divendres, 21 de febrer de 2014

Les 4 "i" de l'independentisme

L'espectacular creixement de l'independentisme dels últims anys fins arribar a l'actual majoria social ens omple d'orgull i satisfacció, i ens dóna esperança en un futur digne per al nostre país. I aquest èxit s'ha construït a partir de la unió de diferents tipus de persones, que batejarem com les 4 "i" de l'independentisme
  • La primera "i"  són els immemorials, irreductibles, integrals i inassequibles al desaliento. En resum, els independentistes que ho són des de sempre, i que volen la independència perquè aquest ha de ser l'estat natural de Catalunya, sense importar-los si serem més rics, més pobres o més europeu: ens governarem nosaltres mateixos, senzillament perquè hi tenim dret.
  • La segona "i" són els indignats i insultats, farts que des d'Espanya se'ns tracti als catalans com si fóssim directament idiotes. Aquest col·lectiu ha anat carregant-se de raons al llarg dels anys, per explotar finalment amb l'ominosa sentència de l'Estatut que, no hay mal que por bien no venga, al final haurà fet més per la independència que mil campanyes d'Òmnium Cultural 
  • La tercera "i" són els interessats, els que han fet números amb les balances fiscals, i amb tota la política de peatges, beques i recàrrecs econòmics que patim. Conscients, si no de l'Espanya ens roba, sí del fet que la societat catalana se'n sortirà molt millor anant per lliure
  • I, per últim, la quarta "i" són els il·lusionats i impulsius, que han vist 1 milió i mig de persones a la Via Catalana i s'han encomanat de l'alegria i el desig d'una societat lliure per a ells i els seus fills.
Arribats aquí, és impossible de determinar quins són els percentatges d'immemorials, indignats, interessats i il·lusionats en el conjunt de l'independentisme actual, però totes i cadascuna de les "i" són i seran imprescindibles per al final aconseguir la independència. 

Però tampoc no ens hem d'anguniejar per com mantenir els uns sense despenjar els altres, perquè, de fet, segurament tots som alhora una mica immemorials, força indignats, prudentment interessats i espectacularment il·lusionats. 

dissabte, 8 de febrer de 2014

Cuinant per al sr.Godó, ja que ell no vol fer-ho

El passat dijous 6 de febrer, el sr.Cuní, amb la modèstia que el caracteritza, va fer públics els resultats de la primera enquesta sobre la propera consulta/referèndum del 9 de novembre. Després de donar 20 voltes als mateixos pastissos, i no anar gaire més enllà, la conclusió es va resumir en el quadre següent:

Estat Estat independent
SI 48,1% 40,7%
NO 24,4% 28,2%
No es posiciona 27,5% 31,0%

El que va ser estrany és que no es fes una projecció del "No es posiciona" a partir d'altres respostes de la mateixa enquesta o a partir de característiques de les persones enquestades. És el que es coneix com a "cuina de l'enquesta" i és el que es fa normalment, perquè l'objectiu no és saber què pensa d'entrada la gent, sinó intentar determinar què farà la gent el dia de les eleccions. De totes maneres, al programa de 8tv la senyora de Gesop va dir de passada, i sense que el sr.Cuní l'hi demanés, que el resultats suposaven un 55% - 45% final a favor de la independència.

Doncs bé, com que el sr.Godó no vol cuinar, i ell sabrà per què, aquí va el meu humil estofat... 

Criteris


  • L'abstenció no és només del 10,8% com es va comentar de passada també, sinó que pujarà fins gairebé el 25% i afectarà les diferents opcions, especialment els vots en blanc (5,8%), els no-sap (6,3%) i els no-contesta (3,5%)
  • Els no-posicionats al final acabaran decidint-se: ho he fet a ràtio de 1/3 per al si, i 2/3 per al no, suposant que els independentistes estan més mobilitzats que els unionistes.

El resultat: guanya el Sí massivament, i el SI-SI amb un marge més que suficient (19 punts respecte el No)


1 VOT 2N VOT TOTAL
SI 60,5% 88,35% 53,48%
SI-NO 11,65% 7,05%
NO 34,8% 34,8%
EB 4,64% 4,64%

Vistos els resultats, la sensació és que al Grup Godó ja hi ha gent que va fer la cuina, però que el plat final no els va agradar, i van preferir informar menys, per mantenir tant com sigui possible la sensació que tot està absolutament obert, quan la realitat és tota una altra. Però clar, no deixis mai que la realitat t'espatlli el teu titular.

dimecres, 5 de febrer de 2014

El conflicte català acabarà amb el problema català

Anem al gra. Quan hi ha un problema entre dues persones, normalment només una d'elles pateix la situació injusta: l'esclau té un problema, però l'amo no. Aquesta asimetria provoca que la major part dels problemes no se solucionin mai, perquè qui pot resoldre'ls -l'amo- no veu la necessitat de canviar l'estat de les coses.

Per resoldre el seu problema, el que ha de fer la part desafavorida és convertir-lo en un conflicte que posi en risc el status quo de la part dominant. Aleshores, la part dominant haurà de fer concessions a la part desafavorida, amb l'únic objectiu de mantenir tant com sigui possible la seva situació de privilegi. Quan els treballadors fan vaga, estan comprometent el benefici de l'empresari, que haurà d'atendre alguna de les reclamacions dels obrers per tornar a la normalitat. A l'empresari li importen ben poc els problemes dels seus treballadors, però acaba resolent-los perquè el conflicte l'afecta. A ningú no li agraden els conflictes, però tenen la virtut de resoldre els problemes.

Arribats aquí, cal proclamar ben fort la fi del problema català tal com fins ara l'hem entès. Portem molts anys patint una situació injusta, de menyspreu de la nostra condició nacional i de tot el que això representa, però aquesta injustícia no afectava ni poc ni gens a la societat i al govern espanyols, que fan aquí el paper de la part dominant. En conseqüència, el problema català s'eternitzava, es "conllevava" a la manera orteguiana, perquè des d'Espanya els que podien resoldre'l no tenien cap interès a posar-s'hi.

Però ara la societat catalana ha decidit que vol resoldre el problema i per això, a contracor i amb dificultats, l'ha convertit en un conflicte. Un conflicte pacífic i democràtic, però que qüestiona greument el status quo, en manifestar una voluntat d'autodeterminació que posa en risc la pròpia essència de la nació espanyola. A partir del conflicte, s'acabarà trobant una solució al problema. Una solució que serà més o menys favorable a cada part en funció de la força, la persistència i la intel·ligència que hi dediqui.