dijous, 4 d’abril del 2019

Presentació de "Història de butxaca de Catalunya" - 4 d'abril de 2019

Molt bona tarda a tots, moltes gràcies per venir. Recordant la gran poetessa, repetiré allò de “Agraït i emocionat, només puc dir ‘Gràcies per venir’”. Gràcies també a l’editorial Gregal que des del primer moment va creure en el llibre i que ha fet possible que avui siguem aquí.

Abans de començar, un reconeixement obligat als historiadors, aquí representats per l’Arnau González que ha tingut l’amabilitat d’acompanyar-nos avui. Jo no soc historiador, però he pogut fer aquest llibre, una síntesi de la història de Catalunya, gràcies als historiadors i a la seva feina constant i rigorosa de documentació, anàlisi i elaboració d’hipòtesis i conclusions. Amb tota la humilitat només he partit del que ells han deixat escrit, per fer el resum que ells no han tingut temps de fer. Ells són els savis i jo sóc només un deixeble. Seguint els clàssics, he escrit aquest llibre enfilat dalt de les espatlles de l’Arnau González. Metafòricament parlant, clar, que a l’Arnau se’l veu fort però tampoc sé si tant.

La primera qüestió que cal respondre és per què he escrit aquest llibre. La primera resposta és fàcil: per poder complir el triplet d’obligacions que pesa com una llosa sobre tots nosaltres des que naixem: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre.

De fills en tinc tres, dos nois i una noia, tots ells preciosos. Fills: Check 1.

Sobre l’arbre, bé. Vaig plantar un llimoner quan era petit a la casa –en dèiem “la torre”- que tenien els meus pares a la urbanització Alba-rosa de Viladecans (sí, a casa érem uns potentats que estiuejàvem a Viladecans, cantó muntanya). Doncs allà, al “terrenu” que quedava al costat del “porche” vaig plantar un llimoner que va tenir una vida curta. Algú podria dir que no val, però el que diu la dita és “plantar un arbre” sense que consti si ha de durar més o menys. Així doncs, vaig plantar un arbre. Arbre: Check 2.

I ara he escrit el llibre, breu, d’història –no és una novel·la-, i amb fotos, però un llibre al cap i la fi. Llibre: check 3.

Triplet aconseguit! Ara ja em puc morir, doncs. I de fet ho podria fer ara mateix, tenint en compte que em sembla els que m’acompanyeu avui –família i amics- seríeu els mateixos si avui us reuníssiu pel fet inevitable.

Tornant al tema, just dissabte passat, en una trobada a l’editorial Gregal es parlava dels motius que ens portaven a escriure llibres. Hi havia diverses opcions: una era per guanyar molts diners, objectiu lloable però molt poc realista; l’altre era per necessitat o voluntat personal, per la necessitat íntima d’escriure o senzillament perquè venia de gust. És a dir, en el fons, per expressar-se com a persona, per realitzar-se, per ser feliç. I per últim, perquè calia dir alguna cosa que encara no s’havia dit prou, o que encara no s’havia dit com s’hauria de dir.

Doncs la meva resposta és la suma de tot això. He escrit la Història de butxaca de Catalunya per plaer, perquè m’ha vingut de gust, i perquè he tingut l’oportunitat d’escriure-la. I pels diners, òbviament, que avui en dia els escriptors de llibres en català guanyen si fa no fa el que Leo Messi, 6 zeros amunt, 6 zeros avall.

I pel més important, perquè em vaig adonar que no hi havia un llibre d’història de Catalunya com aquest, amb textos breus, temes independents i moltes imatges. Evidentment, n’hi ha de millors, més extensos i més ben explicats. De fet ara mateix Gregal n’ha tret un d’esplèndid titulat Biografia de Catalunya, que us recomano vivament. Però no n’hi havia cap amb el format d’aquesta Història de butxaca de Catalunya.

També he de reconèixer que la idea no és meva. De fet, vaig descobrir aquest format en el viatge que vam fer la família a Escòcia l’any 2015. Recordem que els escocesos havien votat la seva independència el setembre de 2014 -va guanyar el No per 55% a 44%- però els catalans hi anàvem en peregrinació per veure aquell país on s’havia votat un referèndum d’independència sense que s’hagués trencat el món. Per cert, els escocesos somreien per sota el nas quan dèiem que érem catalans... Com he fet en d’altres viatges, vaig mirar de comprar un llibre sobre la història del país. Va ser al museu sobre la batalla de Bannockburn de 1314 (Robert Bruce.. Braveheart) o en el de la de Culloden de 1746, que vaig trobar un petit llibre amb el nom de Pocket History of Scotland. Petit, barat i, sobretot, amb un enfocament que em va agradar: història desgranada en molts temes independents, textos breus i imatges. Immediatament vaig pensar que era molt bona idea.

