En el món de l'economia privada, les crisis acaben essent un mecanisme d'autoregulació imprescindible. Les empreses no viables acaben tancant, i les que sobreviuen no tenen més remei que adaptar-se als nous temps, adequant els seus objectius a les noves necessitats, però sobretot reorganitzant-se, eliminant estructures obsoletes i creant-ne de noves per millorar l'eficiència.
A tot això, el nostre sector públic és immune. Lamentablement no a la crisi, sinó a la voluntat d'adaptar-se. Tot i algunes proclames des dels diferents partits, ningú no considera seriosament la necessitat de reorganitzar en profunditat serveis i estructures, i lamentablement només hi ha alguna que altra mesura de cara a la galeria, que els mateixos promotors reconeixen que només són la xocolata del lloro.
El cas paradigmàtic a Catalunya és sens dubte l'administració local: 947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 4 diputacions i 1.160 ens de gestió de diversos tipus. Especialment, pel que fa als ajuntaments, cal recordar que més de la meitat no arriben ni als 1.000 habitants, inclosos els 24 que no arriben ni a 100 parroquians. Pensem-hi: un ajuntament és el primer nivell administratiu que ha de garantir la prestació de serveis als ciutadans, i senzillament un ajuntament de menys de 1.000 habitants no pot fer-ho. La solució màgica ha estat crear estructures supramunicipals que siguin capaces de prestar aquests serveis, i aquí trobem mancomunitats, consells comarcals, diputacions i entitats metropolitanes treballant pels nostres veïns dels municipis petits. És a dir, com que no sabem tenir municipis de la mida correcta, el que fem és duplicar i triplicar administracions. Potser el sistema és eficaç. El que està clar és que no és eficient.
La solució passaria per fusionar municipis, fins assolir un mínim de població que els faci viables. A diferents països europeus ho han fet en les últimes dècades i no s'ha acabat el món, i ara s'hi han posat els grecs per passar de 1.074 a 370 municipis. A Catalunya es va proposar el 2001 el tímid pla Roca que situava el llindar mínim en 250 habitants, però es va tirar enrere a la primera protesta local. I complementàriament a la fusió de municipis, també caldrà eliminar consells comarcals i diputacions, amb la resultant d'un país que s'organitzaria perfectament a dos nivells: municipi i Generalitat.
Parlem-ne. Obrim ja un debat sobre quan costa i de què serveix la nostra organització territorial, i fem propostes de solució concretes. Si algun dia volem tenir un país que funcioni, l'alternativa de continuar eternament en la situació actual senzillament no és viable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada