No. "I si no, no" no era la fórmula del jurament reial en les Corts catalanes

De tant en tant se cita el jurament conegut com el I si no, no com a propi de les Corts Catalanes medievals, per demostrar el caràcter protodemocràtic de la relació entre els reis i els catalans. Però la veritat és que aquest jurament no està documentat en Corts Catalanes. 

De fet, no és fins el 1565 que apareix per primer cop una versió del jurament del I si no, no. Es tracta d'un escrit del diplomàtic venecià Pietro Soranzo sobre el jurament al Regne d'Aragó, tot i que no parla del "rei" sinó del "príncep i hereu", i que tampoc hi apareix la taxativa forma del I si no, no. Després de Soranzo, la següent aparació documental del jurament la trobem en l'obra Franco-Galia del francès Hotman, de 1573, que el posa d'exemple de monarquia democràtica. Més tard, també es recull en els textos del jurista aragonès Gerónimo Blancas de 1588 i del secretari reial exiliat Antonio Pérez de 1598. En aquest últim apareix per primer cop la fórmula I si no, no: 

Nos, que valemos tanto como vos os hazemos nuestro Rey y Señor, con tal que nos guardeys nuestros fueros y libertades, y syno, No.

Així doncs, els  primers usos d'aquest jurament no podrien ser gaire anteriors a la data de 1565 i el seu ús segurament no va arribar fins al final del segle XVI, després que el Regne d'Aragó perdés la seva independència institucional. El 1591 Felip el Prudent havia envaït Aragó i decapitat el Justícia Juan de Lanuza, el màxim càrrec del Regne. Des d'aleshores, les institucions aragoneses quedarien subordinades al rei. Per tant, el I si no, no segurament es va utilitzar en el jurament de Felip el Prudent com a hereu el 1553, però seria dubtós el seu ús en el seu jurament com a rei el 1563. També podria haver-se fet servir el 1585 en la jura com a hereu del futur Felip el Pietós. Però no més enllà.

Des d'aleshores, el jurament ha quedat com a símbol de la primacia de les lleis sobre la voluntat reial a la Corona d'Aragó, quan en tot cas va tenir una vida curta i limitada al Regne d'Aragó. Realment, a Catalunya no hi ha cap ús documentat del jurament del I si no, no.

Això no treu que la societat catalana mantingués una certa relació electiva amb el comte-rei, com es va veure en la Guerra civil de 1462-1472, després que l'enviat català Guerau Alemany de Cervelló digués a Joan II que Catalunya sencera recorda el jurament que vas prestar, i no t'obeirà en res, ja que no mantens el jurament.

Per a més informació sobre els orígens i la utilització de la fórmula en les Corts del Regne d'Aragó, sempre és d'interès llegir l'article de 1968 de Ralph Giesey If not, not 

http://www.derechoaragones.es/i18n/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=101661