Com a societat tots plegats ens estem acostumant a llegir textos cada cop més breus, amb l’extrem dels famosos 140 caràcters que tenia el twitter. Fins i tot hi ha acrònims per ridiculitzar els que s’esplaien. Jo he vist textos de 25 línies en un fòrum, on la següent entrada només hi deia "2L2R": too long to read: massa llarg per llegir-ho. Així doncs els textos curts eren una idea fantàstica.

I a més vaig pensar que a tothom li agrada una mica la història, o almenys té remordiments perquè va passar la secundària dins d’una tempesta d’hormones sense fer cas de reis, guerres i revolucions. Proposta perfecta doncs: història en textos breus, i amb fotos per arrodonir-ho.

Tornats a casa, vaig veure que no existia un llibre semblant per a la història de Catalunya. Hi havia llibres excel·lents, llargs, curts, amb mapes, llibres per a nens i fins i tot algun còmic, però res com el que tenia al cap. Com vaig veure que la idea era bona em vaig decidir a escriure’l jo mateix. Hi ha un acudit que corre per internet, que diu que la història l’escriuen els vencedors i els francesos. Doncs ara seríem tres, els vencedors, els francesos i un servidor.

Seria capaç d’escriure un llibre com aquell? D’entrada, temeràriament, vaig donar per fet que sí. Per la meva formació en història de la llengua catalana i el meu interès continuat en la història del país vaig pensar que podria emprendre l’obra sense massa problemes, i només em caldria concretar una data o matisar alguna visió. Així doncs vaig fer un excel, i em vaig posar a apuntar temes, fets històrics, personatges, i organitzar-ho tot. Aquí em sentia com Déu. Perquè sí senyors, segurament Déu va fer un excel per organitzar la creació, si és que Déu no és ell mateix un excel. Columna de coses a fer: crear l’home, separar la llum i la foscor, crear el sol i la lluna, separar el mar de la terra... etc. Columna de prioritats: el primer dia la llum, el segon dia el cel, etc i al sisè dia l’home. Columna de responsable: Déu, Déu, Déu... (aquí no hi havia problema). I ho va fer tot ell, sense externalitzar i de manera molt Agile, cada dia una cosa diferent. I va complir amb la planificació, que per això era Déu i podia fer miracles. De totes maneres, només implantar ja va haver d’obrir un evolutiu i fer una nova versió per crear la dona, quan això no constava als requeriments inicials, que de vegades són els que valen...

Però tornem al llibre. Ja tenia els temes, els enfocaments. Ara calia anar escrivint. Seria un pim-pam. Doncs no. Va resultar que cada tema era un part. Primer revisar l’abast del tema i documentar, concretar dubtes, validar. I amb tot el material, què posar i què no, en quin ordre, amb quina orientació, quins exemples i quines connexions amb altres punts... I al final, escrivia un mínim de dues pàgines atapeïdes, quan resultava que el text havia d’ocupar només la meitat o la tercera part. Així doncs, després d’escriure, calia desescriure, resumir. Explicar les coses millor, sense fer voltes, reduint-ho tot al més essencial, descartant dolorosament en el procés algun punt que inicialment semblava imprescindible. I al final tornar-ho a escriure, perquè de tant abreviat ja no s’entenia. Però el cert és que m’ho he passat molt bé, buscant, llegint, escrivint i re-escrivint i re-escrivint i re-escrivint. No bé, no, molt bé.

I per què pensava que calia fer un llibre d’història de Catalunya com aquest? Doncs perquè a mi m’agrada la història de Catalunya i egoistament vull que a tothom li passi el mateix. I perquè penso que és una llàstima que molts dels nostres ciutadans –i també molts dels nostres visitants- no coneguin la variada i rica història del país. Els països com el nostre no se’ls inventa un il·luminat, ni es creen del no-res amb una llei publicada en un diari oficial. El nostre país, la nostra nació, és com és justament perquè té una història al llarg del temps i perquè la gent que hi vivim continuem pensant que és el nostre. Vist així, reconec que el llibre té un punt d’afirmació, d’acta notarial. Catalunya existeix. Som aquí. De fet, si us poseu el llibre a l’orella, com si fos un d’aquells enormes cargols de mar de les pel·lícules, podreu sentir una veu que va repetint: Eh, que els catalans existim, existim....

El resultat de tot plegat és el llibre que sé que tots llegireu, i que sé que a tots us agradarà. Com que treballo d’informàtic (i el projecte és meu), sé que hi haurà errors. Només us demano que no els disculpeu, sinó que m’ho feu notar: una frase que no s’entén, un any equivocat o fins i tot una interpretació que no us sembla correcta. Perquè escriure història no és fer una relació interminable de fets, sinó fer una selecció dels fets més rellevants i posar-los en context, amb les seves causes i les seves conseqüències. Inevitablement aquesta interpretació és subjectiva, perquè depèn del subjecte, de la persona que l’ha fet. Però això no és dolent en si mateix, si la interpretació es realitza de manera honesta i rigorosa, sense buscar explicacions inversemblants ni amagar fets que no interessen. I aquí vull dir que he estat tan honest i rigorós com he sabut.

I acabo ja amb les dedicatòries

Aquest és el meu primer llibre, i està dedicat als meus pares Joan i Cecília que tan contents haurien estat en un dia com avui, a l’amor de la meva vida Maria Teresa i als meus estimadíssims fills Aniol, Isarn i Aurembiaix. No podia ser d’altra manera. Ells són la meva línia de vida. Sense ells no hauria estat res en el passat, no seria res en el present, i no seria res en el futur.

Però també vull dedicar-lo a tota la resta de gent que m’han estimat i que estimo, i que m’ha fet com soc. Tota la meva família: avis, germans, germanes, cunyats, cunyades, els estimats pares de la meva dona (no he dit “sogres”, eh), nebots, nebodes, renebot i renebodes, tiets, tietes i cosins. Amb dedicatòries especials als meus fillols Arnau i Carlota i a la meva padrina Glòria. Dedicat doncs a tots vosaltres, que ens acompanyeu avui presencialment o de pensament, i també als que ja no hi són i que ens agradaria tant que compartissin aquest dia.

També dedicat als professors i professores, companys d’escola, amics de quan érem més joves i, last but not least, als meus meravellosos companys de feina de l’àrea d’informàtica de l’Agència Tributària de Catalunya, molts dels quals avui han hagut de fer mitja jornada per poder arribar aquí a les 7.

De tots plegats, no vull dir noms, que seria injust i, a més, inevitablement m’acabaria emocionant. Permeteu-me només una petita referència a la meva àvia Maria. Maria Mestre Montaner, nascuda el 1898 a Alcalalí, un poble d’Alacant d’uns 1.000 habitants a 20km de Dénia. De joveneta es va traslladar a Barcelona on va conèixer el meu avi Juan Andrés Carpena, de Yecla, Múrcia, i s’hi va casar el 1921. Per cert, diuen que la meva àvia estava encantada de venir a Barcelona, perquè deia que aquí s’entenia amb tothom, perquè “a Barcelona tothom parlava valencià”.

En una època sense televisió ni Internet, els meus avis Juan i Maria van tenir 9 fills, entre ells el meu pare Joan el 1923, fins que la meva àvia va morir el juliol de 1936, en el part del 10è fill, en un part natural a casa, que es veu que això era tendència aleshores. El meu avi Juan, vidu i amb 7 fills vius, tot just acabada la guerra civil es va tornar a casar amb Enriqueta Neddermannn, la iaia Enriqueta, que vist des d’ara és evident que també mereix un record i un monument.

Sentiments familiars a banda, esmento la meva àvia Maria perquè venia d’Alcalalí, un poble que, com gran part del País Valencià, fins a principis del segle XVII estava poblat pels moriscos descendents dels àrabs que s’havien quedat després de la conquesta cristiana del segle XIII. A principis del s.XVII, concretament el 1609, la monarquia decideix expulsar aquests moriscos, que en el cas del País Valencià constituïen fins al 30% de la població. Moltes terres quedaren desertes i s’hagueren de repoblar de nou. Algunes comarques d’Alacant es repoblaren aleshores amb mallorquins, entre els quals figuraven uns quants Mestres i Montaners avantpassats de la meva àvia. I anant enrere, les famílies Mestres i Montaners, com tantes d’altres, abans havien arribat a les Balears procedents de Catalunya des de la conquesta del segle XIII. Així doncs, la meva àvia Maria, alacantina ella, era descendent de mallorquins arribats a Alacant al segle XVII, que al seu torn, descendien de catalans arribats a Mallorca a partir del segle XIII. Poca broma amb la meva àvia Maria: 600 anys d’història concentrada!

I per tancar aquest “breu” capítol de dedicatòries, no em vull oblidar de tots aquells que treballen per un món i per un país millor, especialment els que son tractats injustament. Un record molt especial, doncs, per als nostres presos polítics i exiliats, esperant que ben aviat s’acabi l’actual ignomínia, i puguin tornar a estar entre nosaltres.

Ja acabo. Gràcies per la paciència. Només desitjo que el llibre us agradi, i us permeti conèixer el nostre país una mica millor. I sobretot que us faci plantejar-vos noves preguntes sobre el que hem estat, el que som i el que serem.

I si començava amb les glorioses paraules d’una exímia poetessa, permeteu-me que acabi parafrasejant la profunda reflexió d’un dels màxims filòsofs dels darrers temps: Llegiu i disfruteu.

4 comentaris:

  1. Molt sentit i en moments emocionant.
    Enhorabona Oriol.

    ResponElimina
  2. estic molt entretinguda llegint el teu llibre i apunt de crear un excel,seguint la teva línea, per posar segles i esdeveniments

    ResponElimina