, on la següent entrada només hi deia "2L2R": too long to read: massa llarg per llegir-ho. Així doncs els textos curts eren una idea fantàstica.

I a més vaig pensar que a tothom li agrada una mica la història, o almenys té remordiments perquè va passar la secundària dins d’una tempesta d’hormones sense fer cas de reis, guerres i revolucions. Proposta perfecta doncs: història en textos breus, i amb fotos per arrodonir-ho.

Tornats a casa, vaig veure que no existia un llibre semblant per a la història de Catalunya. Hi havia llibres excel·lents, llargs, curts, amb mapes, llibres per a nens i fins i tot algun còmic, però res com el que tenia al cap. Com vaig veure que la idea era bona em vaig decidir a escriure’l jo mateix. Hi ha un acudit que corre per internet, que diu que la història l’escriuen els vencedors i els francesos. Doncs ara seríem tres, els vencedors, els francesos i un servidor.

Seria capaç d’escriure un llibre com aquell? D’entrada, temeràriament, vaig donar per fet que sí. Per la meva formació en història de la llengua catalana i el meu interès continuat en la història del país vaig pensar que podria emprendre l’obra sense massa problemes, i només em caldria concretar una data o matisar alguna visió. Així doncs vaig fer un excel, i em vaig posar a apuntar temes, fets històrics, personatges, i organitzar-ho tot. Aquí em sentia com Déu. Perquè sí senyors, segurament Déu va fer un excel per organitzar la creació, si és que Déu no és ell mateix un excel. Columna de coses a fer: crear l’home, separar la llum i la foscor, crear el sol i la lluna, separar el mar de la terra... etc. Columna de prioritats: el primer dia la llum, el segon dia el cel, etc i al sisè dia l’home. Columna de responsable: Déu, Déu, Déu... (aquí no hi havia problema). I ho va fer tot ell, sense externalitzar i de manera molt Agile, cada dia una cosa diferent. I va complir amb la planificació, que per això era Déu i podia fer miracles. De totes maneres, només implantar ja va haver d’obrir un evolutiu i fer una nova versió per crear la dona, quan això no constava als requeriments inicials, que de vegades són els que valen...

Però tornem al llibre. Ja tenia els temes, els enfocaments. Ara calia anar escrivint. Seria un pim-pam. Doncs no. Va resultar que cada tema era un part. Primer revisar l’abast del tema i documentar, concretar dubtes, validar. I amb tot el material, què posar i què no, en quin ordre, amb quina orientació, quins exemples i quines connexions amb altres punts... I al final, escrivia un mínim de dues pàgines atapeïdes, quan resultava que el text havia d’ocupar només la meitat o la tercera part. Així doncs, després d’escriure, calia desescriure, resumir. Explicar les coses millor, sense fer voltes, reduint-ho tot al més essencial, descartant dolorosament en el procés algun punt que inicialment semblava imprescindible. I al final tornar-ho a escriure, perquè de tant abreviat ja no s’entenia. Però el cert és que m’ho he passat molt bé, buscant, llegint, escrivint i re-escrivint i re-escrivint i re-escrivint. No bé, no, molt bé.

I per què pensava que calia fer un llibre d’història de Catalunya com aquest? Doncs perquè a mi m’agrada la història de Catalunya i egoistament vull que a tothom li passi el mateix. I perquè penso que és una llàstima que molts dels nostres ciutadans –i també molts dels nostres visitants- no coneguin la variada i rica història del país. Els països com el nostre no se’ls inventa un il·luminat, ni es creen del no-res amb una llei publicada en un diari oficial. El nostre país, la nostra nació, és com és justament perquè té una història al llarg del temps i perquè la gent que hi vivim continuem pensant que és el nostre. Vist així, reconec que el llibre té un punt d’afirmació, d’acta notarial. Catalunya existeix. Som aquí. De fet, si us poseu el llibre a l’orella, com si fos un d’aquells enormes cargols de mar de les pel·lícules, podreu sentir una veu que va repetint: Eh, que els catalans existim, existim....

El resultat de tot plegat és el llibre que sé que tots llegireu, i que sé que a tots us agradarà. Com que treballo d’informàtic (i el projecte és meu), sé que hi haurà errors. Només us demano que no els disculpeu, sinó que m’ho feu notar: una frase que no s’entén, un any equivocat o fins i tot una interpretació que no us sembla correcta. Perquè escriure història no és fer una relació interminable de fets, sinó fer una selecció dels fets més rellevants i posar-los en context, amb les seves causes i les seves conseqüències. Inevitablement aquesta interpretació és subjectiva, perquè depèn del subjecte, de la persona que l’ha fet. Però això no és dolent en si mateix, si la interpretació es realitza de manera honesta i rigorosa, sense buscar explicacions inversemblants ni amagar fets que no interessen. I aquí vull dir que he estat tan honest i rigorós com he sabut.

I acabo ja amb les dedicatòries

Aquest és el meu primer llibre, i està dedicat als meus pares Joan i Cecília que tan contents haurien estat en un dia com avui, a l’amor de la meva vida Maria Teresa i als meus estimadíssims fills Aniol, Isarn i Aurembiaix. No podia ser d’altra manera. Ells són la meva línia de vida. Sense ells no hauria estat res en el passat, no seria res en el present, i no seria res en el futur.

Però també vull dedicar-lo a tota la resta de gent que m’han estimat i que estimo, i que m’ha fet com soc. Tota la meva família: avis, germans, germanes, cunyats, cunyades, els estimats pares de la meva dona (no he dit “sogres”, eh), nebots, nebodes, renebot i renebodes, tiets, tietes i cosins. Amb dedicatòries especials als meus fillols Arnau i Carlota i a la meva padrina Glòria. Dedicat doncs a tots vosaltres, que ens acompanyeu avui presencialment o de pensament, i també als que ja no hi són i que ens agradaria tant que compartissin aquest dia.

També dedicat als professors i professores, companys d’escola, amics de quan érem més joves i, last but not least, als meus meravellosos companys de feina de l’àrea d’informàtica de l’Agència Tributària de Catalunya, molts dels quals avui han hagut de fer mitja jornada per poder arribar aquí a les 7.

De tots plegats, no vull dir noms, que seria injust i, a més, inevitablement m’acabaria emocionant. Permeteu-me només una petita referència a la meva àvia Maria. Maria Mestre Montaner, nascuda el 1898 a Alcalalí, un poble d’Alacant d’uns 1.000 habitants a 20km de Dénia. De joveneta es va traslladar a Barcelona on va conèixer el meu avi Juan Andrés Carpena, de Yecla, Múrcia, i s’hi va casar el 1921. Per cert, diuen que la meva àvia estava encantada de venir a Barcelona, perquè deia que aquí s’entenia amb tothom, perquè “a Barcelona tothom parlava valencià”.

En una època sense televisió ni Internet, els meus avis Juan i Maria van tenir 9 fills, entre ells el meu pare Joan el 1923, fins que la meva àvia va morir el juliol de 1936, en el part del 10è fill, en un part natural a casa, que es veu que això era tendència aleshores. El meu avi Juan, vidu i amb 7 fills vius, tot just acabada la guerra civil es va tornar a casar amb Enriqueta Neddermannn, la iaia Enriqueta, que vist des d’ara és evident que també mereix un record i un monument.

Sentiments familiars a banda, esmento la meva àvia Maria perquè venia d’Alcalalí, un poble que, com gran part del País Valencià, fins a principis del segle XVII estava poblat pels moriscos descendents dels àrabs que s’havien quedat després de la conquesta cristiana del segle XIII. A principis del s.XVII, concretament el 1609, la monarquia decideix expulsar aquests moriscos, que en el cas del País Valencià constituïen fins al 30% de la població. Moltes terres quedaren desertes i s’hagueren de repoblar de nou. Algunes comarques d’Alacant es repoblaren aleshores amb mallorquins, entre els quals figuraven uns quants Mestres i Montaners avantpassats de la meva àvia. I anant enrere, les famílies Mestres i Montaners, com tantes d’altres, abans havien arribat a les Balears procedents de Catalunya des de la conquesta del segle XIII. Així doncs, la meva àvia Maria, alacantina ella, era descendent de mallorquins arribats a Alacant al segle XVII, que al seu torn, descendien de catalans arribats a Mallorca a partir del segle XIII. Poca broma amb la meva àvia Maria: 600 anys d’història concentrada!

I per tancar aquest “breu” capítol de dedicatòries, no em vull oblidar de tots aquells que treballen per un món i per un país millor, especialment els que son tractats injustament. Un record molt especial, doncs, per als nostres presos polítics i exiliats, esperant que ben aviat s’acabi l’actual ignomínia, i puguin tornar a estar entre nosaltres.

Ja acabo. Gràcies per la paciència. Només desitjo que el llibre us agradi, i us permeti conèixer el nostre país una mica millor. I sobretot que us faci plantejar-vos noves preguntes sobre el que hem estat, el que som i el que serem.

I si començava amb les glorioses paraules d’una exímia poetessa, permeteu-me que acabi parafrasejant la profunda reflexió d’un dels màxims filòsofs dels darrers temps: Llegiu i disfruteu.

dimarts, 8 de gener del 2019

¿Son los catalanes realmente unos hijos de su madre?

Los catalanes son unos antidemocráticos burgueses chantajistas y desleales, envenenadores fanáticos y garrulos, hispanófobos integristas, judíos, ku-klux-klans y ladrones manipuladores, nazionalistas ñoños, obcecados patéticos, quiméricos, racistas y supremacistas, usurpadores, terroristas y violentos, whiskyadictos, xenófobos y yihadistas zombis. ¡Aaah! ¡Qué a gusto nos hemos quedado! ¿No?

Pues va a ser que no. Si a alguien le pone repasar el abecedario para insultar a los catalanes, es que tiene un problema. Uno de muy gordo relacionado con los prejuicios y la pereza intelectual como mínimo. Porque los catalanes serán muy suyos, que decía aquel, pero no se merecen en absoluto tanta inquina y, si nos lo permiten, tanto odio.

Pero antes que dejen de leer, permítannos centrarnos solo en el pack de los tres epítetos más usados y que desgraciadamente muchos se creen a pie juntillas: antidemocráticos, racistas y violentos.

¡Pero es que el proceso catalán es justamente lo contrario! Los catalanes son profundamente democráticos, antirracistas y pacíficos. Lo son por tradición y por convicción, pero también por pura necesidad. Y es que el nacionalismo catalán solo tiene el arma del voto y el pacifismo. Los catalanes no tienen ni tanques ni artillería, y sufren aversión a la posibilidad que un grupo terrorista reclamara la independencia de Cataluña a golpe de atentado.

Sobre el racismo, el tema ya es de pura risa. A 2018 un tercio de la población catalana no ha nacido en Cataluña, y ese porcentaje escala hasta casi un 80% si le sumamos los que tienen padres o abuelos de fuera. Con estos números en la mano, nadie puede afirmar honestamente que los catalanes son racistas. Porque no, y porque además cualquier posible movimiento racista estaría condenado al fracaso desde el primer minuto.

Lo repetimos: los catalanes son profundamente democráticos, pacíficos y antirracistas por tradición y convicción, y porque tampoco no tendrían otra opción.

Y retomando el título, confirmamos que los catalanes son realmente unos hijos de su madre. Y de su padre. Como todo el mundo.